Cubells

Després de mooolts mesos de no fer esportiva, i de mooolts mesos de no sortir amb en Pep i la M. Alba, avui hem tornat a sortir plegats les dues parelles. La proposta d'en Pep, Cubells, sembla prou engrescadora tot i que algunes informacions parlen de vies dels 80's, apretades de grau i amb excursions entre assegurances.

Poc abans d'arribar al poble de Cubells, en un petit canvi de rasant trobem un trencall a mà dreta (venint d'Artesa). La pista comença en perfecte estat. Es va bifurcant i tornant un xic bonyeguda, però s'arriba ben bé fins a un replanet que hi ha després d'una pujadeta i que permet deixar-hi el cotxe. Un corriolet ens porta a peu de paret en poca estona. Venint parlàvem de la popularitat de la zona arran del llibre força recent que porta fins i tot algun guiri de visita per la zona. Però quan arribem som sols i el dia encara no està massa clar de per on evolucionarà: acabem de sortir de la boira i hi ha algun núvol... a veure!

Comencem per una via senzilleta, la Serak Esquerdat (5c), que comença a la part més baixa de la primera paret que trobem venint del pàrking. Escalada molt bonica i tranquila fins a una vira que talla la via. Després uns metres més fins a la reunió.

La Rosa a Serak Esquerdat.

Mentrestant, en Pep i la M. Alba han fet la Raskakekasca (6a) i m'han deixat les cintes posades. Aquí ja hi ha algun pas interessant, un a l'alçada de la foto i l'altre entre la darrera xapa i la reunió. Aquí cal escalar un xic entre xapes, però sens dubte que estan al seu lloc.

Als primers passos de Raskakekasca.

La següent parada és al sector del Duc on comencem fent la Arc de Sant Martí (5c). Aquí ja està clar que el dia s'ha decantat pel sol i fa una calor considerable! La via és molt recomanable i variada: una colla de metres on simplement s'ha d'anar escalant, sense cap pas massa apretat. Com el nom suggereix, la via va anant a la dreta, sempre seguint la lògica de la roca. Arribant a la reunió, un milpeus gris també està fent la via en solo integral.

El sol apreta a Arc de Sant Martí.

A continuació ens posem a Ultimàtum (6a+), on els companys ens han deixat les cintes posades. Aquí ja cal tibar un xic més: Passades les primeres xapes cal estar atent a seguir una vireta cap a la dreta, amb molt poca presa de mans fins agafar una bústia raonable. Després, un bon monodit i zona més tranquila. D'altra banda, a la part final hi trobem un muret ben vertical. Aquí no hi ha passos extrems, però millor no encantar-s'hi massa :) Si tenim en compte que aquesta és la via més difícil que he engalomat en els darrers 9 mesos, es pot entendre que n'hagi baixat ben content!

La Rosa a Ultimàtum.

En Pep ha proposat de tornar a l'esquerra, per fer una vieta ben llarga i maca, l'Escudella (6a+). Des de baix ja es veu que les dificultats estan al mur de la part superior... i així és! La via comença molt tranquila per un esperonet a l'esquerra d'un fil de vegetació. Una vegada a la lleixa on comencen les dificultats cal cercar els millors cantos. Aquest és, precisament, el joc del calcari: trobar el canto o forat o llastreta que ens fan la vida més fàcil... o tenim dificultats! Per sort he aconseguit trobar la presa suficient per sortir-ne amb èxit, però els avantbraços comencen a notar alguna cosa que fa temps que tenia oblidada.

Jo mateix al muret clau de l'Escudella.

Després hem anat a la Placa Gran, on comencem fent l'Esperó Pompero (6a). La primera xapa és bastant amunt però en terreny fàcil i després trobem les assegurances on toca. Aquesta és una via molt agradable, on cal anar buscant el millor camí. No es tiba ni de tros com a les anteriors.

La Rosa a Esperó Pompero, porom...

A la dreta d'aquesta se n'ha obert una altra (Aleixolo 5c -gràcies Lluís) que no surt a la ressenya i que queda a l'esquerra de Esos Temblores... Comparteix reunió amb l'Esperó Pompero i és de dificultat similar, potser un xic més plaquera. Molt recomanable, també.

En Pep, a Aleixolo.

I per acabar la jornada ens acostem al sector Braille i ens posem a Chachi Piruli (6a). Aquesta és més curteta (15m) però ben guapa, també. La dificultat està concentrada a la segona xapa, on cal pujar peus en adherència i tibar d'un parell de merdetes fins caçar una llastra boníssima amb l'esquerra (un pas que hem batejat com més piruli que chachi: aquesta sí que és una via estil 80's). Després, amunt i a gaudir!

La M. Alba al pas piruli de Chachi Piruli.

La zona m'ha agradat molt: de ben segur que hi tornaré, però preferiblement a l'hivern. Avui el sol ha estat un xic molest, però ha anat fent una mica d'aire que ho ha anat suavitzant. Les vies que hem fet estan ben assegurades i la roca és excepcional. A més, té l'avantatge de ser a prop de Pons, on els xipirons del Cadí permeten completar la jornada ;)