La Facu

Avui amb en Ramon ens n'hem anat a La Facu. Fa un temps em vaig comprar la nova guia "Barcelona i Alrededores" i havia marcat el sector Lluna i Hasta el Infinito com a interessant per alguna visita perquè no hi havia estat mai.

Hem fet l'aproximació sense entrebancs i hem passat pel sector Chacaraju i allà hem trobat una olivera que ens ha fet gràcia per l'ombra que feia. Ens hem mirat les vies que hi havia i ens hi hem posat! Està clar que som persones flexibles pel que fa als plans!

Així, ens hem posat a Porc Vietnamita (V) que, a més, té el nom escrit a peu de via, cosa que s'agraeix. Avui li deixo al Ramon l'honor de posar cintes. Jo escalaré de primer, però amb la tranquil·litat de tenir menys feina -i alhora estalviar-me algun ensurt per no encertar l'itinerari. La via comença amb una pinta ben dura, que es resol entrant una mica per la dreta. Després hi ha una apretada per travessar cap a l'esquerra, amb uns peus que fan pinta de no ser gaire adherents. Més amunt hi trobem un tram de roca llisa però que té algun bon canto. I més amunt encara, metres d'anar fent fins la reunió, que queda en diagonal cap a la dreta.

Començant la feina a Porc Vietnamita.

Quan em despenjo, munto la veïna, aprofitant que comparteixen reunió: Conexión Toledana (V+). El Ramon s'hi posa i ha de lluitar bastant. Sembla que es podria anar per la dreta però no, millor per l'esquerra. Després s'arriba a un ressalt que ja es veu cabronet. Fer-lo tot recte és factible però hi ha una tibada d'una regleta xica que dubto que sigui V+. Per l'esquerra és més amable i és per on ho hem fet tots dos. Tot i això, s'ha de donar la talla. El Ramon ha fet una relliscada sense conseqüències perquè estava per sota de la xap encara. Després d'una zona tombada ve un ressalt lleugerament desplomat que fa respecte però que té bon canto. Un plaer gestual fins la reunió!

A la Conexión Toledana.

Ens agrada el peu de via i ens posem a la Pink (V+) que surt en diagonal cap a l'esquerra, mig esquivant un díedre. Dic mig, perquè s'aprofita bastant la paret esquerre si no vols encabronar-ho molt, molt. A la part final de la via hi ha un tram lleugerament desplomat on toca anar per l'esquerra de la xapa, bastant, abans no pots retornar a la vertical per cantos raonables. L'apretada m'ha sembla bastant exigent i amb un cert alejillo amb caiguda no massa atractiva. El canto és bo, però mai se sap.

Els dos, en diagonal a la Pink.

Aprofitant la reunió, hem muntat la Prima de Riesgo (V). D'entrada no sembla massa atractiva perquè travessa una selva però fent-la encara deixa un regust raonablement bo. Un ressalt al principi, interessant, la selva al mig, curteta i sense esgarrinxar-se i un segon tram ben xulo i exigent. Toca pujar a xapar per l'esquerra i després baixar i tornar a pujar per la dreta, que hi ha millor canto. Novament cal apretar força. Dubto que algú que faci quintu pugui fer el tram més dur. Després, queden uns metres d'anar fent, bonics i sense dificultat.

A la Prima de Riesgo. Bona, llàstima del bosc que travessa.

Per acabar la sessió, ens posem a Neus G. (6a), una mica més a l'esquerra. També hi tenim ombra, cosa que s'agraeix. El Ramon s'hi posa i li va traient l'entrellat. En un punt on sembla que s'ha de passar cap a la dreta es penja per estudiar-ho. Després resol amb solvència! Quan m'hi poso jo trobo que he d'apretar bastant, ja a la segon xapa. El terreny és romu i el que cal és buscar regletes per l'esquerra. Per sort, en surten! Després toca fer un pas llarg a agafar un canto boníssim d'esquerra a la zona on el Ramon s'ha penjat. I ara, una remada, a agafar una lateral amb la dreta i poder passar peus a unes bones adherències de peus. Després encara queden alguns passets, en terreny vertical, però amb bons peus i relativament bon canto. Poc a poc la via es suavitza fins la R.

En Ramon a dalt i jo a sota, a la Neus G. Aquí s'ha de tibar més i més estona!

Amb aquestes cinc vies ens hem donat per satisfets. No ens han semblat pas senzilles del tot! Evidentment, la darrera és la més dura, però les altres no desmereixen gaire, cosa que està perfecte. Això sí, a les altres la dificultat és puntual i a aquesta, molt més mantinguda.

Pleguem trastos i marxem avall. I el Ramon s'ha trobat una tomaquera salvatge pel camí que ha agafat ell, que no era el mateix que el meu. Bones sensacions durant  aquesta sortida, això és bon senyal. (Però un lleuger doloret l'endemà, no tan bon senyal. Anirem veient!)