Tarda de Moretona

Aquesta tarda hem anat a la Moretona amb en Tati. Sols hi havia estat una vegada i d'això en fa un munt d'anys. L'escalada moretonenca és just al contrari que els desploms calderins, cosa que ja va bé: de tant en tant toca posar a punt la finura...

Hem començat amb una via que queda a l'esquerra de la Passarell -deu ser la sense nom (V+). D'aquí hem passat a la Passarell (6a+). M'he hagut de mirar dues vegades (còmodament penjat) la tibada d'una llastreta vertical que constitueix el crux de la via. Seguint cap a la dreta, ens hem posat a l'obra d'en Jortx, la Panolieta (6b). He caçat prou bé a la primera la regleta d'esquerres que hi ha al pas xungo, però m'he penjat per estudiar el que venia. Vista la seqüència he tirat bé fins la darrera xapa des d'on, recte amunt, només he aconseguit tocar la R sense valor per xapar-la. Sembla que la cosa és per la dreta...

A continuació crec que hem visitat el sector psiquiàtric [és que sols tinc un croquis de fa 20+ anys (l'adjunto a baix, no en recordo la font, demano disculpes)... Jortx, estem impacients per una ressenya digna :)] i crec que he fet la cultisme (6a). Té una entrada molt potent però la resta és una disfrutada contínua i agraïda on cal tibar sense excessos bo i buscant l'itinerari addient.

La darrera que he provat ha estat malalts manresans (6b). Una de les vies clàssiques del sector, que comença a acusar un xic de patinosi i que resulta bastant durilla. Tot i que entro ben decidit, acabo reposant a totes les xapes menys la primera. He hagut de trobar una manera còmoda per agafar la gran llastra lateral-invertida que queda a l'esquerra perquè la forma òbvia no m'ha sortit. Resum: regleta ínfima d'esquerra, pla triangular per la dreta, pujar peus i caçar la llastra. D'aquí peus amunt i estirar fins a una mega-gota d'aigua /tridit poc profund i creuar amb l'esquerra cap a l'esquerda. A la darrera xapa, uns passos de pujar peus amb mans dubtoses i viatjar fins a la R.

En Tati, a més de fer alguna de les que he fet jo, s'ha dedicat als seus projectes, essent el més destacat el trobar una variant d'entrada d'una via d'en Parra. Ha vist una seqüència bona tot i que té algun moviment per escagarrinar-s'hi.

I no, aquest post no té fotos, la càmera s'ha mort de fàstic a la motxilla :(

Un croquis prehistòric

Terradets, CADE

Feia temps que tenia ganes de fer una bona tàpia i la CADE de Terradets figurava entre les favorites. Repassant el meu quadern de piades, vaig veure que l'havia fet fins a la feixa per primera vegada el desembre de 1981. Diria que es tractava de la sortida avançada d'un curset d'escalada i aleshores la vaig fer tota de primer perquè jo era el monitor (curiositat: aleshores jo tenia 15 anys i l'edat mínima per inscriure's -amb autorització paterna- eren 16). Uns anys més tard la vaig fer fins dalt, però d'això ja en fa una estona llarga.

He tingut el privilegi de comptar amb en Kim com a company. Ja havíem comentat la possibilitat de fer-la fa un temps i, finalment, aquest cap de setmana ha estat l'escollit. Hem quedat per trobar-nos al bar del llac perquè ell ha estat a la zona els darrers dies. Quan he passat per la font de les Bagasses, feia una rasca impressionant: pel congost baixava una llengua de boira i el vent fred feia trontollar el cotxe... Uff quin panorama! Sortosament després d'esmorzar i fer un xic de temps, quan ens hem plantat novament al parking de la font hem vist que a peu de via ja hi tocava el sol. El vent, però, no ens ha abandonat fins estar ben bé al peu de paret. A la primera tirada ja hem anat en màniga curta, com ha de ser a Terradets!

La via comença sobre el túnel, al costat de la Supertramp, una de les línies blanques més marcades que es veuen mirant la paret a distància. Cal dir que per seguir la via va bé portar una bona ressenya. Alguna de les que es troben per internet estan, senzillament, malament. Per això n'he penjat una d'elaboració pròpia més avall. A continuació descric el més rellevant de cada llarg, que són uns quants.

1r. Una rampa senzilla ens mena a un muret on hi ha un parabolt. Després es remunta el diedret fins arribar a la R en una còmoda repisa.

2n. Sortir per la dreta de la repisa a buscar un parabolt. A partir d'aquí anem progressant verticalment en una placa amb algun pas delicat. Hi va havent assegurances tot i que he posat un tascó i un friend.

En Kim a la part final del 2n llarg

3r. La tercera tirada va bastant cap a la dreta, flanquejant i en diagonal ascendent.

4rt. Diedret d'anar fent.

5è. La tirada va en diagonal cap a l'esquerra, a buscar el díedre que forma el dau característic. Té uns passos delicats i patinosos però ben assegurats. Es fa R al terç superior del díedre.

6è. Sortida pel díedre per arribar dalt del dau. Es continua amb uns passos fins que menen a un segon díedre patinós lleugerament inclinat a l'esquerra. Arribem a una feixeta que queda a l'alçada de la falsa feixa i seguim a l'esquerra per trobar la R sota un petit díedre que conforma la tirada següent.

7è. Puja en vertical fins arribar a una altra feixeta. Nosaltres hem fet una R intermitja perquè la ressenya més decent de les dues que portàvem (l'altre no quadrava per enlloc) indicava reunió a l'esquerra en una savina. Arribats a aquesta la feixeta cal seguir amunt, (parabolt visible) en un tram patinós (V) on és una incògnita saber si els peus aguantaran. La reunió queda un xic a la dreta.

8è. L'antic llarg de A1 que en Kim ha fet (volia dir "s'ha polit", però polida ja n'era prou -i massa- la roca) evidentment amb soltura en lliure (6b, diuen). Jo he fet un A0 al primer parabolt (no podia pas tibar prou per arribar a una llastra relativament bona per la dreta) i a una bagota que penja d'un clau. Per la resta de passos m'hagués calgut una provisió constant de magnesi per minorar la patinosi... Superat aquest tram, la resta és un passeig fins la reunió.

En Kim passejant-se en el desplom (antic A1)

9è. La sortida de la reunió és un pas ben potent, agafat de cantells no excessivament bons i bastant patinosos. Fet aquest pas, queda una placa on he posat un tascó i un friend. Després es va fent bé fins un arbret en una feixeta on hem muntat reunió.

10è. La via original sembla que va un centenar de metres a la dreta seguint la feixa on s'ha fet reunió. Nosaltres, en canvi, hem anat a buscar un parabolt que queda uns 15 metres a l'esquerra, que s'ha de xapar enfilat a un tronc mig mort (quina por). Una tibadeta (V) i ens plantem a la feixa, on caminem un centenar de metres fins trobar un arbre al peu del díedre que forma un bloc adossat a la paret. Veurem un parabolt uns metres a sobre, al mig d'una placa tombada.

11è. Llarg de tràmit, amb dos parabolts a la placa tombada i un flanqueig horitzontal fins la reunió.

12è. Tirada de IV amb una marcada tendència a l'esquerra fins a una reunió al principi d'una placa més vertical i compacte.

13è. Llarg preciós amb magnífiques gotes d'aigua. El principi del llarg és el més durillo, primer en la vertical de la reunió, seguint una fissura i després flanquejant a l'esquerra. Després la cosa es tranquilitza en agafar un diedret a la sortida del qual cal anar en diagonal a l'esquerra fins la reunió que queda uns metres a l'esquerra d'una savina. He posat un tascó després del diedret. La resta està equipada. Sols cal controlar les ziga-zagues de la corda per evitar el fregament.

Jo mateix sortint de la R12

14è. Aquí hem empalmat dos llargs. El primer tram (25m) és un llarg flanqueig (III) cap a l'esquerra fins a trobar un arbre inmens al peu d'un dauet (reunió opcional). Es puja pel díedre de la dreta del dau fins coronar-lo i aquí comença una magnífica placa vertical. Hi va havent canto, però cal saber trobar-lo i navegar a esquerra i dreta adequadament. Un llarg guapo i exigent (V/V+)

Jo mateix als darrers metres del 14è llarg

15è. Llarg de tràmit en diagonal a la dreta fins a un arbre magnífic on fem reunió.

16è. Comença en diagonal a la dreta per unes plaques taronja mig trencades fins arribar a un diedret. Pugem un parell de metres pel díedre i continuem essencialment per la placa de la seva esquerra, on hi ha alguns passos finets però correctament assegurats.

17è. La darrera tirada! Comença flanquejant a la dreta per anar a buscar un esperonet. Es segueix en vertical per un terreny un xic trencat per sortir al cim per uns blocs entre desplomets. La sensació de passar de la vertical a l'horitzontal és impressionant.

Jo mateix als primers metres de la darrera tirada

El darrer pas de la via vist des del cim amb el pati corresponent

Els protagonistes

Malgrat el tacte extremadament patinós d'alguns trams, (especialment el tram des de la falsa feixa fins a la feixa) la via ens ha deixat un excel·lent gust de boca. Ara sols hem de pensar quina serà la propera!

A continuació penjo una ressenya de la via. Sols he marcat els parabolts que són clau per orientar-se en algun moment. N'hi ha un bon munt més, acompanyats de pitons i de savines (bé, similars a savines). Com a molt hem posat dues assegurances més en algun llarg. Jo he posat tascons (m'encanten) i algun friend petit (i també hem posat un grapat de bagues savineres). Nosaltres hem tardat 5 hores i quart.

Calders peta

 
No és que el lloc geogràfic anomenat Calders estigui en procés de descomposició, sino que els xais que visiten els desploms acaben petats. Almenys això és el que m'ha tornat a passar aquesta tarda en què el Tati m'ha tornat a treure a passejar.

Per començar, avui m'he ficat a la via del Corb (6a+) aprofitant que sembla que ja fa molt temps que el niu està deshabitat i, per tant, s'hi pot tornar a escalar. Es una via interessant però patinosa, amb textura de marbre. Va seguint una fissura amb tendència cap a l'esquerra. Els passos més complicats estan just al començament, amb una entrada desplomadeta de tibar-li i cap al final, poc abans d'arribar a la reunió.

Després he fet la aluminosi (6b) que també segueix una fissura, aquesta vegada vertical. Una entrada durilla, com a tot arreu, i després anar aguantant, aprofitant la fissura per empotrar el braç dret de tant en tant i fent algun ramonage en algun punt. La darrera xapa queda força a la dreta i indica que cal fer un flanqueig estrany cap aquesta direcció. L'entrada a la reunió requereix una apretadeta addicional. També surt a vista, però ja apareixen els primers símptomes de petament.

A banda fer la del Corb, en Tati ha continuat el seu escalfament passejant-se per la Barrut. Després, uns companys han muntat la dels xais (6b+) i m'hi han deixat les cintes perquè pugués barallar-m'hi. Aquí les apretades ja són més intenses, especialment al primer tram: una entrada durilla per anar a buscar una successió de cantos bons però bastant allunyats entre sí, fins xapar el segon parabolt. A partir d'aquí van havent-hi bones gandes, però cal trobar les adequades d'entre un seguit d'opcions no tan bones. Xapo el darrer parabolt des d'un canto horitzontal que queda a l'esquerra i a partir d'aquí un parell de tibades per arribar a la reunió. M'he penjat arreu, però els passos han anat sortint i l'he deixada muntada per fer-li un segon intent que ha acabat sortint pitjor que el primer: em feia mal tot. M'he arrossegat vilment! Espero que, com a mínim, m'hagi servit d'entrenament per la propera.

Mentrestant, en Tati ha fet algun intent al seu projecte del dia, la boicot (8a). Avui li ha trobat el moviment clau per aguantar al crux i ha estat a punt d'engalomar-la perquè els altres movimentsja els té totalment controlats. El proper intent ha de ser el bo!

En Tati, aguantant fort a boicot

Hem marxat gairebé a les fosques, mentre l'Esteve encara feia el darrer intent del dia -qualificable pràcticament de nocturn- al seu projecte...
 

Passejada per Calders

 
Aquest matí hem sortit altra vegada amb la Rosa, que feia dies que no escalava. Segons la previsió del temps, el matí havia d'estar ennuvolat, però quan m'he llevat he vist -encara amb les lleganyes als ulls- que a la casa del davant li tocava el sol. Sembla que farà bon dia...

Però no. A mida que avançava el dia, s'ha tapat completament i quan hem arribat al Cargolaire estava ben tapat. Fins i tot plovisquejava un xic.

Com que l'objectiu no era pas passar fred, hem decidit fer una passejada per la zona. Primer li he mostrat el sector dels desploms a la Rosa i de passada he pogut reviure els esdeveniments del passat dimarts. Després hem tornat cap al Cargolaire i hem agafat un caminet que baixa cap als camps del meandre, amb l'objectiu de visitar el Castell. Tants dies veient-lo com presideix les nostres grimpades i encara no l'havíem vist de la vora!

El Castell de Calders. La torre i restes d'una edificació annexa

Com ja s'endevina des de lluny, està bastant malmès. No obstant això, encara es poden veure restes de la muralla que envoltava la torre característica que es veu de lluny i altres edificacions menors.

També des d'allà es veu perfectament l'antic meandre i com la riera va acabar per anular-lo cercant el camí més fàcil.

Com que de tornada la pujada fins al Cargolaire ens ha escalfat el suficient, hem decidit anar a fer una via. L'escollida ha estat la Barraca (6a), la darrera abans de la gran cova.

La Rosa, a la Barraca

Com ja vaig comentar en un post anterior, es tracta d'una via de finura, d'aquelles d'anar fent. Una entrada vertical seguida d'una zona amb passos amb poc canto, on cal pujar peus amb decisió, i un tram final on l'entrada a la reunió és segurament el pas més delicat. La Rosa l'ha fet força bé després de mirar-se un parell de passos agafada a la cinta, el que demostra que està en forma després de molts dies de no tocar roca. En aquesta via la baixada no està exempta d'emocions i la Rosa s'ha hagut de gronxar un xic per tornar al punt de partida :)

Després d'això estàvem glaçats i se'ns acabava el temps. De tornada hem pogut comprovar com, efectivament, anava sortint el solet. Lamentablement, avui no han fallat les previsions de la meteo.
 

Bou amb xai(et)

 
Aquesta tarda hem fet un combinat de bou amb xai: En Tati m'ha tret a passejar als desploms de Calders. Amb això ja està tot dit: he provat sector nou i el fracàs ha estat sonat. Sort que el guia ha tingut paciència!

He començat raonablement bé, fent la calavera (6a) i la primera línia (6a). A partir d'aquí, les coses ja s'han torçat. El guia, m'ha animat a provar la panxacontent (6c). He muntat fins la segona xapa amb penes i treballs i no he passat d'allà. Amablement, el Tati me l'ha muntada per fer-la en top rope... però ni així. Entrada tope xunga, entre la 2a i la 3a xapa hi ha un pas inhumà aguantant d'un pla per caçar un bec amb la dreta, i després encara cal tibar... Vaja, que la via em va un parell de talles massa gran.

Després de que en Tati fes els seus deures -per cert, se n'ha sortit la mar de bé- encara m'ha portat a un parell de vies més. Com que jo estava pa'l arrastre, me les ha muntades i les he fet en top-rope: Enderrocs (6a [6a+]*) -que segurament m'hagués sortit des de baix tot i el petament- i reserva vital (6a+ [6b]*) que m'ha semblat extrema, amb un pas molt dur després d'un calb enorme. M'he penjat un munt de vegades i he acabat trampejant i tot. No vull ni imaginar com deuen ser els 6b's de la zona :(

Com que no ens hem fet fotos, aquí n'hi ha una que li he fet al bou Javi mentre progressava per un dels desploms...

Un bou fent fàcil el difícil

En fi, que han quedat moltes coses pendents. Prometo que hi tornaré, però abans hauré de menjar sopes!

(*) Graduació del vèrtex
 

Tornem-hi!

 
Després d'uns dies inactiu a causa d'un intens mal d'esquena (és que quan superes la barrera dels 20 anys...) avui -amb molèsties molt lleugeres- tocava fer la prova de com responia escalant. La conclusió és que em fa el mateix mal escalant que no fent-ho. Si demà no me'n ressenteixo, això voldrà dir tornar-hi!

Avui el gran triomfador ha estat el Ramon, amb qui havíem quedat fa uns dies per anar al Revolt de l'Àliga. Ell no havia fet mai cap via de primer (ja s'havia picat perquè fa uns dies la Gemma li havia passat al davant :) ) i avui n'han caigut dues: la #6 i la #9. No està gens malament, arribar a un V el primer dia!

El Ramon, de primer, a la #4

Després d'aquestes dues hem anat a tastar una placa més a la dreta, on hem fet les vies #16 (6a) i #15 (6a+). La #16 és una plaqueta d'anar-s'hi posant bé bo i buscant el millor camí. La seva veïna #15 ja és una altra història. Aquí, primer cal tibar una mica per superar la panxeta d'entrada. Després ve un tros tranquil amb bon canto que es va acabant, restant únicament el fil de l'aresta com a mitjà de progressió fins arribar al darrer químic: en aquest tram he hagut de fer algunes contorsions per mantenir l'equilibri. L'arribada a la reunió encara requereix alguna tibada llarga.

Jo, a la part final de la via #15

El Ramon ha hagut d'apretar fort i ha quedat ben baldat. Per això, hem anat a l'olla que formen díedres #12 i #13 on hem atacat la #13 (V+). Pura progressió atlètica en díedre-bavaresa i una entrada a la reunió de tibar-li un xic.

En Ramon, progressant en "X" per la #13

Després d'això hem anat al peu de l'Àliga, on uns companys de Vic i rodalies (Arnau & cia) tenien muntades les vies #20 i #22. Com que tenia ganes de fer-ne alguna d'aquest sector, m'he ficat a la #21 Matador (6a+). Comparteix la primera assegurança amb la #20 New Man i després va amb tendència a la dreta per buscar la fissura de la dreta de l'Àliga.

Té una entrada durilla, amb cantos raonables, però un xic més enllà de la vertical. Van sortint cantells fins a la tercera assegurança. A partir d'aquí cal emprar la fissura, empotrant la mà i ajudant-se d'algun canto per la dreta. Curiosament, el xapatge de la darrera es pot fer amb relativa comoditat, recolzant el genoll esquerre a la paret de l'esquerra. Una tibadeta d'un empotrament de mà i una obertura un xic espectacular en X permet respirar tranquil fins la reunió. He bufat, però ha sortit!

La via #21 que ha esdevingut, a falta de més ambicions, el projecte del dia

Per acabar la sessió, ens hem posat a la #24 (6a). Es tracta d'una via que segueix una placa adornada amb multitud de llastres, algunes de les quals fan certa besarda (quina llastra, quina por, sembla de cartró! ^®). Però la màxima besarda la fa un parabolt que està a sobre d'una llastra. Quan xapes sents com ressona la buidor... i pensar que 30 cm a l'esquerra i a la dreta hi ha bona roca!

La via en sí és la mar de guapa: vertical però amb el canto suficient pràcticament arreu. No obstant, sembla poc repetida: als primers passos cal barallar-se amb uns pinxos que t'ataquen per l'esquena i les anelles de la reunió estan rovellades, sense gaires rastres de despenjades.

En Ramon a la #24

I entre que s'acabava el temps i que ja estàvem satisfets, cap a casa!
 

Una combinada

Avui hem combinat dues activitats: muntanya amb nens al matí i una sessió d'escalada a la tarda.

De fet, al matí més aviat hem fet una passejada amb nens doncs hem fet una volta circular al voltant de la casa de les Tàpies, amb visita a la font inclosa. Allà he tornat a fer una ullada a les vies que hi ha, mirant la cascada (seca, lamentablement), a mà esquerra: no semblen gaire atractives però poden merèixer una visita a l'estiu. També he vist una línia de parabolts seguint un desplom de xorreres un xic per sobre de l'ariet que proveix d'aigua la casa. Algú en sap quelcom?

Després de dinar a la roureda típica de les Tàpies, la Gemma, la Rosa i jo amb les nostres respectives nenes hem enfilat cap al revolt de l'Àliga. He convençut la Gemma perquè fes la Pachan de primera! Tot i que diu que ha passat un xic de por, se n'ha sortit la mar de bé -tot es qüestió d'anar posant en pràctica els coneixements adquirits, si no, es rovellen.

La Gemma, anant de primera a la Pachan

La Mònica a la Pachan

Després d'aquesta, mentre s'anava fent la Pachan, he muntat les vies #8 (V+) i #9 (V) perquè s'hi barallessin les nenes. De fet, no pensava pas que les fessin, perquè no són pas les més fàcils d'aquest grau, però hi ha hagut bastants èxits:

D'esquerra a dreta: La Judith a la #8 i la Clàudia a la #9

La Clàudia, radiant, a la reunió de la #9

Abans no s'ha fet fosc, encara he buscat un entreteniment per a mi i he fet la #10 (6a+) que té una entrada amb un desplom potentillo, però amb bons peus. Les dificultats estan sobretot xapant la tercera assegurança, al punt on es supera el desplom. D'aquí cap amunt, la roca és un festival.

Després del desplom de la via #10 comença una placa fantàstica

I el dia ja no ha donat més de sí:

El comiat de l'astre rei