Racó tranquil

Després d'alguna setmana d'inactivitat roquera, aquesta tarda he fet la meva primera visita al Racó Tranquil, amb una companyia de luxe: en Toni, de qui no coneixia plenament la seva profunda vocació roquera, i en Ernest, el pare d'un bon grapat de creacions de la zona.

Hem anat resseguint els racons #1, #2 i #3, bo i gaudint d'un molt bona selecció de vies.

Hem començat pel Diedrin V. Com no podia ser d'altra manera, es tracta d'un diedret maco d'anar-s'hi posant bé. Ja serveix per veure de quin pal va la zona: bona adherència de la roca, que cal aprofitar bé per no fracassar.

Ens donem per escalfats i ens posem a la Júlia 6b, a la dreta de la Cquie. Una via llarga, amb un parell de zones on cal mirar bé on es posen els peus per anar guanyant un centímetre darrera l'altre, alguna llastra i més d'un rom... En resulta un recorregut de gran bellesa.

Seguim cap a la dreta, fins al sector #2 i ens fiquem a la Coca de llardons V+. Pura agonia de finura i adherència fins arribar al sostret des d'on es xapa una reunió. Un pas de bloc bastant salvatge ens permet superar la panxeta i arribar fins a la runió de dalt. Diguem que és un V+ difícil!

Després hem fet la Trencadits (6c). Una entrada desplomadeta, amb restes de mullena en algun lloc, ens porta a un bon cantell per l'esquerra ja superat el desplom. Obertura de cama a dreta i allargar (l'envergadura ajuda) fins a un bon canto que dóna per acabades les dificultats. Embutxacar-me aquesta via ha estat un regal inesperat però més que benvingut després de molts dies de no fer esportiva!

D'aquí hem passat a la Gusti (6a). El pas més difícil és l'entrada, on cal tibar-li un xic. Després, la via és un festival d'anar fent, amb roca magnífica. Un altre 10 de via.

Per acabar, hem anat fins al sector #3, el de més a la dreta, per provar una via de l'Ernest a la dreta de la Dilluns de pasqua: la Sinfonia alpina (6c). Veient el pa que hi donaven, i tenint en compte que ja portava uns quants metres escalats he optat per fer-la en top-rope. Ha esta una elecció sensata perquè hi ha un parell de passos amb poc canto on cal visualitzar molt bé la seqüència salvadora on he fet us de la corda. Aleshores es deixa fer...

Baixant d'aquesta, l'Ernest encara m'ha animat a deixar el top-rope per la Dilluns de pasqua però en veure de què anaven els passos a la secció dura he optat per quedar-me a terra... Un altre dia, potser :)

En resum, una tarda més que profitosa per conèixer un racó excepcional de la mà d'uns locals!

Diables: Sánchez-Martínez

Després de temps de perseguir-nos per tornar a anar a fer una via llarga, he sortit amb en Kim cap a Montserrat. Hem decidit ficar-nos a la Sánchez-Martínez, itinerari clàssic i de gran bellesa, que jo havia escalat farà uns 25 anys.

Per evitar la calor hem acabat començant a escalar a les 14:00. Diria que avui l'han feta dues cordades més, però no hem arribat a coincidir en cap reunió. Per tant, la via pràcticament per nosaltres. A diables també hi havia una cordada a la GAM, una a la Libertad Provisional i una altra a la Flip Matinal.

La via comença amb una tirada de 6a cosida a parabolts, amb roca delicada als primers metres. Al final cal flanquejar a la dreta cap a un arbre on hem fet reunió.

Primer llarg

Des d'aquí en Kim ha tirat xemeneia amunt fins esgotar els 70m de corda, empalmant dos llargs. Terra i herbes al principi i passos de díedre i xemeneia bastant esgotadors (i mai millor dit: ens queien un munt de gotes de suor). Hi ha assegurances tot i que hem posat un friend. La motxilla aquí fa bastanta nosa...

El següent llarg (V) comença amb una placa amb bons forats per anar a buscar una fissura invertida sota un sostret per continuar en bavaresa amb bon canto. Es van trobant tacs de fusta, alguns segurament ja hi eren fa 25 anys. Aquí, volent posar un friend m'ha caigut el moscata on en portava 4... He desgrimpat fins la reunió, el Kim ha rapelat un tros i els ha trobat no massa lluny. Sortosament, no ha passat d'un simple incident encara que podia haver estat una p...tada definitiva. Una vegada refets, hi he tornat, aquesta vegada sense contratemps.

La tirada següent comença per una fissura en una llastra vertical però amb bon canto. Després segueix un trosset de díedre-xemeneia. Fins aquí es fa raonablement bé (IV+/V). Després ve una placa vertical: En Kim ha estat una llarga estona lluitant per fer-la en lliure i maleint la desafortunada situació de les xapes... Jo, com no, he fet A0 fins uns passos abans de la reunió.

En Kim, lluitant al tram de 7a+

La tirada següent flanqueja el primer sostre. He anat tirant en lliure (V+/6a) fins un primer ressalt vertical on he començat el A0. Després cal fer una sortida interessant en lliure per anar a busca un pitó. Quan la fissura torna a ser vertical ja he pogut tornar a agafar roca fins la R.

Espectacular entrada a la reunió d'entre els sostres

El següent sostre comença amb un tram vertical que es fa raonablement bé (V+). Després vé un tram on cal mirar-s'ho bé, sense seguir sempre la línia de les assegurances (6a). Quan es travessa el sostre la cosa es complica prou com perque jo hagi tirat en A0. Per cert, en allgun d'aquests passos, tibant de xapes bastant ronyoses. Acabat el díedre, entrada a la reunió en bona roca (V). No cal dir que en Kim ha passat per aquests llargs amb una mà a la galta i sense tocar res!

En Kim, al segon llarg dels sostres

La tirada següent comença per terreny vertical seguint la fissura amb bon canto (un pont de roca). Després ve un tram igualment vertical (3 parabolts) però on cal anar per la placa de la dreta que resulta molt llisa. Tot i que en Kim em deia que li donaven 6a, aquí he hagut de fer un pas d'A0 perquè no veia pas la manera de treure-ho. Després he anat cap a la dreta i, amb uns passos molt delicats, he xapat la següent. Segueix un terreny més arrampat per tornar-se a redreçar. Passat el tram vertical, el llarg travessa un esperonet cap a la dreta en bona roca. Diria que en aquest llarg els diables de la paret em devien voler tirar avall perquè he suat de valent! A més, he hagut d'anar treient algunes cintes perquè en calen un munt.

Arribant a la reunió, ja en terreny més senzill. Un bon pati al fons i els diables que xuclen!

La darrera tirada supera diversos ressalts. El segon d'ells prou dur com per haver-lo de fer en A0 anant de segon. La resta, més suau però navegant un xic per trobar el terreny més amable.

Des de la reunió hem anat flanquejant, ja sense corda, cap a la dreta fins a trobar el collet on ens hem tret els gats (moment estelar) i plegat trastos. Total, unes 4h30 d'activitat esgotadora (en el sentit literal de les gotes que ens queien)

Escapada a la Moretona

Aquesta tarda hem fet una escapadeta a la Moretona amb en Jortx: tant a ell com a mi el cos ens demanava un xic d'activitat.

Hem estat a l'ombra i amb un airet molt agradable. La zona, està magníficament explicada aquí, encara que no m'ha calgut pas mirar cap documentació: portava el guia amb mi!

Hem començat per la guerrillera (6a). Una via magnífica, amb bons cantos -si els trobes- que permeten fer-la amb certa comoditat.

Després ens hem ficat a el passarell (6a+) on a la meva darrera visita vaig necessitar un repòs al pas clau. Aquesta vegada, la tibada d'una regleta lateral amb la mà esquerra ha sortit i ha permès embutxacar-me-la.

D'aquí hem passat a una de les creacions d'en Jortx, la panolieta (6b). Té una entrada fineta, d'anar-s'hi posant bé fins arribar a un cantet raonablement bo per la dreta on es xapa la segona assegurança. Gràcies a la meva envergadura, sense haver de pujar gaire els peus, jo puc arribar a caçar un esperonet que, sense ser magnífic, resulta decisiu. Altres han de fer el pas pujant abans els peus... Després d'aquí, segon moviment dur, cal anar a un romet amb dretes on he fallat el primer cop. A la segona, ha sortit. La panolieta encara reserva una sorpresa al final, amb uns passos de mooolta finura moretonenca per arribar a la reunió.

Aprofitant l'envergadura al primer moviment dur de la panolieta

Després d'aquí ens hem posat a una altra creació d'en Jortx: la rebentagorgs (6c/+). Evidentment, jo en top-rope i be que l'he aprofitat! M'he penjat a cada pas! Es molt més dura i mantinguda que la panolieta. Hauré d'esperar un temps abans de ni tan sols somniar amb fer-la...

Mal Pas de Travil

Avui he sortit novament amb en Pep i la M. Alba. Hem anat al Mal Pas de Travil, on jo encara no havia estat mai. Es tracta d'una zona petitona però magnífica, amb un conglomerat excel·lent. Aquí s'hi troba tota la informació pertinent.

Hem començat per la Peu de moix (6a), per seguir amb l'Esperó del petitó (6a+) i la dels ossitos (V+) i hem acabat fent la Sant Antoni (6a+). Opino que la Sant Antoni és més difícil que l'Esperó del petitó i aquesta, més que Peu de Moix. Han sortit totes sense majors problemes. La roca sorprèn per la seva qualitat: és molt bona a la majoria de trams.

M.Alba a l'Esperó del Petitó (6a+)

Jo mateix pel fil de la mateixa via

M. Alba fent l'ossito (V+)

Jo mateix fent l'ídem

En Pep a la Sant Antoni (6a+)...

... i jo, a la mateixa via, més amunt

Després d'aquesta visita queda apuntada la Volare (6c) per la propera... i quan sigui més gran... ja veurem!

Cavall Bernat. Punsola

Fa uns dies, amb en Jortx vàrem fer la Desiree com a pla B perquè la Punsola estava colapsada de gent. Avui, ens hem tret l'espina: Hi hem tornat i hem estat sols!

La via segueix un recorregut magnífic. Llàstima que la qualitat de la roca no estigui a la seva alçada: després de tanta pluja, feia pànic agafar-se a segons quines llastres i els líquens avui encara tenien un punt d'humitat que minvava la poca confiança que ja de per sí fa la roca de la cara nord a les zones obagues. Malgrat això, és una magnífica via.

El primer llarg supera un bonyet de IV i III sense més dificultats. El segon, més llarguet, és una placa excepcional que, de mica en mica, va fent-se més vertical (IV+).

El primer llarg i l'objectiu final

A la placa del segon llarg

A la tercera tirada la dificultat comença a anar pujant alhora que cal agafar-se d'alguna de les llastres que avui feien pinta més sospitosa (V). La quarta tirada va a buscar un bon díedre que amaga un pas més duret per superar un petit sostre (V+).

En Jortx gaudint de la tercera tirada...

... i jo mateix superant el sostret del quart llarg

Fins aquí, tirades més aviat de tràmit. El cinquè llarg (6a) comença amb un tramet verticalillo on he hagut de fer un parell de reposos per anar recuperant la calma. Després, bon canto però algun tram bastant llastrós.

A la cinquena tirada ja cal tibar-li fort

La sisena tirada comença amb un tram verticalet (6a) que es pot anar fent raonablement bé. Quan la paret comença a tirar enrera deu haver-hi passos durs que he resolt en A0 tot i anar de 2n. Més amunt, la via canvia de cara i el canto millora fins a la R (6a).

En Jortx, apretant a la sisena tirada

El setè llarg comença vertical però amb bon canto (6a). Després vé un tram que he fet en A0 i que té pinta de durillo. El terreny es torna més amable a les darreres xapes per entrar a la reunió (6a). Aquí jo anava amb la idea que aquest llarg era llarg i he anat estalviant cintes... en va: la tirada amb prou feines fa 25 m!

Bons cantells en algun tram del llarg 7

El darrer llarg comença amb un flanqueig a la dreta (6a) on al principi cal anar bastant avall i després bastant a la dreta -més que les xapes. Després, queda una placa amb bons cantos fins a una reunió just a sota del cim.

Sortint de les dificultats...

Tres metres de tràmit ens menen a la moreneta i d'aquí dos ràpels fins al coll.

I aquí un dels companys que ens han anat acompanyant durant l'escalada...

 

Tuaregs

Avui hem sortit amb en Xevi, amb qui feia un munt d'anys que no anàvem junts a escalar. Hem decidit anar cap a Collbató: una parada curta al bar a veure si hi ha alguna piada nova -en Xevi ja n'ha fet un munt per la zona- i decidim anar a fer la Tuaregs a la Roca de la Palleta. Per mi, una via que ja tenia a la llista de fa temps i per ell una repetició agradable.

L'aproximació és bastant tortuosa i ens deixa a peu de via ben acalorats. La paret es veu eixuta tot i que al primer llarg hi ha algunes taques d'aigua.

Comença en Xevi per fer els llargs que li faltaven a la col·lecció i s'ha d'enfrontar a la mullena que hi ha en un tram de la paret. Els primers passos (6a) són els més exigents. Més amunt la roca es torna un festival pornogràfic.

En Xevi al primer llarg. Mullena als volts de la segona xapa...

El segon llarg és un xic més senzill (V+) que el primer i les assegurances allarguen més. La roca segueix la tònica anterior...

I aquí, arribant a la R2

A la tercera tirada (V-) encara hi trobem menys assegurances. De fet, després de la primera xapa no trobem el suposat segon pont de roca ni el pitó que a posteriori veig que marquen la ressenya... Veient el que ha passat després, no és descartable que sigui un problema de vista.

El darrer llarg (6a+) em toca a mi: uns primers passos durillos fins xapar la segona assegurança. Després canto abundant i terreny més arrampat. Aquí em salto els dos darrers parabolts (aquesta vista...) i he de llaçar una savina per protegir els darrers passos en terreny un xic insegur.

Els darrers metres de la via. S'observa un parabolt ignorat a l'esquerra de la foto...

Es tracta d'una via altament recomanable -i avui érem els únics! El descens l'hem fet en dos ràpels, el darrer de 60m justos.

Tornant, el Xevi m'ha mostrat la zona de The Mama's and the Papa's. Hem estat a la zona B i hem fet una via (#5 V+) que va fins dalt. Ben assegurada, amb bona roca, però de dificultat molt discontinua: ressalt, rampa, ressalt, rampa, ressalt. Malgrat això, és una zona que caldrà recordar per fer-hi les escapades pertinents.

Sector B de The Mama's and the Papa's

Agulles

Avui, després de molts caps de setmana passats per aigua, finalment he aconseguit tocar roca! M'hi ha acompanyat en Jortx amb qui ja havíem quedat des de fa uns dies -plogués, nevés o pedregués. Hem enfilat cap a agulles per tal d'esborrar la taca curricular que li suposava no haver-hi escalat mai :)

S'havia d'escollir quelcom atraient i crec que l'hem encertada: Aresta GAM a la Portella Inferior i Montpart a la Miranda de les Boïgues. A més, estic doblement content perquè totes dues m'han sortit sense tocar ferro!

Aprofitant que l'aproximació a agulles passa pel peu de via, hem començat per la GAM de la Portella Petita. A la primera tirada (IV-) no hi ha cap assegurança. Jo he posat un friend bastant al principi -més que res per alleugerir pes, donat que no els volia deixar a la motxilla- i un dels aliens -recentment arribats de les amèriques (170€ els 4: del blau al vermell)- un xic més amunt. La primera reunió es fa en un magnífic replà al peu del primer dels balmats característics de l'aresta.

La segona tirada té uns primers passos durs (6a) per continuar després amb millor canto (V) fins a la reunió. Aquí hi trobem mitja dotzena de xapes que permeten anar tranquil.

Jortx a la segona tirada

Jo mateix, a punt d'entrar a la R2

La darrera tirada té novament un inici bloquer (6a) assegurat per un parabolt i un clau uns pams més amunt. Una vegada es pot tibar bé del llavi vertical a partir d'on hi ha el pitó, la dificultat decreix substancialment (IV) fins al cim amb assegurances més que suficients.

Jo mateix, a punt de superar el desplomet

Tot i tenir la motxilla a peu de via hem optat de fer el ràpel normal fins al peu de la via normal i baixar caminant, gaudint així de les vistes sobre la feina feta.

L'aresta GAM amb tot el seu esplendor

Pel que fa a la Montpart, hem estat valorant la possibilitat que el díedre final estigués moll però hem decidit posar-nos-hi: L'hem encertat, només hi havia una mica d'aigua en una bústia del darrer llarg.

Ha començat en Jortx amb el primer llarg, primer en ascendint en vertical en un tram ben assegurat amb parabolts -amb algun tros prou fi com per haver-s'ho de mirar bé (V+) - i després flanquejant cap a l'esquerra per un terreny un xic més arrampat, amb bons cantells però cap més assegurança.

En Jortx als primers passos de la Montpart

La segona tirada és un diedret excepcional. Té el canto just per anar fent, amb algun pas de mirar-s'ho (6a), però que permet una bona progressió aprofitant les oportunitats que ofereix el diedret a banda i banda. Cap al final cal sortir per la dreta i, ja en terreny més fàcil però sense assegurances, arribar a la reunió.

El darrer llarg és el més potent de la via. Una entrada en placa-díedre-savina que porta a un tram on es progressa per la placa fins arribar a un bolo característic just abans de la zona on el díedre comença a desplomar. Aquí comença el tomàquet. Uns passos bastant forçats en díedre, una remada salvatge amb la mà esquerra mig empotrada en un forat de la fissura per anar a buscar un altre forat bastant més amunt i un tramet fi però menys vertical per acabar la secció difícil. Després, anar fent, amb gronxada a l'arbre inclosa.

El díedre final, potentillo

Per evitar-nos pes inútil, ho hem deixat tot (bambes incloses) a peu de via i hem rapelat per la grimpanautes: Un primer ràpel (20m) de dues anelles força separades fins a la darrera reunió (penjada) de la grimpanautes i des d'aquí un ràpel llarguet (55m) fins a peu de via.