Ca n'Hug. La darrera de l'època XL

Malgrat que el dia no pintava massa bé, amb en Tati hem fet una matinal ben aprofitada a Ca n'Hug, a sobre el polígon de Berga. L'aproximació en baixada és un luxe i som a peu de via en poca estona.

La primera i darrera vegada aquí vaig fer-hi algunes vietes i no me'n vaig endur massa bon gust de boca. Avui, per no prendre mal, he començat per la dreta de tot, on hi ha les vies dels covards...

Primer m'he posat a una via que deu estar a l'esquerra de Amor Etern i que és igual de senzilla (IV+). Baixo i pujo per la Pixie (V), on ja s'ha d'escalar una mica més. A continuació, la Dixie (6a), amb un passet més difícil però molt similar a l'anterior. 

D'aquestes, en Tati només ha fet la Pixie i després s'ha posat a El Pare de la Criatura (6c+), on li ha costat de veure algun moviment. 

Avui li he agafat la GoPro a la Mònica i he fet uns time-lapse,

no massa ben fets, perquè m'han omplert la tarja en un moment...

En Tati a El Pare de la Criatura.

Jo he fet Peus de Porc (6a) que segueix una fissureta. En general a tot el sector acabem tibant molt més del que caldria però, sigui com sigui, a totes les vies et vas inflant força. Avui em surt, a diferència de l'altra vegada. Després de la pausa, això deu ser un bon senyal...

 Jo mateix a Peus de Porc, amb companyia animal.

Després d'aquesta jo encara he fet La Mirada Clàssica (6a). Aquesta no l'havia fet encara i m'ha agradat força. El principi és clàssic, en díedre i anar fent, i el final és modern: s'ha de passar a la placa de la dreta travessant l'esperó. Hi ha canto, però s'ha de tibar una miqueta. Interessant. 

Fent La Mirada Clàssica.

Mentrestant, en Tati a acabat fent una de les vies que havia obert a la zona on escalen els nens grans: la que va per la dreta i de la que no sé el nom, però que deu ser 6c. Jo també li he fet un tast en top-rope. Penjant-me per reposar, els passos han sortit, però no ho regalen...

En Tati a una de les seves vies.

Durant una estona ha estat plovent un xic, però ha parat i ens ha permès continuar. Al darrer moment, en Tati ha fet la que suposo que deu ser Adictes al Sexto (6c), que té una lleixa horitzontal des de la que es continua per un díedre-placa cap a l'esquerra i la pluja ja l'ha acompanyat definitivament. Total, que hem plegat els trastos i cap a Manresa amb mitja dotzena de vietes fetes. Dia aprofitat i amb millor gust de boca. Per cert, demà comença l'etapa L, a veure què ens durà!

Escalfant motors al Revolt de l'Àliga

Després de bastants dies d'inactivitat, aquesta vegada  per un esquinç al turmell (accident laboral), avui tocava veure quines sensacions tenia escalant. M'ha acompanyat en Ramon, que no hauria de ser aquí sinó en una altra banda. També allà va actuar el senyor Murphy i la seva llei...

Hem pensat que el Revolt seria un bon lloc per començar de nou i cap allà que hem enfilat. A l'arribada hi havia un cotxe aparcat. A la tornada n'eren catorze -crec que és el rècord que mai hi he vist, i de llarg. Malgrat tot, hem pogut escalar la mar de bé, sense fer-nos nosa amb ningú.

Hem començat per les vies de principiants, la Pixapins (IV+), la Prisa Mata (V) i la Stradivarius (V+).

La Pixapins ha servit per encetar el dia.

 A poc a poc a l'entrada de Prisa Mata.

 Tibant-li més a Stradivarius.

Després ens n'hem anat al díedre de la Pep Tatoos (V+). Passos en díedre ben eixarrancat i uns passets finets per tornar a la placa de la dreta i arribar a la R.

A partir d'aquí he anat tirant jo sol i m'he posat a la Squamish (6a). Aquesta és delicadeta i s'ha d'anar navegant, o com a mínim jo ho he fet. Baixant d'aquí m'he posat a la ChimiChurri (6a). Aquí el més complicat és l'entrada, on cal tibar fort i posar-se bé i torna a haver-hi un passet quan es passa per sota el sostre i cal passar a la dreta. Per acabar, encara m'he posat a la Abrilsf (6a). Aquesta té els químics que conviden a anar per la placa, però el magnesi és a la fissura que convida més encara.

Hem fet pràcticament les vies que hem volgut, tot i que ha anat venint gent. Uns nois (i noia) han estat provant l'entrada directa de la Alasken Amber, la Vall de Marfà, que havíem tastat fa un temps amb en Ramon. I més a la dreta estava farcidet de gent, famílies senceres incloses. I és que el dia s'ho ben mereixia: hem tingut un solet meravellós i a peu de paret s'estava a recer del vent. Ingredients per un dia ideal!

El meu peu ha respost prou bé. Serà qüestió d'anar tornat a l'activitat -de moment amb aproximacions suaus, per si un cas...

Dissabte al Gerro

Avui, suposadament, havia de fer un dia radiant, com el de dijous: sense ni un núvol, sense vent... La realitat, però, ha estat ben diferent i amb en Ramon hem estat rumiant una bona estona on anar. Finalment, hem optat per anar al Gerro, a fer les vies tranquil·les de la seva banda sud: tant ell com jo hem fet una pausa i no tenim massa ganes de gresca!

Hem començat fent Àfrica (V+) fins la reunió. Finura de la bona (bona!) als primers metres de la via i canto després. Bon canto també per superar el ressaltillo, on trobem els moviments més guapos de la tirada.

 En Ramon, a Àfrica

Aprofitem la reunió per fer la de la seva dreta (V+). Aquesta és de caire similar, amb finura fina al principi i més canto més amunt. Potser és un pèl menys evident que l'anterior, però es deixa fer la mar de bé. 

 Jo mateix, havent superat el ressalt a la dreta d'Àfrica

Després hem fet la de l'esquerra de l'Àfrica (V+). El més difícil és entre la primera i la segona xapes i cal fer un moviment de decisió per xapar la segona -no hagués estat malament baixar-la uns cm per poder xapar amb més calma, especialment tenint en compte que la caiguda no pinta massa recomanable. Després, moviments més evidents i relaxats, també per superar la panxeta: aquí van sortint preses suficients per no despentinar-se -tot i que d'entrada no ho sembla.

 En Ramon, a l'esquerra d'Àfrica (que deu ser Amèrica XD)

D'aquí ens n'hem anat a la Roca del Tambor Gran, a fer el 6b que comparteix reunió amb dues altres vies. Curiosament aquí hi bufa un airet ben cabró, que em deixa els dits glaçats (he hagut de pujar abrigadet, jeje). La via no és un regal i s'ha de lluitar. Alhora, algunes xapes queden a la dreta de la línia lògica, el que obliga a fer moviments estranys... Curiosament m'ha sortit, tot i que he estat un munt d'estona pujant, baixant i buscant als volts de la segona. Veig que la pila aguanta malgrat la pausa! Després de la quarta xapa apareixen preses prou bones per no haver de patir més. Això sí, a partir d'aquí la via flanqueja marcadament a la dreta fins a trobar la R.

En Ramon, apretant més al 6b del Tambor Gran

Aprofitant el top-rope de la reunió, li he fet una ullada al 6c que també hi mena. Als voltants de la segona xapa hi ha una zona de res que encara no sé per on s'ha d'agafar... La resta es fa prou bé... Però el pas resulta massa bloquero per mi!

Amb 4 vies i un top-rope hem decidit plegar la paradeta. En Ramon ha triomfat de valent al Gerro i el 6b segur que li sortirà un altre dia, ni que sigui en top. El sol ha sortit a darrera hora. Si ho hagués fet quan tocava, hagués estat millor, jeje. Però ja se sap...

Roc Negre, Font Calenta

He estat unes setmanes sense escalar per diverses tares: l'espatlla esquerra primer i les lumbars després... Ara ja està tot estabilitzat, que vol dir aguantat amb pinces, i tocava tornar-hi! Després d'alguns dubtes, en Pep i en Mario m'han portat al Roc Negre, un sectoret força nou just a sobre de Berga, a la zona anomenada de la Font Calenta. L'Ernest ja me n'havia parlat fa un temps i els companys hi han fet algunes escapades, suficients com per haver fet gairebé totes les vies. Avui han acabat de tatxar-ne alguna i jo he pogut tastar aquest sector.

L'aproximació és bucòlica, entremig del bosc, amb el soroll de les vaques i seguint un rec que porta aigua de la font calenta. Cal estar atents a una clarianeta a la dreta, indicada amb unes fites. Fins al peu de paret són uns minutets ben agradables de fer.

Hem començat fent una de les vies més senzilles, la Mamut Mut (V+). Avui tots els primers metres de les vies han estat força delicats. Ahir va ploure i hi ha alguns trossos amb molsa i terra, malgrat els titànics esforços que es veu que han fet els equipadors per deixar-ho tot impecable. Per tant, toca esquivar aquests trams amb cura. Val la pena treure's el barret davant la feinada que s'hi ha fet. En particular, els peus de via estan ben arreglats, amb un muret de pedra de la que han anat fent caure de la paret. La Mamut té un primer pas delicat per superar un sostret. Fins avui aquí hi havia una llastra ben bona. En Pep i jo l'hem fet servir, però es veu que ella se n'ha cansat i s'ha deixat anar quan en Mario li tibava... Més pedra per fer créixer la paret de pedra seca :) Més amunt s'agafa un esperonet guapo i aviat s'arriba a la reunió.

En Pep a punt de superar el sostret. La llastra voladora està a
l'alçada del genoll esquerre. RIP.

La llastra voladora, que ha no ha tocat al Pep de miracle.
Segurament la pluja ha ajudat a que caigués...

Després ens n'hem anat a la dreta, a fer la Efecte Erecte (6a+). El principi és tranquilet. Després hi ha una zona més vertical on la roca amenaça un xic, especialment després de l'experiència de la llastra voladora d'abans. Però ha aguantat prou bé. L'altre passet interessant està al darrer tram vertical de la via, on cal tibar de laterals amb certa decisió. Després uns metres de tràmit fins la R.

Jo mateix, al darrer pas difícil de Efecte Erecte.

A continuació hem fet El Taladre de l'Amor (6a+). Uns metres poc agradables, terrosos, fins una placa abans del sostret. Arribar al sostret té un polvet i superar-lo un altre. I més amunt encara trobem alguns passos curiosos, on va sortint alguna presa miraculosament. Després la via va a buscar una fissura on un tronc d'alzina permet anar pujant un xic. El darrer pas de la via torna a ser curiós, tibat d'un bec a la dreta, pujant peu esquerre i quedar un moment en terra de ningú fins abastar la R venint de l'esquerra. L'he trobat durilla i sort dels troncs que es van trobant!

En Mario, a punt de superar la visera, en un pas rarot. Durant
una estona el cel s'ha tapat i feia presagiar aigua...

Per acabar, m'he posat  a Fang i Setge (6a+). Anar fent, amb un parell de passos més exigents, on cal navegar una mica. Un desplomillo amb canto per arribar a la reunió és la cirereta final de la llarga via. L'he trobat bastant terrosa, sovint m'he hagut d'espolsar les mans. Segurament les pluges d'aquests dies hi tenen alguna cosa a veure! És interessant de moviments: cal navegar un buscar a banda i banda... M'ha costat menys que El Taladre, però ja se sap que això va a gustos.

 ...però no. S'ha tornat a obrir -com a mínim temporalment.
Jo mateix a Fang i Setge.

Amb aquestes ja ens hem donat per servits i hem tirat avall. A bona hora, perquè al cotxe ens han caigut algunes gotetes... El sector ha estat prou interessant com per fer-li una nova visita. Hi ha gairebé una vintena de vies, algunes de 30 metres. No és una meravella, especialment per la polseta que hi ha en algunes vies i que sembla que no acaba d'anar-se'n amb les pluges. Més aviat, es deu canviar! Segur que millorarà amb el pas de la gent, però. I com ja he dit abans, chapeau per la pencada que s'hi han fet els equipadors. De les pedres n'han tret pans -és a dir, un sectoret prou interessant!

Vermell Dreta

Avui hem hem anat al Vermell del Xincarró, a la dreta de tot. Una zona que no havia visitat encara i que pot ser ben interessant per futures escapadetes. Avui hem estat en Ramon i la Cristina i l'Albert, acompanyats per la seva xica. Al principi hem estat al llindar entre l'ombra de la boira de la Segarra i el sol implacable del sud, amb estones de fresca combinades amb estones de sol. Al final, però, el dia ha quedar radiant.

Amb en Ramon hem començat per la Fina i Segura (6a). Començament fi i continuació més tranquil·la, però no massa agraïda. Cal anar agafant l'esperó per no prendre mal. Serveix per escalar, però no la recomanaria especialment.

 En Ramon a Fina y Segura mentre la Cristina fa If Not Now.

Mentrestant els companys han fet la If Not Now (6a+). Aquesta és un xic més exigent, però molt més franca i agradable. Uns passets inicials de foradets, i després placa de posar-s'hi bé. Bona! En Ramon les ha fet totes dues de primer, i està ben content.

 Jo mateix a If Not Now.

Seguim els passos de la l'Albert i la Cristina que acaben de fer una via. Veient el que els ha costat, ja m'ha estranyat que fos el que deien, però m'hi poso. Ha estat la Escaladores con Cara de Atracadores (6c). El començament és per l'esperó i val la pena seguir-lo mentre es pot. Més amunt es flanqueja un xic a la dreta, cap una gran pedra. Aquí hi ha un pas durillo, que no em surt perquè no veig el peu que em cal per passar a la dreta. Sortir d'aquí també torna a ser exigent. Hi ha una bona bústia molt a l'esquerra i una altra un xic més amunt. Després, cal apretar fins pillar una bona pedra per l'esquerra i una altra per la dreta des d'on es xapa. A partir d'aquí ja no apreta tant, però no ho regalen... M'he penjat força, però la veig factible.

 L'Albert a Escaladores...

 ... i la Cristina a la mateixa via, amb ombra.

Els companys han fet Condón Relleno (6c) i l'Albert comenta que l'ha trobat més dura que l'anterior. Decideixo fer-la en top-rope. El tram més dur l'he trobat fins la primera reunió, que suposadament és 6b. La resta m'ha anat sortint la mar de bé. Sortint de la R intermitja, quan s'agafa una fissura hi trobem un forat picat i l'Albert comenta que n'ha trobat més, cosa que jo no. Sí que es troben bones bustietes, que permeten anar fent, però tibant-li. Quan la cosa es complica, hi ha una línia de bústies que porta un xic a la dreta i des d'aquí hi ha un pas llarg a una pedra marron a dreta. Aquí i al pas següent hi he trobat la dificultat d'aquesta part, però també la veig factible. Abans d'això hi ha algun lloc on es pot reposar raonablement bé. Felicitats per la Cristina, que l'ha encadenat sense immutar-se! Tant ella com jo l'hem trobat més senzilla que la Escaladores, crec que m'hagués sortit anant per sota!

  La Cristina, a Condón Relleno.

Els companys han fet La Madamme (6b), i no l'han gaudit especialment... Queda apuntat! Amb la de vies que hi ha a la vora, val la pena triar.

 A l'esperó final de La Madame.

Amb tot això s'ha fet l'hora de plegar trastos i tornar a casa. Tornarem algun dia, perquè queden vies que pinten prou bé!

Vinya Nova-Torrent del Pont-St Jeroni-Cami dels Francesos-Can Jorba-Vinya Nova

Avui hem fet una caminada matinal per Montserrat amb la Rosa. Hem aparcat a la Vinya Nova i hem enfilat el Torrent del Pont amunt. Avui ja no es pot escalar a les vies de la nostra dreta, però hi ha uns paios que semblen ignorar-ho. El camí és agradable de pujar, té un pendent constant no massa intens que fa que, probablement, sigui la forma més còmode de fer cim venint per la banda sud.

Quan el torrent s'obre, just abans d'un trencall, parem a fer un mos.

Fent un mos després de sortir del Torrent del Pont

Vista al Coll dels Pollegons. Els Gorros al fons.

Seguim pel trencall de l'esquerra, n'ignorem un altre que surt a l'esquerra i seguim amunt, seguint una carena que ens portarà fins al transitat camí de Sant Joan a Sant Jeroni. 

En poca estona som al cim i gaudim de la bona vista que tenim. Fa un xic de vent, però és suportable. Baixant les escales ens trobem la Cristina, l'Albert i la xica, que finalment han optat per caminar perquè el matí era gèlid i no convidava a escalar.

 Al cim. Tenim bona vista!

 Vista cap a Sant Benet i Gorros. El mar al fons.

Després del revolt que fan les escales cimeres, estem al cas del trencall que surt a la dreta vers el Camí dels Francesos. Anem baixant per un camí conegut i ben marcat. Trobem el trencall que portaria a la canal del migdia a la dreta. L'ignorem i anem avall. També trobem un trencall que baixa a mà esquerra i que desconec... Investigarem perquè al mapa no surt.

 

 Baixant pel camí dels Francesos. Núvols que avui seran fotografiats pertot.

Aviat som prop del Coll de Mosset, i seguim directe avall, fins al començament del camí. No ens arribarem a Can Jorba i agafarem un corriolet que ens menarà al punt de partida evitant la pista.

Desdentegada

Avui amb en Ramon hem anat a la Desdentegada. Calia buscar un lloc arrecerat, i l'hem encertat. Amb el que no comptava és que el sol deixa d'entrar en alguns llocs força aviat, però no hem patit pas fred, no.

Hem començat per la placa del sostre taronja, on hi ha les més faciletes. Comencem per la #17 (V+). Una via on cal portar moltes cintes, llarga, mantinguda i ben guapa. El més difícil és al principi i després és anar fent. Per sort, s'han reequipat les reunions amb anelles. Diria que la darrera vegada encara hi havia els ganxos originals, però potser m'equivoco. En aquesta primera via, en Ramon ha flipat amb la tècnica de peus, però l'ha fet ben bé!

En Ramon, a la primera del dia, la #17!

A continuació, al Ramon li ha fet gràcia fer la de la seva dreta, la #18 (V+). És de l'estil, amb un començament un xic més delicat, on cal dansar bé sobre merdetes de peus. L'hi ha sortit millor, tot i que jo la trobo més dura.

Jo mateix a la #19

D'aquí hem passat a la #14, un 6a+ guapíssim i ben llarg. Crec que portava 16 cintes i no me n'ha sobrat cap... Aquí cal apretar una mica més. Al principi, amb algun pas de finura, com a les anteriors. Després es redreça i hi va havent forats, cantos i bons peus, però tot això s'ha d'anar trobant i, a més, s'ha d'aguantar!

 Al muret de la #14

Al Ramon també li ha sortit i ha quedat més feliç que un anís. Però abans hem viscut l'anècdota del dia: Recuperant la corda, aquesta ha caigut i ha fet algun embolic entre les tres primeres assegurances. Total, que anem tibant i ens ha aparegut un nus que ni fet expressament!

Nusos que apareixen per art de màgia... És el que té la muntanya màgica!

Algun embolic amb les cordes ja l'havia viscut abans, però ha estat la primera vegada que s'hi fa un nus simplement recuperant-les! Com diuen els castellans, vivir para ver!

I, per acabar el dia, he decidit provar la #22 (6c). A la seva esquerra n'hi ha una altra amb parabolts, de la que no en tinc cap informació. Si algú en sap alguna cosa, s'agrairà! La #22 no l'havia fet mai i anàvem amb el temps just. Així que tocava fer-li un pegue a vista i a mort! Els primers metres són sobre presa petita, amb algun moviment interessant, però van sortint bé. La cosa es complica als voltants del llavi on comença un desplomet. S'hi arriba bé, però per superar-lo hi ha un bon pas. Primer una llastreta i quelcom més fins posar els peus al forat del llavi. Després una merdeta d'esquerra per pujar peus i caçar unes bústies no massa bones, però que han servit. Després encara queda algun passet, però aviat es pot reposar un xic amb bons peus. Anava ben petat i he hagut de refer-me en uns quants llocs, però ha acabat sortint!

No demostra res, però una foto és una foto! Per aquí hi va la #22!

No ens ha quedat més temps. A més, tots dos ens n'hem anat ben contents, cadascú amb el seu grau màxim a vista a la butxaca. Què més es pot demanar!

A prop nostre hi havia tres nois que estaven a la placa de la #26, #27 i #28. Aquí hi tinc feina per un altre dia!