Camarasa Roco Punt Extrem

Avui ens n'hem anat a Camarasa, a fer la Roco Punt Extrem. En trobem una ressenya aquí una còpia del croquis més avall. Jo no havia escalat mai en aquesta paret i tot plegat ha estat una descoberta. Hem aparcat abans del túnel, venint de Camarasa, cosa que ha estat un error. Des d'aquí hem hagut de caminar un bon tros fins a la boca del túnel, descendir per l'escala i localitzar el peu de via una vintena de metres més enllà.

Per la zona hi ha una colla de vies d'esportiva que fan pinta d'estar prou bé. De fet, aviat ha anat arribant gent i més gent que se n'ananava un xic més a la dreta. Quan hem arribat, als volts de les 10:30 encara toca l'ombra a peu de via i feia una bona rasca! El Jordi ha començat amb fresca de la bona però ha resolt el llarg prou bé. Uns primers metres verticals però que surten sense massa problemes porten a una zona més senzilla fins una franja horitzontal. A partir d'aquí marquen 6c+ i jo no m'ho he plantejat. Sí que semblava que entretenint-se podria arribar a sortir, però sent la primera tibada del dia i encara amb els dits freds no he dubtat a fer l'heretge. Després el terreny és ben senzill fins la reunió en una bona repisa. Trampejant al ressalt el llarg diria que és 6a.

Al primer llarg. Fresqueta de la bona encara!

Ataco el segon llarg, que resulta molt guapo. Seguim una placa amb franges, amb tendència lleugerament diagonal a la dreta. Cal controlar, però no hi ha massa dificultats. Passat el tram vertical la cosa es torna senzilla i trobem un darrer pas on has de mirar-t'ho una mica per acabar d'arribar a la reunió (6a). Aquest llarg i l'anterior estan totalment equipats.

Placa preciosa al segon llarg

La tercera comença per un esperonet i díedre fins agafar un arbre. D'aquí un passet curiós i entrem en un díedre senzillet. Després toca anar flanquejant cap a la dreta, seguint una vireta i atacar un muret agraït a la part final. Aquí cal posar algun catxarro (V+).

Tercera tirada. Entrant a la R3.

La quarta tirada és la millor de la via. Comença un xic per la dreta, per una placa amb canto petit però franc, tot i que la roca està un xic polsosa. No tinc clar si s'arribarà a netejar mai, però podria ser que sí. Aleshores serà per flipar. Després d'un tram més senzill toca flanquejar fort a l'esquerra, a atacar la placa/díedre que ja es veu des de fa una estona. Aquí hi ha un pas dur: jo l'he fet per uns forats a la placa desplomada de l'esquerra perquè la fissura no és gens franca. Hi ha una apretada fins la següent xapa tot i que es podria trampejar bé. Després ja és més senzill fins un pitó que es veu. Després toca posar alguna cosa. Jo he posat un alien i un tascó abans de xapar un parabolt que queda a sobre un desplomet. Superar aquest desplom resulta més senzill del que sembla, però resulta un pas espectacular. Després la cosa es suavitza fins la R en una feixa ben còmode. Encadenar aquest llarg m'ha deixat ben satisfet (6b)

Des de la R4 la vista no és especialment espectacular... Però és l'única foto!

La cinquena tirada comença amb un ressalt exigent però aviat s'agafa molt bon canto

Un ressaltillo ben xulo per començar el llarg. Després, terreny més suau fins la R5.

La darrera tirada va a buscar un díedre que va en diagonal a la dreta on cal posar alguna cosa. Tirada senzilla, però guapa.

Darrer llarg.

De material portàvem 3 linkcams, un joc de tascons i un joc d'aliens. La via ens ha agradat. Està ben trobada. Llàstima que està una mica bruta en algun punt, però això potser millorarà amb el temps. Per baixar cal seguir un camí amb fites que marxa cap a l'esquerra. Va fent alguna pujada i baixada i finalment enllaça amb el camí de la cova del Tabac pel qual descendim fins la carretera.

La ressenya, aquí sota:

Isaac-Gabriel a la Paret de l’Ós

Avui he anat a tatxar una clàssica de Sant Llorenç de Montgai. Com que tothom ja l'ha fet, he hagut d'enganyar al Ramon per anar-hi... Bé, no he hagut d'enganyar-lo, que ha vingut ben content i alegre! (Altra cosa és que l'alegria hagi baixat in situ...)

Com diu força gent, la via sembla senzilla sobre segons quin paper però realment no n'és tant. El que sí que no té discussió és que l'aproximació és ràpida de fer. Pensàvem que, sent popular, potser hi trobaríem gent però hem escalat sols, que també és un punt afegit.

El primer llarg comença amb un ressalt que és més complicat del que sembla i que, evidentment, és més de V. La roca sobada que ens acompanyarà tota la via no ajuda i s'ha de treballar de valent per xapar el primer parabolt. Després la cosa es suavitza i es progressa amb certa comoditat seguint el díedre. En un punt aquest s'ha d'abandonar per anar per una placa a la dreta, poc adherent, i retornem al díedre als darrers metres per entrar a la reunió en terreny vertical. En aquesta tirada he posat un tascó al principi i he llaçat una savina, a banda de l'equipament que hi ha. Al Ramon li ha costat sortir de terra i, en general, no es sent còmode sobre aquest terreny patinós -com gairebé ningú, penso. 

Jo mateix al primer llarg

En Ramon arribant a la R1.

Surto de la R1 seguint una fissura cap a la dreta on s'ha de tibar fort perquè els peus no és gens evident que aguantin allà on els poses. Després d'aquí ve una placa tombada. Al principi és d'anar fent, però mica en mica van apareixent passos més delicats fins situar-nos sota un ressalt vertical. Aquí hi ha alguns passos on cal tibar de nyapetes per anar pujant peus (6a). Després d'aquest tram es va en diagonal a la dreta, per una placa tombada d'anar fent.

En Ramon sortint de les dificultats del segon llarg.

La sortida de la R2 és un xic desplomada i, tot i que hi ha canto, aquest està sobat (com tot) i cal apretar fort (V+). Després de la segona xapa hem de continuar cap a l'esquerra i no seguir les que tiren recte amunt. En aquest flanqueig (IV) he posat un tascó i un friend per assegurar el company, per si de cas. Val la pena gestionar bé les cordes per no tenir un excés de fregament... Passat el flanqueig es va més o menys recte, sobre roca amb cantells tals que la sobamenta no s'hi nota. Hi va havent passos delicats, amb algun pas llarg (V+). La reunió queda un xic a l'esquerra.

Arribant a la R3.

La quarta tirada és segurament la més difícil de la via. Comença superant un ressalt resseguint una fissura bona. Després del replà ataquem, un xic cap a la dreta (en tot cas no cap a la línia de xapes que va a l'esquerra) una placa amb una fissureta per l'esquerra. En un punt on la següent assegurança allunya he posat un alien verd per si les mosques. Es supera un bloc amb tendència a la dreta i s'arriba a una mena de forat on hi ha un parabolt i alguna xapa més. Fins aquí val la pena gestionar bé la corda, amb cintes llargues. A partir d'aquí trobem el tram més dur. Una xapa protegeix l'entrada a una fissureta cega a trams. Hi ha un pitó que val la pena mosquetonejar un cop passat, tibant en bavaresa. Trobem diverses xapes més però s'ha de tibar de valent i posar-s'hi bé (6a): val la pena aprofitar alguna llastra per la banda dreta. Després de posar-nos dins el díedre final només toca arribar a la reunió.

A la bavaresa de la quarta tirada.

La darrera tirada surt amb lleugera tendència cap a l'esquerra, a buscar una xapa força amunt. Abans he posat un bon tascó. Als volts de la xapa hi ha uns metres verticals (V) tot i que amb bon canto. Trobem una segona xapa i després es surt en terreny tranquil, on un altre tascó a caldo acaba de protegir els darrers metres fins a la reunió cimera que faig en una savina.

Sortint de la via.

La via m'ha agrada pel seu traçat. Fer-la sobre la roca original havia de ser impressionant, ara està més que sobada. I, si bé és cert que la roca millora a partir de la tercera tirada, allà on t'agafes (i on poses el peu) t'acompanya la sensació de marbre, per molt bo que sigui el canto. Com he dit al principi, la via és més complicada del que sembla mirant segons on. Per mi no hi ha dubte que és 6a. I convé portar alguna cosa: jo portava joc de tascons, d'aliens i un friend tipus camalot #1. He posat tascons, un alien verd i el friend, a banda d'alguna baga savinera. Des de la reunió cimera, cal caminar cap al nord, a buscar unes fites (no un corriol) i després seguir el corriol que ens mena a un caminet que, avançant cap a la dreta, ens torna directament al cotxe.

Via Marta a Abella de la Conca

Als plans de la setmana havia sortit anar a fer aquesta via amb en Jordi i en Xevi. Finalment aquest darrer no ha pogut sortir però hi hem anat igualment. Aquesta vegada toca anar directament cap al poble i aparcar en una esplanada unes desenes de metres abans d'arribar-hi. Fem l'aproximació pujant pels carrers fins a l'església i, des d'aquí, anar seguint costa amunt, passant a una distància del peu de paret fins trobar el peu de via. A la ressenya ja es pot veure que queda a l'esquerra de la Llaç Groc. De fet, el peu de via està més que ben marcat, amb una M picada a la pedra i una pintada groga.

Comença en Jordi atacant el primer llarg. Hi trobem alguns ressalts verticals ben guapos, ben protegits. En Jordi tenia intenció d'empalmar els dos primers llargs, així que ja estava al cas per sortir a l'ensemble, cosa que hem hagut de fer. Però ha anat més lluny encara, s'ha saltat la segona reunió, deixant-la a l'esquerra (això malgrat les pintades grogues que fan que sigui ben visible ;) ), i ha continuat per la Llaç Groc, fent reunió després d'una placa-ressalt ben interessant de la Llaç Groc. Total, que en un llarg hem fet un munt de metres amb alguns ressalts ben interessants al voltant del V.

En Jordi, començant els primers metres del que serà una tirada llaaarga...

Prenc el relleu i surto per unes xapes a l'esquerra, que ja deuen ser de la nostra via i segueixo en lleugera diagonal a l'esquerra anat a cercar la R3bis de la nostra, la via Marta.

Segueixo fent la quarta tirada, que comença amb un pas de bloc per superar un ressalt ben vertical d'entrada. Són un parell de tibades per anar a buscar molt bon canto, ha sortit bé en lliure. M'ha semblat encara més difícil (per aleatori) un pas d'adherència que hi ha més amunt, on la roca és patinosa i els peus se'n van avall. He acabat fent gairebé una barreja de corredissa-llançament fins una presa bona... Per sort tot està ben assegurat. La resta de llarg és d'anar fent, prou agradable i sobre roca prou bona malgrat les aparences de les fotos (6a).

En Jordi a la quarta tirada.

En Jordi fa la tirada de tràmit que porta al peu de la mega-placa del sisè llarg que, per si sola, ja justifica la via. En Jordi em cedeix l'honor i començo lluitant amb el pas d'adherència (o no-adherència) que hi ha al principi. Sembla senzill, però el primer cop he tornat a la reunió lliscant avall. Hi he tornat un xic més per l'esquerra i fent força amb tot el que tenia, parpelles incloses, he aconseguit aguantar-me i fer aquest tram arrampat. Després ja s'entra a una placa vertical on anem seguint una fissura. Es puja prou bé fins que la fissura s'estreny i aleshores toca esforçar-se de valent. Jo he aprofitat la fissura original i una altra de cega que va per la dreta per anar pujant, apretant fort. Més amunt hi ha un pas ben difícil per anar a buscar una bústia invertida sota un ressaltillo. I superar aquest ressalt té una altra apretada. Després cal anar una xic cap a la dreta, deixant cintes llargues, i retornar a la vertical ja sobre terreny més senzill. He encadenat el llarg, però m'he hagut d'esforçar (6a+/6b).

La magnífica sisena tirada, amb un tram central de continuïtat 

amb dos punts més exigents.

Agafa el relleu en Jordi i empalma els dos darrers llargs, amb ressalts ben xulos acompanyats de trams de transició (V). Des de la R8 hem fet un ràpel d'uns 45 metres fins a un bony de roca. Des d'aquí hem baixat caminat, primer per l'esquerra del bony (mirant avall) i després en diagonal a la dreta fins al peu de la sisena tirada on hem recuperat els trastos que havíem deixat. Hem baixat caminant fins la R4, hem rapelat aquest llarg i hem anat a buscar la R3 que no havíem fet pujant. Rapelem aquest llarg i, des d'aquí ja arribem a peu de via caminant: primer en diagonal cap a l'esquerra (mirant avall), després en diagonal a la dreta fins arribar a peu de paret.

La via ens ha agradat força malgrat que no té ambient degut als rostolls que trobem entre ressalt i ressalt. Però la via encerta a trobar uns bons panys de roca que són ben divertits d'escalar. A banda de les cintes, hem portat el parxís d'aliens i un joc de tascons i alguna cosa (una o dues) hem posat.

 

Tatxant a l'Espoir Fait Vivre

Després de l'èxit de l'altre dia, avui no m'ha fet res tornar a Vallirana amb en Ramon. Avui hem anat cap a les Antípodes i d'allà a l'esquerra, a l'Espoir Fait Vivre (L'esperança fa viure). Les vies aquí són d'un estil similar: plaques més o menys senzilles fins als 2/3 o 3/4 de la via i un ressalt final amb més o menys desplom i més o menys canto. La roca és acceptable. Cal escalar amb molt cura, tastant bé tot el que toques (que sovint sona buit) i tot i així hem anat trencant coses de tant en tant. Si et poguessis refiar de tot les vies serien un xic més senzilles. Els noms de les vies estan indicats sobre còdols sikats a peu de via. També trobarem més o menys quantitats de sika per estabilitzar parts de la paret.

Hem començat per la més senzilla, Conseqüències d'Equilibri (V+). Entrada d'anar fent i un ressalt on has de mirar-t'ho per entrar a la reunió.

A la primera del dia.

Després m'he posat a Hermandad Dada (6a/+). Aquí hi ha un ressalt final més durillo, amb roca delicada (he arrencat una cosa que no semblava pas sospitosa). Es tracta d'anar a buscar una fissura primer i resseguir un canto després.

A Hermandad Dada, més senzilla del que semblava.

Després hem fet l'Espoir Fait Vivre (6a/+) que dóna nom al sector. Aquesta és molt guapa, amb unes bones tibades per superar la panxeta i algun moment tens un cop superada. A la xapa de sobre el desplom s'hi arriba prou bé i no és tan lluny com sembla des de sota.

Superant el pas clau.

Baixant de les vies hem anat deixant cintes a la veïna del costat esquerre, i aquí hem fet el mateix. La Casa Encendida (6a+) té més tram amb desplom. Si es saben llegir els passos surt sense massa complicacions, però no s'hi val a badar. Molt guapa també.

Lluitant al desplom de la Casa Encendida.

Posar cintes a Cero Negro (6b) no és senzill perquè fa una ziga-zaga impressionant. En Ramon les posa totes menys la darrera... veurem! M'hi poso i vaig fent fins a sota la panxeta. Aquí cal anar primer per la dreta i xapar el parabolt al costat dels forats visibles des de sota venint de la dreta. Esquerra als dos forats, dreta al costat i remada fins una franja horitzontal suficientment bona per anar-se movent uns metres a l'esquerra fins xapar la darrera. Fins aquí molt bé. Però intento sortir recte amunt i això és un error que pago havent-me de penjar. Convé seguir un pas més cap a l'esquerra fins pillar un lateral per l'esquerra i poder pujar peus. Ho aconsegueixo, amb un certa tensió, després de reposar. Queda pendent d'encadenar!

A Cero Negro. Ara toca flanquejar uns metres a l'esquerra...

I per acabar ens posem a Palabras para Julia (6a/+). Anar fent fins que la cosa es posa tiesa. Aleshores toca moure's una mica, buscant la millor forma d'anar pujant peus. Hi ha un forat que no aprofito perquè des de l'esquerra on he anat és dolent però he trobat una regleta que permet estirar-se fins una franja ben bona. D'aquí, una apretada per pujar peus i ja està.

Acabant la sessió a Palabras para Julia.

Les més guapes han estat la Palabras... i l'Espoir... La Cero Negro fa unes ziga-zagues estranyes tot i que justificades. En general són vies de bloc, amb la dificultat concentrada a les parts finals de les vies. Serveixen per passar un matí distret, que és el que tocava fer avui. Només hem fet sis vies perquè tots dos estàvem mandrosos... En un matí fanàtic n'haurien caigut un parell més, de fet les que mancaven per liquidar el sector. Un altre dia?

La roca deixa un xic que desitjar, però és el que hi ha. També cal esmentar que s'han fet alguns apanyos poc estètics a base de sika. L'equipament és més que correcte i es veu que aquí s'hi ha hagut d'invertir un munt de temps, cosa que toca agrair com cal! Ens ha quedat el dubte sobre el significat d'una cinta fixe entre Palabras i la seva veïna de l'esquerra...

Visitant Abella de la Conca

Abella de la Conca és un dels indrets que no havia visitat encara. Avui, que disposàvem de més temps, li he proposat al Jordi d'anar-hi. Com que ell ja n'ha fet una bona colla, després de descartar per una banda i per altra ens acabem de posar com a objectiu la Remigius a la Serra de Carrànima. Més avall hi adjunto la ressenya del Luichy.

Passem de llarg el peu de via i acabem aproximant-hi per dalt. La via comença en una canal que passa una primera balma-cova i, uns metres més amunt, s'hi veu una xapa. Després una fissura en diagonal i al final s'hi veu alguna xapa més. Nosaltres hem estat dubtant una bona estona fins que més o menys ens ha anat coincidint alguna cosa.

La ressenya indica començar amb un pas d'A0 cosa que faig gustós. Després segueix una lleixa en diagonal, amb roca dubtosa on anem fent caure cosetes tant jo com en Jordi. Cal assegurar-se amb algun alien o friend xic. El flanqueig en diagonal a la dreta es va complicant i s'han de fer alguns passets ben guapos fins pillar la següent xapa. Després el tereny es posa vertical o més i cal fer alguna apretada. Entre les dues darreres xapes hi ha força aire i cal posar algun alien en posició força incòmoda (i cansada). Hi ha un passet dur just per xapar el darrer parabolt i he acabat força embotifarrat! Després ja s'agafa algun canto ben bo, tot i que no és senzill veure'ls des de sota. Arriba en Jordi que ha flipat amb la primera tirada i em cedeix la resta de la via.

Primer llarg, ben exigent.

La segona tirada comença interessant, però molt més senzilla que l'anterior. Poso un friend gros al principi i vaig tirant amunt en direcció a una cinta que penja d'un pont de pedra. D'aquí una mica a la dreta, superar un ressalt i anar per unes rampes fins al peu d'una placa compacte on hi ha una baga i uns parabolts més amunt. Aquí hi ha uns bons passos de finura, per acabar en diagonal a al dreta cap a un arbre on fem la R2.

Darrer ressalt abans de la R2 de la Remigius.

La tercera tirada és la dura de la via. Tiro jo també, enfilant-me un xic per l'arbre. Poso un tascó per pillar el primer parabolt i aviat veig que aquí no pujaré pas en lliure. La ressenya diu Ae i 6a, així que vaig fent en artificial. Crec que fins i tot he posat un friend perquè en lliure no m'ha semblat pas 6a ni de broma. Després toca sortir, però acabo fent-ho des de ben amunt de l'estrep! Uns passos tensos fins la següent xapa i baixo a buscar el pedal. Aquí em miro la resta de la tirada, que pinta del mateix estil. Això sí, fa 50 metres i jo en porto 15 com a molt... i després em tocaran dos llargs més que probablement no siguin regalats. Així que decideixo anar avall fins la R2 i des d'aquí anem flanquejant a la dreta fins a terra.

Per fer alguna activitat més mirem què hi ha a la vora i ens decidim per la Rip Kirby, ressenyada també al blog del Luichy. La ressenya, poc concreta com l'altra, també marca "V a 6a amb pas A0". Es veu un parabolt lluent al mig d'un ressaltillo i m'encamino cap allà. Fins aleshores es tracta d'anar fent, posant algun catxarro. El pas del ressaltillo me'l miro per l'esquerra, per la dreta i, després de bastants dubtes, l'ataco pel mig. Realment és una apretada només, però no és pas gens evident d'entrada! Després toca anar pujant fins un altre ressalt amb tres xapes. Com que no he gastat el pas d'A0 el faig a la primera xapa per pillar un bon canto. Realment no cal agafar-se però la caiguda és sobre repisa i no tinc ganes de gresca. Després hi ha uns bons passos ben tensos de tibar-li fins entrar a la reunió, un xic a la dreta.

Entrant a la primera reunió de la Rip Kirby.

Mentre assegurava al company jo m'anava mirant el segon llarg i anaven apareixent dubtes, però acabo posant-m'hi més o menys convençut. Hi ha una xapa visible des de la reunió i una altra uns 18 metres més amunt. La sortida de la primera xapa és prou delicada, cal decisió i anar a la dreta per una aresta on els peus s'han aguantat de miracle. Es xapa una baga que penja d'un arbret sec. A partir d'aquí, interrogants. Hi ha un pont de roca merdós que xapo en un primer moment, però després poso un camalot del #4 a la fissura de l'esquerra. Em costa decidir-me a fer un pas delicat, però al final el faig i vaig tirant mig en empotrament. Vaig pujant poc a poc i, quan estic en una posició una mica més còmoda, poso un #3. El parabolt queda ja només a uns 4 o 5 metres, però entremig hi ha terreny merdós i una barrera de pinxos de roser salvatge. Supero com puc aquests metres i finalment xapo el parabolt. Miro el que segueix i avaluo la situació. En tot cas, hauria de baixar a recollir els cams que he posat a baix perquè es veu una fissura ampla tot i que ara ja amb bona roca. I a dalt de tot, es veu un sostret fissurat on s'intueix que a sobre hi haurà la R2. No em motiva el pla així que deixo el segon maillon del dia i tiro avall.

Vista des del parabolt de mitja via.

No ha estat un bon dia, això està clar. Feia temps que no baixava d'enlloc i avui ho he fet a dues vies! El tros de la Remigius que hem fet està prou bé, però és més exigent del que sembla sobre el paper -tot i que amb això ja s'hi ha de comptar amb el segell Remi. A la tercera tirada s'ha d'anar mentalitzat per combinar lliure i artifo. Jo pensava que potser seria un tram de lliure i un altre d'Ae. A més, portava tot l'arsenal al damunt, per si de cas, i això tampoc no ajuda a intentar fer el friki. Veient la ressenya es podria pensar que el tercer llarg és un díedre, però durant un bon tros realment és pràcticament una placa. Més amunt no ho sé pas dir. Va mancar motivació.

A la Rip Kirby la cosa és una mica diferent. Aquí la motivació me la va treure el tram merdós que em vaig haver de currar fins al parabolt. Roca dolenta, vegetació,  empotrament i dubtes sobre si podràs posar algun catxarro no són un còctel que m'agradi. Una mica de sanejament no li vindria malament, així com uns treballets de poda... Segurament el tram que venia a partir d'on vaig baixar ja seria molt millor pel que fa a la roca. Però els dubtes sobre els catxarros que caldrien no van ajudar. Probablement calgui repetir algun friend gran, cosa que la ressenya no diu...

Les ressenyes, aquí sota:

Un altre dia tornarem per aquesta zona. A veure si em trec el mal gust de boca! Ni que sigui fent esportiva ;)

Pel Sòcol del Montroig

Avui volíem anar per Camarasa a tastar una via nova del Gutierrez. Però quan hem arribat hem vist que el sol trigaria un munt a tocar-hi, així que hem fet un pla B. El Jordi proposa fer la Joaquin Sabina, que n'ha fet una part i li va semblar interessant.

Aparquem en una petita esplanada a peu de paret i anem a buscar un corriol allà on hi ha un torrentet que passa per sota la carretera. En poca estona estem en condicions de veure les alternatives. Hi ha un díedre de 6a com a alternativa d'entrada, però està a l'ombra i l'aspecte no convida gaire així que decidim començar per la via, sense variants.

Començo jo amb el primer llarg. L'itinerari segueix una fissureta però es fan alguns passos per placa. Després del primer parabolt he posat un tascó i un alien perquè hi ha alguns passets on s'ha de vigilar. Després ja s'agafa una bona fissura i s'arriba a la segona xapa sense problemes. A partir d'aquí el terreny ja és més suau i es va fent prou bé, posant alguna cosa quan toca. La reunió queda un xic a la dreta, al peu de l'esperó.

A la segona tirada es veu una xapa i una corrua de ponts de pedra, alguns amb pinta de decoratius perquè el diàmetre de la baga supera el del pont, però el terreny és prou senzill com per no haver de patir. Una altra xapa protegeix un ressalt vertical i després toca anar fent sense dificultats. El Jordi ha muntat la reunió al collet, evitant quedar a l'ombra de l'agulla.

La segona tirada. Amanida de ponts de pedra.

La tercera tirada no és massa atractiva per la qualitat de la roca. El traçat està ben trobat però. Hi ha algun pont de roca, poquets, però es pot amanir amb friends al gust. La reunió l'he muntada en una sabina combinada amb un bec de roca.

Per la quarta tirada hi ha diverses alternatives. A l'esquerra la més xunga i en Jordi acaba decidint-se per la fissura de la dreta. Com que portem un friend del #5 el posa per protegir els primers passos, bastant tontos. Més amunt un del #4 i després un pont de roca primet que es deixa reforçar bé. La reunió en unes savines. 

Per la fissura de la dreta. Gens fàcil.

Des d'aquí es veu el que ha de ser el llarg estrella de la via. Jo no porto informació, si no sabria que cal portar un camalot del #6 si no es vol fer el tram xungo a pèl. Per sort, el meu sentit comú em diu que millor no embolicar-se sense anar preparat: ja he vist un parell de fissures, la variant de la primera tirada i la tirada de l'esquerra a la zona de les tres fissures, on has d'anar a pèl si no portes cebes grosses. Com que en Jordi tampoc no vol fer-se l'heroi decidim que farem la fissura del mig en top-rope i que ho deixarem aquí. Després de fer-la confirmo la opinió: aquí no sé pas ni si s'hi posaria el #6 i l'alternativa és anar a pèl, que a mi no m'atrau especialment.

Seguim doncs la feixa fins que es troba una instal·lació de ràpel que en 60 metres ens deixa en terreny més o menys ferm que permet acabar d'arribar al cotxe per terreny desagradable.

M'apunto que, si maig vull tornar-hi, cal llegir abans ben bé la informació que hi ha per la xarxa, video inclòs, i estar disposat a arriscar una mica. Del tros que hem fet, el millor és el primer llarg. El segon no està malament. La resta és una excusa per anar pujant fins al que deu ser la cirereta del pastís. Poques fotos he fet, però és el que hi ha...

 

Una altra matinal a Vallirana

Avui he sortit amb el Ramon i al final hem anat a Vallirana, per assegurar el temps. Enfilem cap al sector Antípodas, aquesta vegada seguint el camí com toca: per la pista fins trobar un cartell que indica un trencall a mà esquerra i seguir el corriol fins a peu de paret.

Per anar escalfant ens posem a Truganini (V+). No té cap complicació a banda Després ens posem a Tavernia (V+), amb químics. Aquí hi ha uns passos ben fins a l'entrada, bastant més complicats que el que suggereix el grau.

A Truganini.

A Tavernia.

Després ens movem una mica cap a l'esquerra, a fer Antípodas, la que dóna nom al sector. Una via ben guapa, xula de fer.

Antípodas és una vieta interessant i llarga.

A continuació em poso a Bellerive Bluff (6a+) on l'altre dia vaig fallar a l'entrada a la reunió. Aquesta vegada, cap problema. La via té un pas tens al muret del principi, on ja s'intueix. Aquí s'ha de tibar fort de franges prou bones i anar fent amunt. Després ve suavitat fins al desplom final. Primer un pas de pujar peus a un bec i després unes tibadetes fins la reunió. I avui, en comptes de voler xapar quan la R queda a l'abast, he fet un moviment més fins quedar-me bé. Aquesta va ser l'errada del dia passat...

A punt d'entrar al desplom de Bellerive Bluff.

Poso cintes a Les Gens que  J'Aime (6a+/6b) i m'hi poso. Aquesta té la part de baix molt més senzilla que l'anterior. El desplom és un xic més llarg, però es deixa fer prou bé. Surt a vista sense problemes.

A Les Gens que j'Aime, un nom que em porta records....

D'aquí passem a una via suposadament més tranquil·la, la Devil in my Veins (6a). L'altre dia ja me la mirava, pensant "si és 6a és que hi ha d'haver molt canto, perquè la zona desplomada es veu picantona". I avui m'hi he posat amb la mateixa idea... errònia! Els primers metres són una rampa amb algun pas fi sense complicacions. On comença el tomàquet és a la zona desplomada. Primer faig una bona tibada per poder xapar la cinta que protegeix el pas i torno a desgrimpar per estudiar-ho amb calma. Em decideixo a pujar per on m'ha semblat... i tot és romo! Total que em penjo perquè no ho veig clar. Tasto les úniques preses possibles: un rom d'esquerra i un petit bec de dreta que han de servir per pillar un bon canto que s'endevina més amunt. Torno a baixar per encadenar-ho i efectivament és així. Després de pillar el bon canto, encara toca moure bé els peus i fer alguna tibada en desplom, però bones preses. Sense badar, però!

A punt d'entrar a la zona picantona de Devil in my Veins.

Després ens posem a una via que s'intueix plaquera, per variar: la Kunanyi (6a+). És realment maca, llàstima que passa a la vora d'una mica de vegetació que, si bé no fa nosa, fa lleig. Hi ha alguns moviments d'anar-se posant bé i un tram més durillo, amb una apretada fins la xapa anterior a la reunió. Els darrers metres, que des de l'altra via m'havien semblat que potser serien fins, es deixen fer prou bé.

En Ramon, a punt d'atacar el pas més dur de Kunanyi.

Mentrestant una altra cordada ha estat fent Totem Poble (6a+) i ens diuen que es deixa fer bé i em decideixo a posar-m'hi. Realment és bastant més senzilla que la Devil in my Veins. Hi ha desplomet del bo, però amb canto i fàcil de llegir. Xula.

El desplom de Totem Poble és tibantós, però franc i de bon llegir.

I amb 8 vies fetes ens n'anem de tornada. No està malament per una matinal! El Ramon ha fet les primeres vies de primer i ha gaudit de la zona. Hem estat bé de temperatura malgrat que el sol estava lleugerament enteranyinat. La propera vegada tocarà anar a l'extrem esquerre o visitar el Heidi Metal, a veure què s'hi dóna...