Gorges du Tarn. Figues Au Cul

Amb en Pep hem fet una altra escapada estival. Aquest cop, a les Gorges du Tarn i de la Jonte. Cap dels dos hi ha estat mai i avui a la tarda volíem aprofitar per fer alguna cosa després del viatge. Comprem les guies a una botiga que ho anuncia a la porta i preguntem a l'oficina de turisme per si ens poden orientar del sector on anar, perquè hi ha molts sectors. Ens atén una noia que sap de què parla i ens suggereix anar a Figues Au Cul. Dit i fet!

Hem aparcat en una zona prohibida (després, tornant, ho hem vist) i hem fet l'aproximació de 1 minut fins al sector. Hi trobem gent, però tenim vies suficients. Comencem amb Orange Sanguine (5c) que sembla assequible. Realment és una via d'anar fent excepte al ressalt, on s'ha de tibar de valent. Hi ha formes més senzilles de fer-ho, però jo he resolt amb força bruta. En Pep opta per anar en top-rope i serà la tònica que, assenyadament, seguirà a partir d'ara.

Orange Sanguine.

A continuació ens n'anem cap a la dreta, a fer Nique le Lierre (5c+). Aquesta és difícil de pebrots, amb una fissura roma d'entrada, amb roca llisa també i una part final on s'ha de tibar de valent. Surt, però suant, i no només per la calor, que també!

El 5c+ més dur que he fet mai! (Bé, dels més durs...)

Ja mig acollonits, ens posem a Encule le Lierre (6a) a la seva esquerra. Curiosament, aquesta és suaveta en comparació. Amb gestos xulos, de tibar, però sense estressar-se massa. Fins i tot hem dubtat si ens hem equivocat de via, però no, és aquesta!

En canvi, és més agraïda de fer, la Encule le Lierre.

Seguim amb Saveur d'Épices (6a+). La cosa es posa més complicada aquí. Un primer tram d'anar fent fins al mur on s'intueix que hi ha el tomàquet. I hi és: una bona tibada de regletes dolentes en terreny ven vertical fins pillar algun canto bo i aguantar mentalment perquè la xapa queda lluny, massa lluny per al meu gust. Després ve un tram lleugerament tombat, molt tècnic amb nyapes xiques de mans. Ha sortit i m'ha deixat satisfet!

I també hem tatxat aquest 6a+, però apretant fort!

Amb aquestes vies ja tenim un tastet de l'escalada aquí. Demà volem escalar al matí i no convé apretar massa, no estem acostumats a escalar tan seguit! 

El resum és: bona roca, bon equipament però amb aire entre assegurances i grau colladet. A la tarda hem estat "bé", que vol dir: a l'ombra i a molts graus de temperatura, però "bé".

Quan arribem al cotxe veiem que han passat un cable que tanca l'entrada a un camí i tenim el cotxe dins! Per sort, es pot aixecar i passem per sota sense problemes. Lliçó: mirar les prohibicions i mirar la guia amb cura, que ja ho explica ben bé!

Racó Tranquil

Aquesta tarda hem anat al Racó Tranquil, que l'Ernest hi té projectes. Jo he estat unes setmanes fora de combat per culpa de la Covid i avui és la re-estrena. Per cert, això de un simple constipat, res de res, les he passat ben magres!

Jo vaig fer Yeke Yeke (6a) i Mecotazo (6a). Mentrestant l'Ernest vol treballar al seu projecte Ski-Free (6c+) però se'l poleix ràpidament. Després es posarà a Spit Màgic (7a). Val a dir que les dues vies són de la seva pròpia factoria.

Jo he fet els 6a's per escalfar i després he fet uns tientos en top-rope a les vies dels nois grans. A Ski-Free li he vist color excepte per superar el sostret final, que hi ha una tibada de collons. A Spit-Màgic ja no he tingut forces per fer res digne!

En Casi ha lluitat fort, de primer i ben valent a la primera via i després en top-rope. Una tarda ben aprofitada!

Al 6c+

Al 7a. Jo no he passat d'aquí!

Montbrú Vell

Avui he sortit amb en Pep i un company nou, en Manel. Fa relativament poc que ha retornat al món de l'escalada i tiba amb força! Ens n'hem anat a Moià, Montbrú Vell Dreta, segons la notació de la guia.

He de dir que crec que no hi havia escalat mai mai aquí, cosa que té delicte! Hem començat amb Guirigall (V+). Un pas cabronet d'entrada i després anar fent, gaudint de bon canto. Molt xula!

A la primera del dia, a l'ombra!

Després hem fet la Liatroques (6a+). Aquí també hi ha uns passets a l'entrada, però la feina és més amunt, on s'ha de fer alguna remada per tal de sortir de la zona desplomada. I, per acabar-ho d'amanir, a la part de dalt hi trobem una placa fina, fina, que sembla que es resol una mica per la dreta, però en plan aiaiai. Molt guapa també.

 

A Liatroques ja hi ha més feina... Molt xula també!

Baixant posem cintes a Pica-Puces (6c) i li faig un top-rope per veure de què va. Ràpidament està vist: hi ha una entrada molt bloquera, amb una fissura ampla de molt mal treballar, on s'han de fer treballar alguna regleta roma i alguns plans a la part de l'esquerra fins poder posar el peu sobre un bonyet. Superada la primera xapa, la via és qüestió d'anar fent. Llàstima perquè l'entrada és molt desfasada respecte a la resta, que no deu passar de 6a, si hi arriba. No n'hem fet fotos, som així de xulos!

D'aquí hem anat cap a la dreta, a fer la Trampera de Ratera (6a). Una placa curiosa, on s'ha d'anar treballant força, amb algun moviment poc evident. A mitja via et mous cap a la dreta i venen uns metres suaus amb una apretada final ben xula. Via curiosa!

Gaudint del sol a Trampera de Ratera.

Per acabar, anem més a la dreta a buscar algun pi que faci ombra i ens posem a La Fissura de la Rossa (6a+). Aquesta està una mica més sobada i, a més, és més dura. Anar fent fins a la fissura horitzontal. A partir d'aquí no és evident com continuar: la guia sembla indicar que va per la dreta, però no hi ha cap més assegurança fins la reunió i, com a mínim, hi ha uns primers metres d'infart. Jo he sortit bastant recte i m'he trobat ajuntant-me amb Ayden i aprofitant la seva darrera xapa. Baixant m'ho he mirar per la dreta i m'ha semblat factible però dur i amb una excursió molt exagerada. Tal com l'he fet he hagut d'apretar força, m'ha semblat dura pel grau!

Fent la Fissura de la Rossa.

En Pep ha optat per no posar-se a aquesta darrera. I ha fet bé perquè costa i perquè ara ja queia una solana que Déu n'hi do! En tot cas, ha estat una matinal molt bona, en bona companyia, en un lloc nou!!!

Ribas-Velasco + Torras Nubiola a la Figuereta i Sirocco a l'Agulla del Sol Ponent

L'altre dia vam gaudir del ramonage al Punyalet i avui amb en Mohawk hem decidit que volíem gaudir a la Torras-Nubiola a la Figuereta. Crec que la Figuereta era una altra agulla que no havia trepitjat i, a més, volia depurar la meva tècnica de ramonage...

Fem l'aproximació igual (de bé o de malament) que l'altre dia i ens plantem al peu de la Ven-Suri-Ven. En Mohawk es posa mans a l'obra al primer tram de la Ven-Suri-Ven i segueix per la Ribas-Velasco. Aquesta tirada comença d'anar fent però es va posant vertical de mica en mica. Hi ha algunes assegurances però mola posar alguna cosa més. El company s'ha currat un bon alejillo en el tram més difícil que Déu n'hi do. Curiosament la paret de la dreta té la roca en força bones condicions, però el díedre mateix i la paret de l'esquerra són delicades. Fang compactat n'hi diu el company... Una bona tirada de 6a, pel meu gust. Hem anat (bé, ha anat) allargant la tirada fins la mateixa figuera de la Torras-Nubiola. Val a dir que els darrers 15 metres, tot i no ser extrems (IV+), són a pèl, sense massa possibilitats de posar res digne. Al company l'he vist anar amb molta cura i això ja ho diu tot...

En Mohawk, al primer llarg de la Ribas-Velasco.

El nostre segon llarg és el ramonage de la Torras-Nubiola. El company em pregunta si realment la vull fer i dubto uns segons. La veritat és que la vista des de la reunió impressiona, però he vingut a depurar la meva tècnica -i a superar les pors, o no.

M'enfilo, doncs. Uns esbarzers al principi sembla que molestaran, però realment no ho fan massa. I de seguida som dins. La ressenya marca un pitó i toca anar navegant amunt i amunt. Pel camí poso alguna cosa, un alien dubtós i un camalot groc, aquest a caldo. He començat mirant la llastra però més amunt m'he girat de cara a la paret d'agulles i he pogut anar fent bé. Uns metres més amunt veig el pitó i m'hi encamino. Tot el recorregut és anar entrant i sortint per allà on sembla que hagi de ser més senzill. L'esquena es ressenteix del contacte amb la roca, però es pot anar reposant tranquil·lament. En diversos punts faig un glop d'aigua perquè els esforços no són menors: moure's de 10 en 10 centímetres és lent. En algun punt la cosa s'obre una mica i la progressió és més còmode. Quan ja s'obre força, poso un camalot lila i surto cap a la placa. En un llavi poso un tricam i un alien i el company m'ha informat que hi havia un burí amb una baga més endins. El tricam ha quedat a caldo i pujo amb confiança, en part també perquè veig un pitó més amunt. Un cop xapat, toca sortir de la llastra i pujar en díedre, ajudant-se d'una savina resseca que fa sorolls sospitosos. La reunió, sobre dos parabolts, igual que l'anterior: això dóna confiança.

A la foto de baix (també) es veuen algunes extremitats meves.
Un bon treball, sobretot de coco!

El darrer llarg té una apretada interessant al principi. A les ressenyes hi posen IV+, que és el que es posa quan no vols posar el que és. El pas queda protegit per un spit al que se li ha de posar plaqueta recuperable. Una mica més amunt, es pot llaçar algun còdol que permet moure's amb soltura i, més amunt, el company ha posat un friend abans d'arribar al cim.

Al darrer llarg.

Instal·lació de ràpel al mig de l'agulla amb un cert fregament de corda quan toca recuperar-la (20 metres, una corda és més que suficient).

...oooOOOooo...

I ara ve la segona ascensió del dia: la Sirocco a l'Agulla del Sol Ponent. És la única via que he obert al massís i l'altre dia em van venir ganes de tornar a fer-la. Està a la dreta d'una línia de spits i encara està amb els burins originals de l'any 1983 i a les distàncies en què es posaven. Li deixo al company el dubtós honor de posar-hi cintes (perquè la farem en plan esportiu) i l'asseguro ben atent. Té un tram força fi per anar del primer al segon burí, amb un xapatge tens sobre regletes xiques. Després un tram un xic més suau, amb millor presa, i un bon alejillo fins el tercer burí. Després hem xapat un dels spits de la via que (incomprensiblement) passa literalment a dos pams a l'esquerra perquè el burí queda una mica alt. I d'aquí fins la reunió original, sota el desplom final. Ho fem en un sol llarg i ataquem el desplomet, protegit per dos burins. Sortint del segon m'he emportat un canto de mà dreta però sense conseqüències. És una apretada només i s'arriba al cim. No la recordava gens perquè sols l'havia fet una vegada i, la veritat, és que és ben xula -en Mohawk ho ha dit abans que jo i tot. Li vindria bé un reequipament, quedarà a la llista de pendents!

El Punyalet

Avui he sortit amb en Mohawk i en Joan Pera. Amb el Mohawk feia moltíssims anys que no coincidíem i amb el Joan no havíem sortit mai. A la taula hi havia la proposta de pujar el Punyalet, una agulla a la que no li havia posat mai els peus a sobre. I, si he de ser sincer, tampoc no n'havia tingut mai ganes. Però avui em feia gràcia tot!

L'aproximació és la mateixa de la Ven-Suri-Ven i ha acabat sent una mica rostollera: poc després de la bifurcació foradada-portelles cal seguir direcció portelles i aviat hi ha un corriolet que s'enfila en direcció a la Bandereta. Hi ha alguna fita pel mig però al final hem acabat fent una mica el senglar, tot i les rectificacions assenyades que hem fet.

A peu de la  Ven-Suri-Ven hi ha gent, però nosaltres seguim més a la dreta i el nostre peu de via (començarem per la Bidri) està buit. Comença el mestre Mohawk. La Bidri no és la millor via del massís, i el seu primer llarg, tampoc. Des de la reunió fins a la segona xapa hi ha un corda fixe que convida insistentment a fer-la servir i no ens fem pregar. Mentre el company va pujant, van caient coses... Arribem a la reunió, en un arbre, i em poso mans a l'obra en el que hauria de ser el llarg estrella de la via.

A la via Bidri.

Sembla que per pujar al punyalet hi ha dues vies: la que va per la part dreta de la llastra del punyalet és la Mataró i la que va per l'esquerra, la Dalmau-Fígols o Sabadell. (A sota adjunto un croquis de RocaCalenta que ho explica). Nosaltres anem per la dreta, o sigui, per la Mataró. La tirada és ramonage de baix a dalt. Des de la reunió es veu un pont de roca llaçat i cap allà m'encamino. Portem una ressenya que marca un pitó i una expansió, però jo no he trobat res d'això. He anat pujant, esbufegant, atent a les possibilitats de protecció que hi ha a la paret d'agulles (no a la llastra) i aquí he anat posant coses. Tant el pitó com l'expansió estan a la llastra, on la roca no és precisament la millor, però és on són. He posat algun tricam, algun friend i en algun punt m'he girat per deixar l'esquena a la paret d'agulles i els peus a la llastra. Girar-se ha tingut la seva gràcia perquè les espatlles no donaven, però al final me n'he sortit. La ressenya marca muntar reunió sobre un bloc empotrat que, realment és un còdol gran de pedra foguera empotrat. La reunió és d'un sol burí amb plaqueta recuperable i s'ha de reforçar. Després he vist que hi ha gent que s'enfila a caçar el primer spit de la següent tirada, força amunt. Jo he llaçat el còdol amb una baga que després em costarà déu i ajut treure i he assegurant assegut aquí.

Puja en Joan arrosegant-se, al·lucinant amb els metres en trad que he hagut de fer -ell tampoc ha vist ni el pitó ni l'expansió. En algun moment ha patinat i se n'ha anat avall, amb un bon ensurt per al Mohawk que li anava al darrera.

Un peu és l'únic que es veu aquí... Toca ramonage i ramonage! I fotre-li
morro malgrat que l'entorn no acompanya gaire!

En Mohawk a uns metres de la reunió.

Fem el canvi de cordes amb en Mohawk i ell tira amunt. La següent tirada és un ramonage menys estret i hi ha dos spits, a la paret d'agulles. La llastra està putrefacte i jo tiro avall un còdol que fa un bon rebombori... En aquest llarg és còmode portar els peus a la llastra, controlant on es posen. En un moment em cau el forro prim que portava... quedarà a la llastra per a futurs arqueòlegs. Al cim del punyalet hi ha dos spits i el sentit comú diria que val la pena fer la reunió aquí i no a la merda de bloc empotrat amb el burí. Però les ressenyes manen i en Mohawk ha fet el canvi d'agulla, protegit per la reunió. Els primers metres es fan bé, però aviat la cosa es redreça. Ell ha posat un bon alien, però la roca que ve és més que dubtosa i fins i tot anant de segon he anat amb l'ai al cor.

A la tercera tirada, progressió més còmode.

Els que fan la Integral Punyalada s'enfilen per la Cimbalet del Bruc. Ara bé, només hi ha un spit a tres metres de terra i després ve terra de ningú amb un grau de 6a i roca dubtosa. Em Mohawk s'ho ha mirat i ha decidit que preferia la vida. Sembla que al llibre del Hita recomana portar 4 pitons... Problemes de portar ressenyes de piantes. Però sortosament hi ha la possibilitat d'esquivar aquest llarg per una canal: primer s'ha de desgrimpar amb cura i després toca fer el tarzán d'arbre en arbre. 

Amb això ens planem al peu de la Normal de l'Agulla del Capdemunt. Jo tinc ganes de fer cim i m'hi enfilo. Una grimpada a pèl fins al llavi on hi ha un pont de roca, una apretada i cim. 

Quan és l'hora de pujar m'adono que, en fer els canvis de corda, m'he encordat amb els dos caps de la mateix corda. No, no estem cecs, ni anàvem cecs per les penúries de la via: portàvem dues cordes idèntiques, que ja és casualitat!! Com que la tirada és curta, no hi ha problema.

Darrera tirada i fotocim! 

Toca fer un ràpel d'uns 15 metres fins a terra, recollir trastos i anar-nos-en avall. Ja tenim una altra agulla a la col·lecció.

Si algú té ganes de fer-la, cal anar amb compte al segon llarg (Mataró) i mirar a la llastra de tant en tant. Si bé a la paret es posen bé alguns friend i algun tricam, les (poques) assegurances de via són a la llastra. Recomanable fer la reunió al cim del punyalet i deixar-se de collonades de reunió en blocs empotrats: quan arribes aquí ja no et ve de fer uns metres més, especialment sabent que aquests estan assegurats! Mola no portar gaires trastos que facin nosa: motxilla, bambes, tot fa nosa. D'altra banda, el meu cos s'emporta unes bones marques del ramonage -segur que hi ha samarretes més adequades...

Material: aliens, camalots fins al blau, tricams i alguna baga savinera.

Ressenya de la Sabadell.Font: RocaCalenta.

L'Estany

Aquesta tarda hem anat a l'Estany amb en Pana i l'Ernest. Em feia por no poder tatxar res i, fins i tot, no moure'm enlloc, però ha anat prou bé.

Hem començat amb No t'Apuris Kumbaià (6a). La via té un pas cabró per posar-se a sobre el sostre. Per sort, jo aconsegueixo pujar el peu amb prou eficàcia... Ara bé, després, ve un tram polit d'allò més! S'acaba fent un munt de força per no fer res... Està clar que la gent la fe servir per escalfar! És una via llarga i guapa.

A l'escalfament...

Aprofitem per posar cines a Apura't Friki (6b). Fa temps la vaig fer, en top-rope i amb molts laments, sense encadenar-la ni així. Avui ha sortit! L'Ernest la fa d'una manera, en Josep d'una altra i jo he acabat fent una combinació de les dues. El pas més dur és per entrar a la placa de l'esquerra i anar a buscar una llastra bona. Després hi ha alguna agonia més, però amb alguna indicació dels companys l'he resolt prou bé. Uff, una de bona tatxada!

Tatxant el 6b.

I ara ja només quedava apretar de valent. L'Ernest es posa a Polvorilla (7a). Li deixa al Pana la veïna de l'esquerra muntada: Joc de Folls (7a). El Pana s'hi posa perquè la té apamada de fa uns dies. Malauradament falla al primer intent.

He de decidir-me per una de les dues i opto per fer un top-rope a Joc de Folls (7a). Entrada ben vertical, amb una pujada de peus delicada: mà esquerra en una rebava lateral i remada fins el canto bo de dalt. Després, anar fent fins posar-se dreta sobre la repisa. I aquí comença una bona estona agònica. Nyapes, laterals d'esquerra, un mini-llançament a una nyapa de dretes i diverses preses merdoses que no acabo de recordar bé fins pillar una mena de forats bons per la dreta. Esquerra en pinça oberta al damunt, pujar peus, lateral merdós de dreta, lateral d'esquerra i llançament a un forat raonable. Els passos han sortit tots! Al segon intent, per un moment he pensat que tindria opcions d'encadenar, evidentment en top-rope. Però no, el segon intent no ha estat millor. Em notava cansat, ja.

L'Ernest a Polvorilla...

... i el Josep i jo a Joc de Folls.

El Josep ha encadenat en top-rope al seu segon intent i l'Ernest li ha fet un intent a la seva... que se li resisteix. Tenim deures per un altre dia!

El dia ha estat ben aprofitat... i amb fresqueta al final! Per algun lloc he perdut una polsereta... a veure si la trobo algun dia

Carboneres de nou

Després d'uns dies de compromisos, avui em volia treure el cuquet. Total, hem anat amb el Joan, que no ha escalat mai, i la Rosa. Destí, altre cop Carboneres, que s'hi estarà bé, en teoria. De fet, fins i tot hem passat fresca!

Hem començat fent les fàcils del sector, President Evil (IV) i Chaser (IV). Les dues han sortit prou bé a tothom.

Els companys, a les vies senzilles.

A continuació, hem anat a Toc de Gràcia (6a). Començament que es deixa fer, bloquero però, un tram d'anar fent, amb alejes importants, i una superació de sostre d'allò més estranya, que s'ha de fer per l'esquerra, xafant la del costat i tornat de forma molt forçada per xapar el parabolt de sobre el sostre. O hi ha truc, o aquest tram està mal  resolt. Després venen uns metres plaents. La Rosa s'hi posa i acaba fent gairebé tots els passos. El Joan no aconsegueix fer l'entrada, tot i que li fa un parell d'intents. La veritat és que és bloquera...

Al 6a s'ha d'apretar força més i només la Rosa se'n surt.

Després hem anat a la dreta de tot, a fer Drak Inerte (6a+). Via guapa, amb un parell d'apretades. La segona és difícil per la gent que no té envergadura, com la Rosa. En Joan fa un tros fins que se'n cansa i se'n va avall.

El final de festa, amb resultats variats.

El sector s'ha anat omplint de gent. Jo pensava que aquí no hi venia ni Déu, però sí! Sembla que també és un bon lloc per dormir-hi els que van amb la furgo...