Cingle de les Abelles

Avui ens n'hem anat al Ripollès amb el Pep i el Mario, concretament al Cingle de les Abelles. Venint de Ripoll en direcció a Ribes de Freser, aparquem aquí (42.26993, 2.15913) però cal fer un canvi de sentit uns centenars de metres més al nord. Pugem per la carretera per l'esquerra, seguint un canal. Travessem la tanca que protegeix la carretera i ens aboquem a sobre el canal. Travessem una antiga construcció i trobem un corriol que s'enfila (42.27140, 2.15923). El corriol travessa una porta i després es bifurca. Nosaltres hem pujat per l'esquerra, pel camí més fressat, i després hem baixat per la dreta, pel camí que passa més proper a les parets. Després d'uns 15-20 minuts de pujada intensa arribem a la part alta del cingle.

Arribant ens trobem un parell de cabres enfilades a la paret. Ens estaran acompanyant tota l'estona, essent bastant emprenyadores. Si no arribem a ser tres, ens fan alguna destrossa als trastos: un escalant i l'altre assegurant deixaria via lliure. Fins i tot anant tres, se'ns han cruspit una ampolla d'aigua i han destrossat la portada d'una guia... Al llarg del matí ni els rocs que els hem arribat a llançar han fet que s'apartessin gaire. Molt boniques però molt emprenyadores.

Hem començat la feina fent vies de la part superior. 

Segurament hem començat per la Formigueigs (V). Les vies d'aquesta part es caracteritzen per una roca molt vertical, amb franges que recorden la Roca dels Arcs. A aquesta via hi trobem passets bonics, d'anar fent, amb la part més difícil a l'entrada de la reunió, on hem anat una mica per la dreta per entrar-hi cap a l'esquerra.

La primera del dia. L'entrada a la reunió, el més complicat.

Després ens hem posat a una via que va a la dreta d'un pi que surt a mitja paret. Segons la guia deu ser la  Remordiments  (V). Sobre la guia hem patit un petit problema. Bé, realment dos. El més important és que en Mario, el bibliotecari, ha agafat la guia de l'Alt Urgell, en comptes de la del Ripollès. Per tant, no teníem cap informació de les vies, més enllà de l'experiència dels companys que hi havien estat alguna vegada. L'altre, és que una cabra ha destrossat la portada perquè ens hem adonat a temps de l'atac que estava patint. A posteriori dedueixo que he fet la Remordiments, doncs. Bona via, amb un pas bastant dur a mitja via.

 

 

Un pas tens a mitja via i la resta, vertical i d'anar fent.

Després hem anat a buscar una via on hi toqués el sol. Sí, sí: buscàvem el sol i, de fet, ens hem posat tota la roba que portàvem. La temperatura era suau i feia airet que, combinat amb l'ombra, demanava una segona capa! Potser hem fet Ande Irás (V).

 

 

Potser a la via Ande Irás.

A continuació, hem fet la Pluja Menuda (V), força a la dreta d'aquest sectoret. Aquesta era nova pels companys i el Mario demana posar-hi cintes, cosa que havia anat fent jo fins ara. És una via similar a les anteriors, bonica de fer.

A Pluja Menuda. A dalt, en Mario i en Pep a la darrera.

Després, els companys han accedit a fer alguna cosa amb més intensitat. Sense la guia la única referència era la visual. Així que, després de mirar-ho una mica, en Mario localitza una zona amb tres vies que poden ser interessants, a la zona on acaba la corda fixa d'accés. M'ho miro una mica i em decideixo per la que té una fissura-bavaresa: com a mínim hi haurà una part amb canto!

M'hi poso, doncs, a vista total perquè no sé ni tan sols el grau i la placa de la segona meitat no se sap què amagarà... L'inici es deixa fer bastant bé fins agafar la bavaresa. Aquí hi ha uns moviments estranys, on t'has d'equilibrar molt bé, però es va fent. En un punt m'he decidit a anar a buscar una llastreta d'esquerra a la placa, deixant ja la fissura. Després venen uns passets estranys, a agafar una franjeta en diagonal. Algun moviment mà-peu per posar-se a sobre la llastreta... Més amunt es veu una altra llastreta que caldrà fer treballar en lateral i m'invento uns moviments per arribar-hi. En algun punt he estat dubtant de si penjar-me per no petar-me però sempre he pensat, vinga va, un moviment més. I així he anat fent fins a un punt on ja es troba algun canto millor. Sembla que, a partir d'ara, només caldrà anar aguantant. I així ha estat! Encadenada! Al final, ha resultat ser la Renecs (6b). Estic ben content!

 

 

Renecs ha acabat sortint a vista!

Els companys em demanen l'opinió del grau i els dic que probablement sigui 6b i en Pep decideix que no s'hi posarà. En Mario, en canvi, s'hi posa i aconsegueix fer-la tota! S'ha hagut de penjar en algun punt però ho ha lluitat molt, molt bé! Quan baixa posa cintes a la de la seva dreta, que li sembla que s'ha de deixar fer bastant bé passat el tram inicial, una mica desplomat.

En Mario, a Renecs.

M'ho miro una mica des de sota i decideixo fer-la en top-rope. Les primeres xapes són lleugerament desplomades i cal tibar fort amb canto no excessivament bo. Quan aconsegueixo pillar un canto raonable on semblava que les dificultats ja van baixant comença un tram intens. He deduït que toca anar a buscar una fissura lateral per l'esquerra, però és dolenta a gairebé tot arreu. Anar palmejant vaig pujant fins que agafo quelcom més bo. Després diria que toca anar cap a la dreta, on hi ha uns peus raonables. I després ve un tram ben estrany, on he hagut de fer bastantes contorsions per progressar una mica. Alguna presa que fa baixada, treballada en lateral i peus igual... tot bastant dolent fins bastant amunt. Al final faig tots els moviments però penjant-me en algun punt. Ha resultat ser la Bons Moments (6c). També he quedat ben content! La veig factible per encadenar en una altra visita, un cop recordats els moviments.

Top-rope a Bons Moments. Bona i dura!

Els companys no s'hi posen i anem recollint trastos. Ha estat una matinal ben aprofitada, coneixent un nou sector. De baixada hem anat resseguint el peu de paret i hem vist unes quantes vies que fan bona pinta!

Les altres protagonistes del dia!

Coll de Nargó

Avui hem sortit amb el Mario i el Pep. Després de rumiar-ho una estona hem decidit enfilar cap a Coll de Nargó. Jo hi ha estat alguna vegada, però hi tinc moltíssima feina per fer encara!

Hem anat al sector Samarkanda i hem començat per Funcionario Prejubilao (V). Una via llarga, 35 metres, amb molt bona roca i amb alguns passos de mirar-s'ho una mica. Molt bonica!

A la primera del dia.

A continuació, la seva veïna de la dreta, la Kroke 2.0 (V) amb qui comparteix reunió. Té els primers vuit metres bastant intensos, amb un pas molt estrany per posar els peus a sobre d'una bona presa de peus a l'esquerra de la fissura venint del seu interior en bavaresa. I un altre una mica després, on jo he aprofitat el bidit pel qual hi passa la bagueta que assegura el pas abans de la xapa. És millor no refiar-se del grau proposat. La resta de la via és d'anar fent, segurament més senzilla que l'anterior, però el primer tram no és gens senzill.

A Kroke hi ha més feina, sobretot al principi.

Després proposo de fer la Refil de Tardor  (6a+), a l'esquerra de tot d'aquest subsectoret. Té un primer ressalt on apareix bon canto i s'arriba sota el desplomet amb facilitat. Ara ve un tram on s'ha de tibar de valent. Peus en X, tibar d'una regleta de primera falange per l'esquerra, pujar peus i dreta a una bona llastreta-regleta tallant per la primera falange de dreta. Pujar peus amb molta decisió deixant les mans al mateix lloc i agafar alguna nyapa de dreta que permet superar-se sobre les cames i pillar bon canto d'esquerra. Després, uns passos ben bonics de placa però molt més senzills ja. M'ha fet il·lusió treure-la a vista!

 

 

A Refil de Tardor. Molt bonica!

D'aquí ens n'hem anat cap a l'esquerra, a visitar el conglomerat -fins ara hem estat en calcari. Aquí ens posem primer a Samanganxa (V+). Aquí el Mario demana posar-hi les cintes -fins ara ho he anat fent jo, avui. Li cedeixo gustós l'honor. Mentre ell comença jo faig una mica de reconeixement de les vies de la vora... i quan em giro veig als dos companys a terra. Mentre xapava la primera se n'ha anat avall! Per sort no ha passat res, només una rascada el Pep que s'arregla amb una tireta. El Mario segueix, sense més contratemps. 

Quan m'hi poso m'adono que aquí tampoc no regalen res i, a més, la roca està molt sobada, especialment alguna presa de peus. Cal apretar fort fins la segona! Després el Pep ho farà una mica per la dreta i sembla que la cosa és bastant més suau... El metres que venen són de mirar-s'ho. Hi ha canto, però en algun punt és força llis i sobat. A més hi ha un cert aire entre les xapes. Toca fer alguna ziga-zaga encara i lluitar l'entrada a la reunió. Jo hi he anat recte i m'ha costat. En Mario diu que ell ho ha fet per l'esquerra.

 

 

 

 

A Samanganxa. Bona i polida!

Durant el matí hem tingut sol al principi, però s'estava bé. Després s'ha tapat i s'estava de conya. Però al meu darrer pegue el sol ha sortit de nou i m'ha deixat rostidet, peus inclosos! Hem fet quatre vietes però ben llargues, excepte la darrera que potser fa 20 metres, i estem satisfets ja. Total, que enfilem la baixada i cap al Tahussà on encara ens fan un pa amb tomàquet.

Repassant el blog m'adono que fa 12 anys ja havia estat per aquí i, casualitats de la vida, també amb el Pep i el Mario! La veritat és que el peu de via de la Samanganxa em resultava molt familiar...

D'altra banda, mentre estàvem al sector Samarkanda m'he mirat un grupet de vies a la dreta de les que hem fet. En particular, Lo Maquinista (6a+). M'hi hauria posat si no fos perquè he vist la primera xapa a can pixa (això s'arregla amb la canya) però la tercera també (i això ja fa més mandra). Desconec si és la tònica de les altres vies també, qualsevol informació serà benvinguda!

Sant Julià de Cerdanyola. Les Esposes

Avui el Manel m'ha portat a un lloc nou, Sant Julià de Cerdanyola, sector Les Esposes. L'atractiu era un lloc a l'ombra, amb vies aptes i aproximació nul·la. La veritat és que tot això s'ha complert!

Hem començat a la banda de la dreta, amb Megamasters de l'Univers (V). Una entrada amb un díedre curiós i alguns passos més atlètics del que semblaria a primera vista són els aspectes més destacats de la via.

A la primera del dia, la Megamasters.

D'aquí, una mica més a la dreta, a fer la Isle of Jure (V+). Aquí hi ha una tibada estranya a mitja via i la cirereta del pastís és la part final, on s'ha de trobar la millor manera d'entrar a la reunió. Per l'esperó es progressa prou bé i al final s'arriba a la R des de la seva esquerra. Ben interessant!

Estètica entrada a la R. 

A continuació hem fet una via del mateix estil, aparentment.  Es tracta de La Ramoneta (V+). Però aquí hi he tingut bastanta més feina! Avui era jo qui posava cintes, cosa que vol dir que anava ben bé a vista... Al mur d'entrada hi ha unes tibades interessants, alguna amb peus ben llisos, cosa habitual als primers metres. Després, la via ressegueix un petit díedre i aquí he hagut de lluitar bastant. He anat mirant per la placa de l'esquerra, pel díedre... Res em semblava prou bo per no haver de fer tibades burres. No hi ajuda el tacte sobat de la roca aquí... Al final he mig pujat pel díedre i me n'he anat a buscar coses per l'esquerra. Realment hauria calgut fer una remada llarga fins a un bon canto de dretes, però això ho he vist després. Ha costat bastant, però he aconseguit passar cap a la dreta i xapar. I d'aquí un pas mà-peu però tot molt més senzill ja. He lluitat de valent aquí!

M'ha costat un munt, la Ramoneta... 

Després ens hem posat a Dorita (6a). Més difícil que l'anterior, amb un sostret i una placa que s'endevina dura... i la primera xapa molt amunt. La primera xapa la resolc amb la canya, que per això la portem! I després la via és d'anar fent. Al sostret cal pujar peus i s'agafa un bon canto d'esquerra i amb un cop de gas et poses a sobre, a la placa. Aguantar una mica i ja està. He patit menys que a l'anterior!

A la Dorita.

No cal dir que el Manel ha anat fent amb solvència totes aquestes vies. Entre que està fort i que ja les ha fet alguna vegada se'n surt molt bé! D'aquí ens n'anem cap a l'esquerra, a Afonia (V). D'entrada no sembla cap meravella però resulta ser un viot! Uns passos curiosos a diversos llocs, entrada a la reunió inclosa, fan que resseguir aquesta línia sigui plaent.

Una línia ben plaent, la Afonia. 

El mateix i millor passa a L'Heura (V+). Té una entrada ben curiosa, de mirar-s'ho bastant, on va bé tenir la primera xapada. Després la via és un festival: vertical o més i bon canto o més! Molt bonica!

I una petita joia, L'Heura. 

I la darrera del dia ha estat El Pi (6a+). El Manel l'havia feta però no encadenada, cosa que vol dir "atenció". M'hi he posat amb les cintes posades quan hem baixat de l'anterior. El primer tram surt sorprenentment bé. Als voltants de la tercera xapa veig que he de flanquejar cap a la dreta i me'n surto, tot i que s'ha d'apretar. Però per continuar aquí no ho veig: la fissura és de mal agafar, la placa de l'esquerra no té res bo... total que em penjo. Després ho veig: toca tibar la fissura en bavaresa des de la dreta, fins poder pujar un peu que permet xapar la següent. Després, anar fent més o menys bé.

El Pi ha caigut al segon intent. A sota, el Manel, al crux. 

El Manel s'hi posa i la treu, en part gràcies a haver vist la seqüència bona. Quan ell baixa m'hi torno a posar i també l'encadeno! Avui n'he tatxat set, cosa que feia molt temps que no passava! Sí, ja sé que no són gens extremes, jeje, però estic ben content. Cap molèstia a les lumbars. En canvi, persisteix la molèstia a l'espatlla dreta. Ara vindran uns dies de descans, a veure si això hi ajuda o si s'agreuja, qui sap.

El sector m'ha agradat. Tenia la idea que les vies eren molt curtes, però realment s'escala un bon trosset. Escalada bastant atlètica, amb passos durs i concentrats, sembla que és la tònica d'aquí. Queden algunes vies assequibles i altres que no ho són pas... Segurament hi tornaré!

Més Placeta

Avui amb el Manel hem tornat a la Placeta, buscant l'ombra. Per variar, avui hem començat amb Pica Lletres (IV+). Graduació desfasada. Aquí, si hi va algú que comença, deixa d'escalar. Suposo que deu ser l'objectiu? No sé...

A la primera del dia. No és IV+ ni de conya!

Després hem fet Padrins (6a). Jo l'havia feta fa temps i és una joia de via. Amb algunes apretades, però es deixa fer. El Manel, que és qui posa cintes avui, ha lluitat de valent i a mi també m'ha sortit, però ben concentradet!

 

Padrins és una via boníssima. Una joia!

Després hem tornat a fer Sang i Ànima (6a+). Com que la primera xapa no protegeix de res, hem sortit amb la segona xapada. El Manel resol l'entrada amb solvència i jo també, amb menys estrès que l'altre dia. La gràcia és un cigronet negre que s'agafa amb esquerra com pots. Després, anem fent, gaudint de la via!

Sang i Ànima també és bona però té una entrada agònica amb caiguda a terra.

A continuació he animant al Manel a posar-se a Baldufa (6b). Amb la canya arribem a xapar la tercera, cosa que s'agraeix. El company ho intenta però la primera part se li resisteix. Després, a partir de la tercera, va resolent amb molta solvència! Jo m'hi poso en top-rope perquè no veig gens clara la part de baix. M'he de penjar sovint, però al final veig una alternativa, tot i que extremadament dura: d'un bon tridit de dreta, lateral-pinça d'esquerra, tridit amb dreta de mitja falange, pujar peu esquerre, peu dret a una pedra a la dreta de la fissura i llançament a un bon canto d'esquerres. Recolocar-se i anar a buscar unes bústies per la dreta per agafar una bústia gran d'esquerra. D'aquí es xapa la tercera. Després encara hi ha feina, primer per una lateral a la dreta i, poc a poc, anar pujant sobre petits còdols que aguanten, sembla. Segons diuen, els còdols negres no es trenquen... 

Tot i que li he vist la forma de fer-la, em sembla una via extremadament desfasada per ser un simple 6b.

 

I, per rebentar-se, Baldufa. A partir d'aquí ja es deixa fer.

I després d'aquesta via ens hem dona per satisfets i cap a casa!

Aprenent a fer anar la canya

Fa uns dies el Ramon em va demanar per sortir dissabte. No és el millor dia, pic de l'onada de calor, però som-hi! Li proposo d'anar al Roc Negre que, com a mínim, té uns peus de via ombrívols. La veritat és que hem pogut escalar raonablement bé, llevat de la darrera via. La temperatura no ha passat dels 32-33º cosa que està bé, si ho comparem amb l'estiu passat... Avui el Ramon aprendrà a pescar amb canya, però no avancem aconteixements!

Hem començat la sessió pels (suposats) quintus de l'esquerra. Ens posem a Clàudia (V). Té una entrada suficientment tensa per escalfar-te de valent. Després, un tram estrany, semi-esquivant unes mates que caldria podar (nota mental: dur tisores de podar). A continuació un tram més senzill i un passet tonto de decisió. Entrada a la reunió amb tendència a la dreta.

Escalfant a un dels quintus... que són durs!

Baixant, poso les cintes a la part de dalt de Adrià però entrant per la Essència de Lluna (V). Aquesta no la tenia encadenada encara -o això diuen les marques a la guia. Ha estat "LA" tatxada del dia! L'altre dia hi havia unes cordades per aquesta zona i els vam sentir espernegar, dedueixo que a aquesta via. I, la veritat, és que n'hi ha per fer-ho! Avui li he cedit al Ramon l'honor de posar cintes a les vies. I l'he vist lluitar de valent aquí. Si ell ha atacat la via per la dreta, jo ho he fet una mica per l'esquerra. De les dues formes s'ha de tibar amb ganes. I compte de no equivocar-te gaire de preses, que la majoria són dolentes! Encadenada doncs!

Essència de LLuna probablement sigui més 6a que V...

Després ens n'hem anat a Gats As (6a). El Ramon se n'ha sortit molt bé a la part de baix, anant a vista. Però a la zona desplomada el cap no li ha permès decidir-se. Bona via!

A Gats As s'ha de tibar amb ganes al ressaltillo on hi he el company.

Aprofito la reunió per muntar la El Gat amb Gats (6b). L'havia feta el 2018, garantia perquè no recordés res de res. Baixant m'he mirat com resoldre el desplom... quan m'hauria d'haver mirat com arribar-hi! Però és el torn del company i s'hi posa en top-rope. Al mur que porta al pas desplomat s'hi queda una bona estona intentant trobar-ho. Al final se'n surt i ataca el desplomet. Una mica més amunt ell torna a llepar, a una zona de roms... Quan és el meu torn m'hi poso des de sota. La primera part és d'anar fent, però fent equilibris rars també! Arribo al muret on el soci s'ha encallat i m'ho miro. Faig un moviment estrany tibant de laterals i pujo peus. Una presa romilla però suficient de dreta em permet xapar. Després, anar a buscar una lateral de dreta, pujar peus i mà esquerra amunt amunt. Primer rom i després un canto suficient per pujar peus i dreta a la zona de roca trencada sota el sostret. Esquerra invertida i remada amb dreta fins un lateral bo. Toca pujar peus i entrar a la zona de ningú, roma roma. Per sort, els peus estan bé i t'ho pots mirar. Al final, toca tibar d'una lateral baixa de dreta i pujar peus. Quan pilles una fissura d'esquerra i l'altra de dreta (a la via d'abans les he vist ja) estàs salvat! Un 6b al sac!

Aquí em ve el tram dur. Laterals i agafar la franja que es veu a sobre.

A continuació li he proposat al Ramon de provar la Pagafantas(6a+), a la dreta de tot gairebé, que encara no la tinc tatxada tot i haver-hi fet un intent. S'hi posa i va fent la mar de bé fins a prop del crux. Aquí fa un parell de volades però acaba xapant el bolt pre-crux. Tot i això no veu gens com sortir-ne i tira de canya aquí i a la darrera xapa, per entrar a la R. Ell no ha pescat mai amb canya encara i s'acabarà fent un embolic per xapar amb canya la reunió. Però de tot se n'aprèn i ràpid!

El Ramon, lluitant a Pagafantas. Una via desagradable i amb un pas prou difícil com
perquè em torni a quedar pendent.

Quan és el meu torn em poso al forn. Els primers metres són d'anar fent, tot i que la roca no és una maravella. Primer toca anar més aviat per la paret de la dreta. Quan es redreça toca aprofitar una fissura a l'esquerra per tornar a la dreta. I xapar la xapa pre-crux venint des de la dreta també. Després ve el tomàquet. Em sembla veure un cantet i me n'hi vaig. Per sort és prou bo! Pujo peus i busco... amunt, per la dreta a uns rocs que fan mala pinta... i no veig res de res. Total, que em penjo. M'estic rostint del sol i cremant per la tensió! M'ho miro i ho veig: esquerra al cantet (horitzontal) que he vist i dreta a una regleta-fissureta vertical que hi ha a cinc centímetres de l'esquerra. Tibada i esquerra a un cantet a la fissura, pujar peus i bon canto de dreta. A veure si me'n recordo la propera vegada! Després no s'ha acabat encara! Queda un pas de decisió encara, xapar la darrera i jugar-te el físic per entrar a la reunió. Quina merda de tram! S'ha d'anar per una canal merdosa en diagonal a la dreta i passar a l'esquerra amb l'ai al cor perquè la darrera xapa queda a can pixa. És una via on has de tenir molt clar com fer el crux, si no, no és gens evident! I fotre-li morro a l'entrada a la reunió. I resar perquè no es trenqui res a la part de baix. Tants condicionants, que la via és simplement desaconsellable. Però "l'he" de tatxar algun dia!

Amb  cinc vies fetes i un bon desgast a la darrera (sobretot el company) ens n'anem pitant cap avall, que ara ja comença a fer caloreta de debò. Fins la darrera hem escalat prou bé, amb calor però suportable gràcies a l'ombra a peu de via.

Roc Negre

Avui amb el Manel ens n'hem anat al Roc Negre. Aquests dies les lumbars s'han comportat prou bé. El que no s'està comportant tan bé és la meva espatlla dreta, que fa mal. De fet, divendres em feia unes bones punxades sense que jo li hagués fet res de dolent els dies anteriors...

Hem començat fent la Mammut Mut (V+). La via té una zona prou atlètica a la zona del sostret! Demana fer algunes tibades laterals, on l'espatlla dreta hi té feina: no és precisament el millor que podria fer, jo. Però ja que hi som posats, tibem! El Manel ha estat l'encarregat de posar cintes i jo l'he fet de primer, però amb una mica de feina ja feta. He de dir que he hagut de tibar. La culpa, en part, no haver vist una bona ganda d'esquerra al mig de la placa a sobre del sostret, que m'ha obligat a fer alguna apretada de més. I a la part de dalt, un tram finet on he estat una estona mirant la forma més còmode de fer-lo.

Fent la Mammut.

A continuació ens hem posat a Nandu Multumesc (6a). Via llarga i variada, on s'ha d'anar escalant. El pas més difícil, per mi, l'entrada al díedre final, on costa pujar peus fins atansar unes regletes per l'esquerra que permeten superar-se amb certa comoditat. Després, un bon tram de díedre, bonic i variat. I l'entrada a la reunió, una mica tombada, d'anar fent.

Fent la del Nandu. 

Baixant poso algunes cintes a la veïna de l'esquerra, la Jarto de To (6a). El Manel s'hi posa i resol amb l'autoritat que el caracteritza. Només té problemes a l'entrada a la reunió, cosa gens estranya perquè hi ha uns passets curiosos. Aquí jo he optat per anar en top-rope, que ja he castigat prou l'espatlla. He anat molt bé, amb entrada a la reunió inclosa.

Als primers metres de Jarto de To. 

Baixant també poso cintes a la via que ens ve per l'esquerra. Jo, pensant, que era 6b. Però en realitat es tracta de Amics Inseparables (6b+), és a dir, un plus més que marca diferències. En Manel s'hi posa amb ganes. La primera part, que jo recordava intensa, la resol a la perfecció -de fet, són moviments molt similars a Jarto de To en alguns llocs. Després ve una placa fineta, on s'han de moure bé els peus i fer alguna contorsió divertida. Una zona més d'anar fent però on no et pots relaxar massa ens porta al mur final. Llegint al blog, veig que l'altra vegada el vaig encarar per l'esquerra. Avui el Manel s'hi ha posat per la dreta i s'ha embolicat el suficient per penjar-se. Jo m'ho he mirat una mica per la dreta. Després, per l'esquerra, però m'ha semblat una roca molt poc agraïda (la piada de l'altra vegada ho confirma) i he tornat a la dreta. Diria que per la dreta és com cal fer-la, però s'ha de saber llegir molt bé la roca! Jo no ho he fet prou bé i m'he hagut de penjar. En resum, cal acostar-se una mica a Jarto de To i buscar uns peus raonables. D'aquí, ajudar-se amb alguns cantillos, no per la placa on hi ha la xapa, sinó per l'esperó de la dreta, un xic desplomat, però que té alguna rugositat prou bona. Des de la darrera xapa fins la reunió hi ha un trosset, però hi ha un bon canto d'esquerra que permet xapar-la gairebé des de la seva vertical, encara que s'hi arriba per la dreta.

A la Amics Inseparables no hem aconseguit encadenar. Jo, ni en top-rope. 

Després d'aquesta hem plegat trastos i cap avall. La curiositat del dia ha estat una rata morta (rata, no ratolí) que hi havia a peu de via i que hem tirat una mica avall. D'altra banda, molaria fer una mica de neteja de la vegetació que hi ha a les vies. Avui, sense eines, jo he netejat una mica. Però convindrien unes tisores de podar perquè ressaltés el gris de la roca i no tant el verd de la vegetació a algunes bandes.