Castellsapera

Avui hem fet una sortida amb la família. Hem fet una ruta circular al parc de St. Llorenç del Munt, una joia mig desconeguda per mi. Hem començat la ruta a la Barata. Hem seguit la carretera uns centenars de metres fins trobar un corriolet que surt a l'esquerra, enfilant-se per un bosc força agradable. El camí passa a prop del Forn de Calç de les Cantarelles i segueix pujant fins a prop del Collet estret.

Montserrat, imponent com sempre

Aquí hi trobem un encreuament i seguim per la dreta, per un camí més planer que volta el cim de Castellsapera per la banda oest. Si estem atents veurem un corriolet a la dreta que mena a una canal que ens permet pujar als dos "cims": el principal, SW, on hi hem trobat un pessebre i el que s'extén cap al NE. Per arribar a aquest darrer podem fer-ho directament des del collet o, per als més xics, per una canal que vé del vessant SE que s'agafa una desena de metres més avall.

La grimpada, tan esperada per alguns, per arribar al cim NE

Al cim del Castellsapera

Hem baixat per la canal del vessant SE, i hem flanquejat la base de la muralla fins trobar el camí principal. He fet una ràpida escapada per veure l'entrada de l'avenc de Castellsapera (fins i tot diria que el vaig fer a la seva època). Després hem seguit fins al Coll de les Tres Creus i hem anat baixant pels Graons de Mura fins arribar al pàrking de l'Alzina del Salari (on vàrem aparcar aquest dia). Com que hem deixat un cotxe aquí ens hem estalviat la tornada, per la carretera, pesada i perillosa.

Els expedicionaris

Aranya + Oucomballa

Avui hem sortit el Joan, el Fredi, el Ramon i jo. Hem fet dues cordades i ens hem posat a l'Oucomballa (Joan i Fredi) i l'Aranya (Ramon i jo). Ressenyes de les vies aquí, encara que del paper a la realitat hi ha diferències.

Amb en Ramon ens hem posat a l'Aranya que està més propera a les nostres possibilitats. Encara que molts comencen pel tercer llarg, des del camí de les coves a La Cova, nosaltres hem optat per començar pel principi. Aproximació un xic matojera al primer tram després de saltar la tanca del final del pàrquing i desgrimpar fins a la vegetació. Després el peu de paret resulta relativament còmode de transitar.

El primer llarg marca A1 o 6a. La roca és aceptable tot i que té un tacte terrós (també als llocs difícils) i requereix -com a diversos punts de la via- fer ús de la tècnica de savina-tracció. Hi ha un pont de roca un clau una xapa nova i un spit rovellat, clarament visible des de baix. Jo he completat amb uns quants friends. Pel meu gust ha resultat un llarg durillo i he hagut de tocar ferro. Serà perquè m'he oblitat la bossa de magnesi?

Jo mateix als primers moviments del primer llarg

El segon llarg comença un mica per la dreta per terreny bo, amb canto raonable per flanquejar després a l'esquerra agafant una placa fina V+ (savina). Després uns passos estranys de V+ (és a dir V+/A0) per entrar a una xemeneia i una rostollada fins fer reunió al romaní més gruixut, uns metres per sota del camí que creua la "paret".

Com que en Ramon s'ha petat bastant al primer llarg, aquí ha estat a punt d'abandonar. Finalment, però, hem decidit continuar aprofitant que la feixa ens dóna una nova escapatòria al cap de tres llargs més.

El tercer llarg (V) segueix una placa fissurada que al principi comença en diedret just a l'esquerra d'una placa on es veuen les xapes de la Don Cipote. Aquí hi trobarem, entre altres assegurances, un friend i un tascó abandonats. Diria que sols he llaçat una savina extra al primer tram.

La tirada seguent comença per la dreta i supera un ressalt ben protegit per una xapa nova. Tracció a les savines següents i arribada a una placa verticalilla amb bon canto i ben assegurada fins trobar la reunió de la Cipote. Creuem cap a la dreta i entrem en un díedre on la roca és bona a trams (i regular a trams). He completat l'assegurament amb un parell de friends al diedre final. El llarg és V+ al principi i es va tranquilitzant progressivament.

En Ramon a la part final de la quarta tirada

El cinquè llarg és una rostollada (IV trencat al principi i II després) sense cap interès.

Aquí sí que el Ramon m'ha abandonat i m'he afegit als company de l'Oucomballa. Trobar la continuació (sisè llarg) no ha estat trivial. Hi ha una pintada vermella que indica Aranya i l'hem seguit, trobant spits i una reunió amb les cadenes ronyoses típiques de l'Aranya.

A partir d'aquí, l'Aranya segueix per les plaques de la dreta (fletxa blanca molt visible) i l'Oucomballa tira recte per un díedre bastant desequipat. Trobar algun indici de que la via anava per allà no ha estat fàcil per al Joan, que s'ha hagut d'enfilar la meitat del llarg fins trobar un pont de roca. Més amunt un altre i després un clau solitari per al setè llarg de 55 metres de dificultat 6a com a mínim.

En Joan lluitant amb el primer tram difícil del llarg 7

En Joan a la dura entrada a la reunió de l'inacabable i excel·lent llarg 7

El llarg següent (vuitè) és un diedre més senzill V+ i baixant progressivament, totalment net tot i que al principi es poden posar friends al gust. A partir de mig llarg resulta difícil posar res i cal anar tirant amunt...

En Fredi al darrer llarg

El descens es pot fer en dos ràpels de 60m des d'una instal·lació que queda a uns 20 metres a la dreta del final de la via. Nosaltres n'hem fet dos de 30 i el darrer de 60 perquè no sabíem com aniria la cosa. Un cop a la feixa de mitja paret cal anar seguint les traces de camí i estar atents a trobar alguna fita. A la part inferior cal creuar horitzontalment a la dreta per trobar una escalinata de pedra i un corriol que ens porta a les coves.

Material per a la combinació: cordes de 60m, friends i bagues savineres. Recomanable? Potser per als amants del terreny d'aventura en savina-tracció. Jo no l'he disfrutada especialment. Els millor llargs han estat el tercer i el setè -tot i que al setè jo he arrencat un bolo que semblava prou bo.

Artifo!

Feia molt de temps que tenia ganes d'anar a fer artificial dels de treballar-hi una mica. Després de fer les clàssiques de pedal a Diables (Còsmica, Districte de les Bruixes, Alternativa 3) als 1980's que pràcticament no havia fet anar el martell. Així que em vaig plantejar una reentré suaveta però que permetés anar obrint boca. La visita de reconeixement que vaig fer l'altre dia més algun post en en algun fòrum em va fer decidir per la Senyals de Fum, al costat esquerre de la cova de l'Arcada.

Senyals de Fum, a càrrec d'en Joan Vidal

Com que no és fàcil enganyar penya per anar a fer projectes d'aquests, vaig decidir posar-m'hi en solitari per practicar alhora la tècnica big-wallera a petita escala fent un o dos llargs, els que tenen més interès per a l'artificial. Com que ahir el dia era mig desastre, avui ha estat el dia D, tot i que finalment sols he disposat del matí: calia ser a dinar a casa! La Rosa ha tingut la paciència d'acompanyar-me per donar suport moral (i recollir les meves restes, si calia -tot i que ha acabat recollint algun material que he deixat caure:) )

Doncs, dit i fet: el magapiano a l'esquena (dues cordes, una quinzena de pitons, joc de friends, tascons, aliens, algun plom, falques, gantxos...) i a bufar fins a la cova! Allà, la preparació de tot plegat ha resultat més llarga del previst, està clar que falta pràctica!

Assegurament

He pujat assegurat amb el sum, amb un nus de seguretat als 5-6 metres que anava refent a mida que progressava. El sistema ha anat prou bé, permetent anar prou tibat com per sentir-me còmode sense dificultar els moviments. La reunió a peu de via ha estat un xic més problemàtica i d'entrada ha acabat consistint en un tascó invertit. Més amunt una V per donar moral que no he fet servir per progressar. Uns metres més amunt un spit ha servit per muntar un conjunt quelcom més fiable.

El primer llarg

El primer pas ha estat un ganxo, per donar més emoció a la cosa -per si en faltava! D'aquí, un universal en una falca i arribada al spit salvador! Més amunt una V a cañón d'on, amb roca seca, potser et pots permetre una sortideta en lliure per caçar un parabolt que queda bastant a la dreta.

Primers metres: penjant-me d'una bona V després del spit

El tou de fang que portava a les bambes més la roca xorrejant han propiciat una elecció més lenta, però segura, a base d'un parell de friends per l'esquerra. La resta, anar fent: alguns clauets, un segon ganxo, un alien i parabolts de tant en tant que permeten recobrar la calma!

Just després del pas de ganxo

Maniobres

Senyals de Fum, a càrrec d'en Joan Vidal

A la reunió, he pujat i baixat el petate-motxilla amb una corda auxiliar per practicar i m'he disposat a desmuntar el llarg. D'entrada m'havia plantejat la possibilitat de desmuntar-lo tot baixant, però els flanquejos que hi ha fan la feina complicada. Per tant, després de provar-ho, he optat per baixar directament a terra i desmuntar el llarg de pujada, com manen els cànons.

Per pujar he provat la tècnica que havia fet servir a les meves (poques) sortides d'espele: un bloquejador al boudrier i un altre als estreps, fent el cuc. A manca de croll, per al bloquejador ventral havia provat amb èxit un tibloc que ajudat amb un elàstic per mantenir-lo en posició anava la mar de bé, almenys sobre cordes de 9 mm. Però avui ha comprovat que no agafa bé a la corda de 11 mm sino que té tendència a lliscar, malmetent la funda. Pla B: un shunt com a bloquejador ventral.

Desmuntar el llarg ha resultat complicat en uns quants punts on el llarg fa uns bons flanquejos. Ha calgut fer algunes filigranes i els pèndols corresponents però finalment tornava a ser a la reunió. Aquí he valorat que, tenint en compte el temps disponible, que el següent llarg té trams en lliure i la roca estava molla i que la feina feta fins aquí ja m'ha tret el cuquet (i la pell dels nusets),... cap avall!

Baixant!

Valoració

Ha estat una experiència molt bona. Caldrà repetir pensant abans en resoldre:

• La protecció dels nusos dels dits. Quan era (més) jove, això no em preocupava però ara... caldrà pensar en uns guants que sols deixin la punta dels dits lliures. Avui he portat uns de bici, però no protegeixen el nus. Igual uns guants dels de via ferrata?
  
• Un sistema eficaç per retenir els pitons mentre es despitona. Fàcil de posar i treure, que no quedi fet pols si li cau una martellada... (?)
  

Una vegada viscuda aquesta experiència en solitari, admiro més encara els que es treballen mega-tàpies tots solets. Xapeau!

He tardat aproximadament 1h:15 en fer el llarg, però entre muntar reunió, pujar i baixar el petate, intentar baixar desequipant, desestimar-ho, baixar fins baix i pujar desequipant, i muntar el ràpel final hi he dedicat gairebé 1h:45 hores més. Està clar que cal greixar la maquinària!

Material

He portat de tot...

El Hardware que he portat

...i he posat això:

El que he posat finalment. El ganxo, i la U de la dreta, dos cops. El tascó i la V gorda, de "R0"

La darrera del 2008

Després de dies i dies d'aigua i més aigua, ahir em va trucar en Pep per anar a tibar avui i acabar l'any bo i escalant. Queda convocada una matinal amb destí a determinar!

Aquest matí ens hem llevat amb tot moll. Com que Montserrat sol eixugar-se ràpid, ens hem dirigit cap al Bruc. Sembla que a la nit ha plogut i no pas poc: ahir a la tarda a Montserrat hi havia molta roca seca però al matí hi havia una humitat considerable. Cosa estranya, hem esperat que obrís l'Anna i ens hi hem estat una estona fent temps... Quan ens n'hem afartat, començava a obrir-se un xic el dia i hem enfilat cap a Can Jorba.

Des del pàrking de Can Jorba es veu tot xorrejant llevat del Mur de les Lamentacions. Doncs cap allà s'ha dit! Aproximació d'anar amb compte per no quedar xops, peu de via moll, i el mur sec a la part inferior i moll a l'entrada a les reunions.

En Pep ha muntat El Borni i jo he optat per tirar en top-rope, a la vista del panorama: bústies plenes d'aigua, entrada a la reunió molla... (de fet, la resta l'hem feta tota en top-rope). Després han caigut El Geperut i El Joc de l'Oca Garrella, de dificultats creixents. Posem que la primera sigui IV+, doncs les altres, V- i V, respectivament. Seriosament: són vies disfrutones però molt dures, de tibar fort d'algun bidit i no encantar-se gaire. Segurament el fet que no siguin gaire llargues els treu dificultat "oficial" (?)

En Petrus, a El Geperut

Pep a El Joc de l'Oca Garrella

Finalment s'ha eixugat la d'En Xavi i el Pep també s'hi ha posat. Jo ja n'he tingut prou amb les altres tres.

En Pep, tibant a La d'en Xavi

Arribats aquí el sol ja ha aconseguit eixugar i encara hem fet una que deu ser La Fàcil o La del Xavi (gairebé diria aquesta darrera, per la llargada) i la Tic, tac, toe. Aquesta darrera, llarga de veritat, amb un pas a molt dur uns metres després de la reunió intermitja. V, potser ;)?

La placa del Vesper, amb la Tic,tac, toe pel mig

Durant tot el matí no ha visitat el nostre sector ningú més, però nosaltres ho hem aprofitat. Ja tinc els avantbraços un xic més curtits, que és del que es tracta. Ha estat un bon 2008. Que el 2000 nou sigui millor encara!

Reconeixement

Aquest migdia ha sortit una estoneta el sol i he sentit la necessitat de sortir de casa. Com que volia fer un reconeixement per la zona de Montserrat Sud, he agafat prestat un cotxe i m'hi he plantat.

Tenia ganes de fer una ullada a certes vies... Segur que algú ja endevina amb quina finalitat!

Panoràmica del Vermell. Rebuffat, Tablas de gimnasia...

Tablas de Gimnasia

Via Ecològica

Cova de l'Arcada: Senyals de Fum & Pressió Psicològica

L'entrada de la imponent Vol Ras

Ara és qüestió de treure un xic de pols a la col·lecció de ferros, ploms... i estrenar un estrep nou que va cagar el tió :) Bé, i enganyar algú perquè m'hi acompanyi... o no!

Matinal a la placa de la pluja

Avui hem fet una escapada matinal amb en Pep. L'objectiu ha estat la placa de la pluja, al costat de Can Jorba. Deixem el cotxe a la casa i, seguint el camí en direcció al Vermell, trobem una fita al costat d'una construcció en runes que indica l'inici d'un corriol. Ens enfilem i en poca estona estem al peu d'una de les millors plaques montserratines:

La placa de la pluja, avui banyada pel sol de matí

Aquí hi ha una bona varietat de vies entre 6a i 6b, totes elles amb una presa peculiar, de foradets excel·lents. Hem començat per la via #4 d'onaclimb per continuar amb la #3 i la #1.

En Pep a la #3

D'aquí hem passat a la #8 per retornar a la placa central encarant la #6 i, finalment, en top-rope, perque no hi havia temps per més, la #5, la més dura de les que hem tastat.

Hem estat 4 hores fora de casa i hem gaudit de 6 magnífiques vies. A més, ens ha acompanyat un solet deliciós que ha permès escalar en màniga curta mentre a ciutat la gent es pelava de fred, jeje. Què més es pot demanar?
 

Moià: Revolt de l'Àliga

Ahir vaig tenir un sopar de feina que es va allargar amb un xic de festa... total que em ficava al llit a les 2:30. Per sort, en previsió d'això ja havia quedat amb en Xevi i en Fredi a les 9:00.

Com que els homes del temps anunciaven anticicló a bombo i plateret hem pensat que al Revolt de l'Àliga estaríem calentonets com torronets... i hem estat bé però amb núvols alts que tapaven bastant el sol.

Arribant a la placeta on es deixa el cotxe hem tingut una desagradable sorpresa: el bosc que envoltava la zona ha deixat d'existir. Pins i alzines de dimensions considerables resten escampats amb les arrels a l'aire. De ben segur que tenen la intenció de llaurar la zona. Allà on abans es deixava el cotxe sota una bona ombra ara sols hi ha un amàs d'arbres caiguts... Se'n diu evolució, diuen.

Arbres arrencats on abans hi havia un bosquet magnífic

Arribats a peu de paret hem començat per la Stradivarius (V+) per seguir amb la Enola Gay (6a). D'aquí cap a la Chimi-Churri (6a) i després, el meu projecte del dia: La Petit Conill (6b). A la darrera visita, li vaig fer un intent però vaig fracassar al sostre per causes d'una part físiques i d'altra, psicològiques. Avui li he fet un intent a mort i ha sortit! Xapat el penúltim parabolt, flanqueig cap a la dreta amb els peus al buit per recolzar peu dret a un esperonet que baixa a la dreta. Un parell de bloquejades, peus a sobre del sostre i ja està. He fet uns bons esbufecs i he quedat amb els braços com butifarres, però ha sortit!

En Fredi a Chimi-Churri

En Fredi al sostre del Petit Conill...

...i en Xevi al mateix lloc

Després ens hem posat a Can Pixa, que ara està marcada de 6b. I diria que deu haver caigut algun canto, perquè la vegada que l'havia feta no hi havia patit pas tant. De fet, ens ha costat a tots! I, per acabar, en Fredi s'ha enamorat de la Desperta Ferro (6b) i l'ha resolta amb una mà a la galta. Vist que era la seva primera visita al sectoret, se n'ha anat amb una bona collita. En Xevi li ha fet un intent però a les primeres xapes ha començat a ressentir-se de la lesió de colze i ho ha deixat per una millor ocasió. Jo li he fet un intent però, petat com anava, he hagut de reposar a un munt de llocs. Una de les millors vies de la zona! Queda pendent de projecte!

En Fredi a la magnífica Desperta Ferro