Collbató. Cova Freda

Avui he enganyat la família i uns amics per anar a fer espele. Com que el dia pintava insegur, quina opció millor que no buscar la protecció d'una cova (de les que no té aigua)?

Jo havia estat a la cova de molt jovenet. Buscant per internet he trobat aquest blog d'on he extret la topografia de la cova, un xic antiga, però les coves no canvien massa... :

Per arribar-hi cal arribar fins al final de la carretera que porta a les coves del Salnitre. Comencem a pujar escales i aviat trobem un corriol que surt a l'esquerra. A la paret s'endevina una pintada que indica "cova freda". Seguim el caminet fins que creua una torrentera. Uns metres més i agafem un trencall que puja a mà dreta i ens plantem a la porta de la cova.

Aproximació. Tothom protestant...

Fa uns anys la porta havia estat tancada. Avui hem trucat a l'oficina d'informació de Collbató per informar-nos per si calia demanar la clau a alguna banda. No és necessari: la porta està oberta.

Un cop dins (vestíbul) ens hem posat els cascs (imprescindible si es volen conservar les idees) i hem agafat els frontals i lots.

Hem començat explorant la galeria (passadís de la gatera) que queda entrant a mà dreta. L'entrada a aquesta petita galeria és estreta i això ha tirat enrera a alguns dels expedicionaris, especialment els (i les) adultes. La canalla no s'ha tallat gens i hem arribat fins a una saleta final.

Entrada a la gatera.

Després de sortir d'aquest ramal hem anat a la part principal. Inici descentent relliscós que ens porta a una sala (cambra B) que sembla tenir una porta i una finestra d'accés. A partir d'aquí hem anat progressant per la part esquerra, en camí més o menys horitzontal, seguint el passadís de les finestres que anomena la topo.

Un petit tub excavat per l'aigua.

Quan el passadís gira a la dreta tenim l'opció de baixar o la de pujar a una saleta. La majoria ha anat directe avall i jo l'he explorada més tard amb un dels nens. La baixada mena a una sala bastant grandeta, tot i que ens trobem en un caos de blocs. Es pot anar pujant i baixant per diversos llocs i s'acaba tornant a la cambra B per un accés entre blocs. També es pot tornar al passadís de les finestres des de diversos punts.

Bonica formació i graffitis de descerebrats tercermundistes
(amb una marca, n'hi hauria de sobres, no?).

Retorn a la cambra B, vist de baix...

... i de dalt.

En acabat encara hem investigat el passadís oposat al de les finestres. Connecta amb una de les sales anteriors i es pot baixar per un tobogan a un dels espais que retorna a la cambra B.

Ha faltat per investigar una baixada que sortia de la saleta que he esmentat abans i que m'ha semblat un xic arriscada pel nen que m'acompanyava. Molt probablement porti cap a algun dels espais entre blocs que hem anat visitant... Caldrà tornar-hi per investigar-ho!

Per cert, que caldrà fer una ullada per les webs d'espeleologia a veure què es cou en aquest ambient. Jo vaig fer-ne una mica quan tenia 14 anys en paral·lel amb els meus inicis a l'escalada però després no ho he continuat. Avui he recordat alguns moments ben agradables dins una cavitat...

Per anar-hi amb canalla és imprescindible que tothom porti casc. Tampoc no estaria de més portar una corda d'uns 10m per donar confiança en algun lloc puntual.

Roca dels Arcs. Lleida

Avui ens hem retrobat amb en Jortx per anar a treure'ns una espina que duiem clavada des de fa bastant de temps: La clàssica Lleida a la Roca dels Arcs.

La meteo pintava raonablement bé així que ens hem plantat a l'aparcament de la Roca dels Arcs. Hi trobem alguns cotxes que han arrribat abans que nosaltres, però quan som a peu de via no tenim ningú al davant, cosa que s'agraeix.

Com que en Jortx s'ha demant la quarta tirada, em toca començar. El primer llarg no té massa misteri. Al principi va seguint una fissura en diagonal a la dreta. He posat un tricam abans del primer pitó. Per arribar al segon cal sortir cap a la placa a la dreta. El darrer clau és mòbil, però igual serveix per protegir al segon donat que la reunió queda bastant a la dreta.

Passant a la placa al primer llarg.

A punt d'encarar el flanqueig cap a la R1.

El segon llarg comença amb una tibada per superar un ressalt i segueix en diagonal cap a l'esquerra. El primer clau es veu des de la R1. El segon queda amagat però sols cal seguir pel camí més evident en diagonal a l'esquerra. Després es segueix en vertical, xapant un parabolt que també s'endevina des de la R1 sota un ressaltet que sembla trencat. Després, vertical amunt, posant algun friend i flanqueig a l'esquerra.

Encarant el pas més vertical del tercer llarg.

Vista des de la R3.

El tercer llarg comença pujant a sobre una savina i xapant un primer clau bastant ronyós al desplomet que resulta el pas clau de la tirada. Amb bon canto es xapa un parabolt, però superar el desplom té la seva gràcia perquè a banda del primer canto, no hi ha cap mà massa bona -res que no resolgui un A0. De seguida es xapa un altre clau ronyós i es segueix per un terreny no massa còmode fins a una lleixa. Mentre buscava on posar alguna cosa veig un altre ferro a terra i el xapo. A partir d'aquí, el llarg segueix recte amunt cap a una fissura. Dos claus més i R3. Jo no he posat res, però hi ha possibilitats.

Cercant la seqüència a l'inici de la quarta tirada.

Els darrers metres del quart llarg.

La mítica quarta tirada comença amb un desplom força dur, amb alguna remada i canto poc generós -novament, res que no resolgui la tècnica d'artificial. A partir de la tercera xapa el terreny és molt més agraït i aviat s'arriba al díedre disfruton. Efectivament, l'he disfrutat -i no m'ha semblat pas especialment polit. En Jortx ha posat un tascó i un parell de friends, si no recordo malament.

Encaran el díedre disfruton.

Entrant a la R4.

La cinquena tirada comença per un díedre molt divertit que acaba amb un tram un xic desplomat. Bon canto, i protecció còmode (2 tascons). Sortint d'aquí, un friend i anar a buscar una savinota amb tendència a l'esquerra fins veure una de les xapes de reunió.

Els primers metres del cinquè llarg.

En Jortx, entrant a la R5.

El sisè i darrer llarg d'escalada comença superant un ressalt i després cal anar buscant el camí més còmode per arribar a la feixa. Des d'aquí, sols queden uns metres fins el cim, novament buscant les mínimes complicacions.

Una via guapa i disfrutona, que jo no havia fet mai i a la qual ja feia temps que li tenia ganes. Posats a trobar-hi pegues, l'únic inconvenient són els primers metres del tercer i quart llarg on la dificultat es dispara força per sobre de la mitjana. La resta, és un recorregut força homogeni i divertit des del primer fins al cinquè llarg.

La meteo ha aguantat: hem començat amb un solet de somni. Llàstima que ha anat pujant la boira de la vall i ens ha anat tapant i obrint el sol pràcticament fins més de mitja via. Després, la boira s'ha fet més persistent -fins i tot s'ha escapat alguna goteta.

I, de tornada, he iniciat al company al plaer dels xipirons de Ponts després de la feina ben feta...

Tarda al Totxo de Ponent

Avui ha estat, probablement, la darrera tarda de Montserrat de l'any. Amb en Pep ens hem acostat al Clot de la Mònica, concretament al Totxo de Ponent. La darrera vegada en vàrem fer unes quantes, però encara quedava -i continua quedant- feina!

Hem començat per les vies de la dreta, com la vegada anterior. La més senzilla, Argan (V+) serveix per començar a escalfar i la següent, Teaman (6a+), gairebé ja escalfa més del compte :)

En Pep a Teaman.

Després hem anat al costat oposat, on jo no havia estat. Aquí hem fet primer Cafeïna (6a+) i després El Club de la Mònica (6b+). Al Club ja s'ha de tibar bastant perquè t'hi deixin entrar: un muret al principi i bastanta continuïtat després. Però s'ha deixat fer: el regal d'en Pep pels 55.

En Pep a Cafeïna.

Per acabar, hem anat a fer una via a la part central que el Pep encara no havia engalomat: La Oda de Mamá (6c). S'hi ha posat i avui l'ha treta a la primera. Jo he seguit els seus passos -al flash- i també l'he engalomada: el meu premi particular!

En Pep a La Oda de Mamá...

... i jo al mateix lloc.

Baixant d'aquesta via encara he aprofitat per tastar alguns passos de How Much Money (6c) en top-rope per gastar la pila que quedava, que no era precisament massa...

I la tarda no ha donat més de sí:

Una bonica posta de sol per acomiadar la tarda.

Torrelletes

Avui hem anat a Torrelletes. L'altra vegada havíem trobat la roca un xic humida però avui hem pogut gaudir plenament de la seva adherència i abrasivitat.

Hem començat fent la Rocasana V, amb un passet al mig on no val a badar. A continuació ens hem posat a la dreta, a La Tonta 6a, amb una bona tibada d'un invertit que resulta ben interessant.

A La Tonta.

D'aquí hem anat a la via de químics a la dreta de La del Foradet (V+) (#16 de la ressenya d'en K). Buscant es va trobant la manera de progressar sense haver de tibar més del compte. Reunió molt amunt!

A la via #16, la dels químics.

A continuació hem fet el Díedre de la Figuera V+. Cal fer algun pas de díedre però abunden les preses de placa a banda i banda. La figuera està escarransida, però hi és!

Jo al Díedre de la Figuera...

... i en Pep al mateix lloc.

Baixant hem posat les cintes i després hem fet Foc Foll 6b. L'entrada és durilla i més amunt cal mirar-s'ho. Els dits ja comencen a notar el desgast de la roca...

La M. Alba a Foc Foll.

Hem continuat per Mai no Diguis Mai a un Volai (6b+), amb una entrada que deu n'hi do... Ha sortit sense massa dificultats.

En Pep a Mai diguis mai...

I per acabar li he fet un top rope a la Tripinosi (6b+ o 6c, segons on es miri). Una entrada agònica fins caçar una bona patata i després cal lluitar alguns passos més però amb més calma. Amb la corda per dalt ha sortit a la primera però ha calgut apretar les dents... Queda de projecte per a la propera visita.

Acabant de gastar els dits a Tripinosi.

I encara hem arribat a casa a temps de dinar! Està clar que el ritme que ha imposat la M. Alba és el que cal portar :)
 

Txubascos Vascos

Després del tastet de via llarga que vàrem fer amb les mosses, quedava pendent anar a fer una via llarga de veritat. Després de comentar-ho uns quants dies amb en Pep, quedem que la Txubascos Vascos podia ser una bona alternativa: una via amb ombra al matí, ben assegurada, de dificultat assequible (V+) i amb descens caminant.

De manera que ens hem plantat a Vilanova de Meià. Després de fer unes herbetes al cafè del poble [Cafè del Sindicat: quant de temps des de la darrera vegada... amb emocionants partides de cartes i dòmino que just s'entreveien entre una boirina blavosa... (ara no s'hi fuma)... la terrassa...] hem situat la via gràcies al llibre de ressenyes i hem enfilat cap a la paret de Zaratustra. Aparquem a un replà on sembla que s'hi havia extret pedra, ens posem els trastos i ens plantem a peu de via en ben poca estona. Una inscripció a la paret ens ajuda a confirmar que som al lloc correcte.

Comencem la Rosa i jo. El primer llarg va seguint la línia d'un díedre poc marcat tot i que sempre es va en placa. Remuntem una espècie de sòcol i ataquem un muret vertical. A continuació entrem en terreny més còmode que es redreça fins al que podria semblar que és la primera reunió, en un replà còmode. Cal, però, seguir uns metres més, atacant un nou muret vertical, el que suposa el tram més dur de la tirada (V+). En la tònica del que serà la resta de via, el llarg està ben equipat, majoritàriament amb spits i amb algun parabolt aïllat. La reunió és en una repiseta relativament còmode però amb cert pati que ha servit per curtir les mosses.

Al primer llarg: Jo a la R, la Rosa al pas dur i en Pep al darrera.

La Rosa abans d'arribar al replà del primer llarg...

... i tibant-li al tram difícil.

El segon llarg (V) és un festival de bon canto, típic de Vilanova. Comença amb un tram dret, segueix amb tendència a l'esquerra en una zona més arrampada i ataca un nou tram vertical però amb bona presa. La reunió és més tranquila, especialment pel fet que es veu el següent llarg, molt més arrampat. El solet també ens dóna la benvinguda aquí.

Treient el cap després de les dificultats de la segona tirada.

La tercera tirada va en línia recta per un terreny molt més amable (IV). Cal estar atent a no saltar-se assegurances, com he fet jo a la darrera part. La reunió es fa en una repisa molt còmode, on hem aprofitat per fer un mos i relaxar-nos veient que sols queda un darrer esforç.

El darrer esforç és el més dur de la via. Pugem fins una lleixa i anem un parell de metres a l'esquerra per trobar la línia de spits de la via. Ara cal atacar un muret vertical, amb un lleuger desplom a la part superior. Entrar el muret suposa alguna tibada però sense més dificultats. Després van apareixent regletes que permeten anar pujant fins a la part més desplomada. Aquí cal cercar el millor canto que es pugui i superar la panxeta de la manera més eficaç possible, sense encantar-se massa. I ja som al final de via!

Apretant fort al pas final de la via amb en Pep arribant a la R3.

Un dels pajarracus (vull dir els del cel) des de la R3.

Mentre estem aquí en Pep arriba a la tercera reunió. Des d'on estem es podria rapelar la via, segurament amb dos ràpels de 60m. Com que no tenim aquesta intenció fem un darrer tram encordats essencialment flanquejant cap a l'esquerra fins trobar una vira d'on podrem sortir caminant.

D'aquest punt es pot baixar anant cap a l'esquerra (més curt, però més desagradable) o per la dreta, que és l'opció (més llarga) que hem escollit. Cal anar pujant i flanquejant la paret fins trobar una zona que permet el descens cap a la base de la muralla. Després cal anar seguint traces de camí més o menys paral·leles a la paret fins trobar el camí de pujada.

I de tornada, ho hem celebrat amb uns xipirons, com sempre excel·lents, a Ponts. Qui hauria dit que acabaríem així :)

Tarda a Can Jorba

Manresans a Can Jorba... no el de la plaça Sant Domènech sinó el de Montserrat Sud, on gairebé mai no hi falta gent. Avui, dia de vaga, el pàrking estava ple, però escalant sols hem trobat un parell de cordades. Hem anat a parar a Can Jorba Central i ens hem començat a enfilar per les vies de la dreta, #14 i #12 segons ressenya del lloro. Són vies llargues que et permeten fer un munt de metres sobre una roca molt bona.

Tot i que des de sota no sembla cap meravella, la #14 (6a) acaba essent una via prou guapa. Cal barallar-se un xic amb la figuera perquè mostri una xapa que amaga però la resta està prou bé.

Els primers moviments de la #14..

Després ens hem posat a la #12 (6a+) que té un començament paral·lel a l'anterior per desviar-se després cap a l'esquerra seguint un llavi desplomat. Es travessa el desplom amb un pas de tibantor i s'acaba de gaudir de la via!

En Pep iniciant la #12...

... i encarant la panxeta.

Per acabar, ens hem posat a la "via nova" (6b) a la dreta de la tic-tac-toe. L'entrada és durilla fins a la tercera xapa. Després la cosa es tranquilitza i els darrers metres es redreça i cal aguantar. Hi ha canto, però cal moure's per trobar-lo i anar aguantant. 35 metres de viote!

Jo mateix als primers metres de la "via nova"...

... i més del mateix un xic més amunt.

Tres vies, però gairebé un centenar de metres de bona roca!

Stromberg al Gorro Frigi

No és normal que faci servir el cremallera per pujar a Sant Joan, però avui gairebé ens hi hem vist obligats amb la Cristina: Fa uns dies vaig comprovar amb horror que a les 8 del vespre ja era fosc -val a dir que era un dia que el cel estava tapat, però tant s'hi val: el dia s'escurça de manera alarmant. Com que teníem intenció d'anar a gorros a la tarda no era qüestió de perdre massa temps... Per tant, confesso: he pagat, però per força major, jeje.

Ens hem enfilat a la Stromberg del Gorro Frigi. L'Eduard, com sempre, la descriu la mar de bé aquí i poca cosa cal afegir-hi. Confirmo que el primer llarg té alguns moviments prou finets al principi i diria que no és només que t'agafa en fred. Nosaltres no ho hem fet, però pot ser bona idea empalmar els dos primers llargs si és que portem prou cintes.

Entrant a la R2

El tercer llarg és el més interessant: un començament tranquil ens porta a un desplom que, vist des de baix, sembla més difícil del que acaba essent. Tot acaba amb un parell de passets dels de tibar-li amb ganes i després ja estem en terreny simplement vertical. Un flanqueig cap a l'esquerra i recte amunt sense oblidar agafar el bustión que ens permet salvar un tram fnet i que s'agafa bé a base d'anar pujant peus. Val a dir que la Cristina ha patit un xic però se n'ha sortit: amb algun A0 però ben contenta.

Acostant-me al desplom del tercer llarg. Hi ha còdols enormes!

La Cristina, acabant el tercer llarg.

La quarta tirada té un inici dret però amb canto impressionant -he aprofitat per fer didàctica llaçant un merlet- i després sols queda trobar la reunió anant per un terreny arrampat. Diria que no és recomanable empalmar aquest llarg amb el darrer perquè l'inici d'aquest és un pas a bloc prou durillo com per no ser recomanable jugar-se una caiguda a la rampa de la reunió degut a l'elasticitat de la corda. He xapat els dos primers parabolts i m'he mirat la manera de fer el passet: qüestió de tibar-li fins poder pujar els peus a sobre la panxeta!

Al cim hem estat envoltats per la boira i a l'anterior reunió ha sonat un tro proper que ens ha fet témer una remullada. Per sort no ha estat així i hem pogut gaudir de la baixada, aquesta vegada direcció a la Plaça de Santa Anna i les escales del pas dels francesos.

I la lluna, sempre tan majestuosa...