Calders peta

 
No és que el lloc geogràfic anomenat Calders estigui en procés de descomposició, sino que els xais que visiten els desploms acaben petats. Almenys això és el que m'ha tornat a passar aquesta tarda en què el Tati m'ha tornat a treure a passejar.

Per començar, avui m'he ficat a la via del Corb (6a+) aprofitant que sembla que ja fa molt temps que el niu està deshabitat i, per tant, s'hi pot tornar a escalar. Es una via interessant però patinosa, amb textura de marbre. Va seguint una fissura amb tendència cap a l'esquerra. Els passos més complicats estan just al començament, amb una entrada desplomadeta de tibar-li i cap al final, poc abans d'arribar a la reunió.

Després he fet la aluminosi (6b) que també segueix una fissura, aquesta vegada vertical. Una entrada durilla, com a tot arreu, i després anar aguantant, aprofitant la fissura per empotrar el braç dret de tant en tant i fent algun ramonage en algun punt. La darrera xapa queda força a la dreta i indica que cal fer un flanqueig estrany cap aquesta direcció. L'entrada a la reunió requereix una apretadeta addicional. També surt a vista, però ja apareixen els primers símptomes de petament.

A banda fer la del Corb, en Tati ha continuat el seu escalfament passejant-se per la Barrut. Després, uns companys han muntat la dels xais (6b+) i m'hi han deixat les cintes perquè pugués barallar-m'hi. Aquí les apretades ja són més intenses, especialment al primer tram: una entrada durilla per anar a buscar una successió de cantos bons però bastant allunyats entre sí, fins xapar el segon parabolt. A partir d'aquí van havent-hi bones gandes, però cal trobar les adequades d'entre un seguit d'opcions no tan bones. Xapo el darrer parabolt des d'un canto horitzontal que queda a l'esquerra i a partir d'aquí un parell de tibades per arribar a la reunió. M'he penjat arreu, però els passos han anat sortint i l'he deixada muntada per fer-li un segon intent que ha acabat sortint pitjor que el primer: em feia mal tot. M'he arrossegat vilment! Espero que, com a mínim, m'hagi servit d'entrenament per la propera.

Mentrestant, en Tati ha fet algun intent al seu projecte del dia, la boicot (8a). Avui li ha trobat el moviment clau per aguantar al crux i ha estat a punt d'engalomar-la perquè els altres movimentsja els té totalment controlats. El proper intent ha de ser el bo!

En Tati, aguantant fort a boicot

Hem marxat gairebé a les fosques, mentre l'Esteve encara feia el darrer intent del dia -qualificable pràcticament de nocturn- al seu projecte...
 

Passejada per Calders

 
Aquest matí hem sortit altra vegada amb la Rosa, que feia dies que no escalava. Segons la previsió del temps, el matí havia d'estar ennuvolat, però quan m'he llevat he vist -encara amb les lleganyes als ulls- que a la casa del davant li tocava el sol. Sembla que farà bon dia...

Però no. A mida que avançava el dia, s'ha tapat completament i quan hem arribat al Cargolaire estava ben tapat. Fins i tot plovisquejava un xic.

Com que l'objectiu no era pas passar fred, hem decidit fer una passejada per la zona. Primer li he mostrat el sector dels desploms a la Rosa i de passada he pogut reviure els esdeveniments del passat dimarts. Després hem tornat cap al Cargolaire i hem agafat un caminet que baixa cap als camps del meandre, amb l'objectiu de visitar el Castell. Tants dies veient-lo com presideix les nostres grimpades i encara no l'havíem vist de la vora!

El Castell de Calders. La torre i restes d'una edificació annexa

Com ja s'endevina des de lluny, està bastant malmès. No obstant això, encara es poden veure restes de la muralla que envoltava la torre característica que es veu de lluny i altres edificacions menors.

També des d'allà es veu perfectament l'antic meandre i com la riera va acabar per anular-lo cercant el camí més fàcil.

Com que de tornada la pujada fins al Cargolaire ens ha escalfat el suficient, hem decidit anar a fer una via. L'escollida ha estat la Barraca (6a), la darrera abans de la gran cova.

La Rosa, a la Barraca

Com ja vaig comentar en un post anterior, es tracta d'una via de finura, d'aquelles d'anar fent. Una entrada vertical seguida d'una zona amb passos amb poc canto, on cal pujar peus amb decisió, i un tram final on l'entrada a la reunió és segurament el pas més delicat. La Rosa l'ha fet força bé després de mirar-se un parell de passos agafada a la cinta, el que demostra que està en forma després de molts dies de no tocar roca. En aquesta via la baixada no està exempta d'emocions i la Rosa s'ha hagut de gronxar un xic per tornar al punt de partida :)

Després d'això estàvem glaçats i se'ns acabava el temps. De tornada hem pogut comprovar com, efectivament, anava sortint el solet. Lamentablement, avui no han fallat les previsions de la meteo.
 

Bou amb xai(et)

 
Aquesta tarda hem fet un combinat de bou amb xai: En Tati m'ha tret a passejar als desploms de Calders. Amb això ja està tot dit: he provat sector nou i el fracàs ha estat sonat. Sort que el guia ha tingut paciència!

He començat raonablement bé, fent la calavera (6a) i la primera línia (6a). A partir d'aquí, les coses ja s'han torçat. El guia, m'ha animat a provar la panxacontent (6c). He muntat fins la segona xapa amb penes i treballs i no he passat d'allà. Amablement, el Tati me l'ha muntada per fer-la en top rope... però ni així. Entrada tope xunga, entre la 2a i la 3a xapa hi ha un pas inhumà aguantant d'un pla per caçar un bec amb la dreta, i després encara cal tibar... Vaja, que la via em va un parell de talles massa gran.

Després de que en Tati fes els seus deures -per cert, se n'ha sortit la mar de bé- encara m'ha portat a un parell de vies més. Com que jo estava pa'l arrastre, me les ha muntades i les he fet en top-rope: Enderrocs (6a [6a+]*) -que segurament m'hagués sortit des de baix tot i el petament- i reserva vital (6a+ [6b]*) que m'ha semblat extrema, amb un pas molt dur després d'un calb enorme. M'he penjat un munt de vegades i he acabat trampejant i tot. No vull ni imaginar com deuen ser els 6b's de la zona :(

Com que no ens hem fet fotos, aquí n'hi ha una que li he fet al bou Javi mentre progressava per un dels desploms...

Un bou fent fàcil el difícil

En fi, que han quedat moltes coses pendents. Prometo que hi tornaré, però abans hauré de menjar sopes!

(*) Graduació del vèrtex
 

Tornem-hi!

 
Després d'uns dies inactiu a causa d'un intens mal d'esquena (és que quan superes la barrera dels 20 anys...) avui -amb molèsties molt lleugeres- tocava fer la prova de com responia escalant. La conclusió és que em fa el mateix mal escalant que no fent-ho. Si demà no me'n ressenteixo, això voldrà dir tornar-hi!

Avui el gran triomfador ha estat el Ramon, amb qui havíem quedat fa uns dies per anar al Revolt de l'Àliga. Ell no havia fet mai cap via de primer (ja s'havia picat perquè fa uns dies la Gemma li havia passat al davant :) ) i avui n'han caigut dues: la #6 i la #9. No està gens malament, arribar a un V el primer dia!

El Ramon, de primer, a la #4

Després d'aquestes dues hem anat a tastar una placa més a la dreta, on hem fet les vies #16 (6a) i #15 (6a+). La #16 és una plaqueta d'anar-s'hi posant bé bo i buscant el millor camí. La seva veïna #15 ja és una altra història. Aquí, primer cal tibar una mica per superar la panxeta d'entrada. Després ve un tros tranquil amb bon canto que es va acabant, restant únicament el fil de l'aresta com a mitjà de progressió fins arribar al darrer químic: en aquest tram he hagut de fer algunes contorsions per mantenir l'equilibri. L'arribada a la reunió encara requereix alguna tibada llarga.

Jo, a la part final de la via #15

El Ramon ha hagut d'apretar fort i ha quedat ben baldat. Per això, hem anat a l'olla que formen díedres #12 i #13 on hem atacat la #13 (V+). Pura progressió atlètica en díedre-bavaresa i una entrada a la reunió de tibar-li un xic.

En Ramon, progressant en "X" per la #13

Després d'això hem anat al peu de l'Àliga, on uns companys de Vic i rodalies (Arnau & cia) tenien muntades les vies #20 i #22. Com que tenia ganes de fer-ne alguna d'aquest sector, m'he ficat a la #21 Matador (6a+). Comparteix la primera assegurança amb la #20 New Man i després va amb tendència a la dreta per buscar la fissura de la dreta de l'Àliga.

Té una entrada durilla, amb cantos raonables, però un xic més enllà de la vertical. Van sortint cantells fins a la tercera assegurança. A partir d'aquí cal emprar la fissura, empotrant la mà i ajudant-se d'algun canto per la dreta. Curiosament, el xapatge de la darrera es pot fer amb relativa comoditat, recolzant el genoll esquerre a la paret de l'esquerra. Una tibadeta d'un empotrament de mà i una obertura un xic espectacular en X permet respirar tranquil fins la reunió. He bufat, però ha sortit!

La via #21 que ha esdevingut, a falta de més ambicions, el projecte del dia

Per acabar la sessió, ens hem posat a la #24 (6a). Es tracta d'una via que segueix una placa adornada amb multitud de llastres, algunes de les quals fan certa besarda (quina llastra, quina por, sembla de cartró! ^®). Però la màxima besarda la fa un parabolt que està a sobre d'una llastra. Quan xapes sents com ressona la buidor... i pensar que 30 cm a l'esquerra i a la dreta hi ha bona roca!

La via en sí és la mar de guapa: vertical però amb el canto suficient pràcticament arreu. No obstant, sembla poc repetida: als primers passos cal barallar-se amb uns pinxos que t'ataquen per l'esquena i les anelles de la reunió estan rovellades, sense gaires rastres de despenjades.

En Ramon a la #24

I entre que s'acabava el temps i que ja estàvem satisfets, cap a casa!
 

Una combinada

Avui hem combinat dues activitats: muntanya amb nens al matí i una sessió d'escalada a la tarda.

De fet, al matí més aviat hem fet una passejada amb nens doncs hem fet una volta circular al voltant de la casa de les Tàpies, amb visita a la font inclosa. Allà he tornat a fer una ullada a les vies que hi ha, mirant la cascada (seca, lamentablement), a mà esquerra: no semblen gaire atractives però poden merèixer una visita a l'estiu. També he vist una línia de parabolts seguint un desplom de xorreres un xic per sobre de l'ariet que proveix d'aigua la casa. Algú en sap quelcom?

Després de dinar a la roureda típica de les Tàpies, la Gemma, la Rosa i jo amb les nostres respectives nenes hem enfilat cap al revolt de l'Àliga. He convençut la Gemma perquè fes la Pachan de primera! Tot i que diu que ha passat un xic de por, se n'ha sortit la mar de bé -tot es qüestió d'anar posant en pràctica els coneixements adquirits, si no, es rovellen.

La Gemma, anant de primera a la Pachan

La Mònica a la Pachan

Després d'aquesta, mentre s'anava fent la Pachan, he muntat les vies #8 (V+) i #9 (V) perquè s'hi barallessin les nenes. De fet, no pensava pas que les fessin, perquè no són pas les més fàcils d'aquest grau, però hi ha hagut bastants èxits:

D'esquerra a dreta: La Judith a la #8 i la Clàudia a la #9

La Clàudia, radiant, a la reunió de la #9

Abans no s'ha fet fosc, encara he buscat un entreteniment per a mi i he fet la #10 (6a+) que té una entrada amb un desplom potentillo, però amb bons peus. Les dificultats estan sobretot xapant la tercera assegurança, al punt on es supera el desplom. D'aquí cap amunt, la roca és un festival.

Després del desplom de la via #10 comença una placa fantàstica

I el dia ja no ha donat més de sí:

El comiat de l'astre rei

Vilada - el Roset

Aquest matí he tornat a escalar amb en Pep i la M. Alba després de molts anys de ni tan sols veure'ns. El destí triat per al retrobament ha estat Vilada, concretament el Roset, el que ha suposat conèixer una zona totalment nova per a mi.

Hem sortit de Manresa fent un sol esplèndid i ens hem anat a ficar a l'únic lloc on el cel estava cobert. Hem fet les primeres vies amb un fred important que ens deixava els dits absolutament sense tacte. Sortosament, després els núvols s'han esvaït i ha quedat un dia perfecte.

Accés: Un quilòmetre aproximadament abans d'arribar a Vilada trobem un trencall a mà esquerra que indica Castell de Roset. Anem seguint una pista amb trams no gaire bons durant la qual trobarem un bloc aïllat a mà dreta -el bloc masó- prop d'una casa i seguirem fins a trobar una segona casa. Hem aparcat a un revolt tancat que gira a la dreta just a l'alçada d'aquesta segona casa, que deu ser can Roset. Continuem per la pista unes desenes de metres per enfilar-nos cap a l'esquerra per un camí emboscat amb algunes fites. En pocs minuts serem al peu de les parets, gaudint d'una magnífica esplanada amb gronxador inclòs. (Per més informació sobre aquest i altres sectors podem anar al bar Arç al mateix poble de Vilada)

La zona està molt ben equipada, amb els parabolts normalment als llocs on esperaríem trobar-los i mosquetons a totes les reunions de les vies que hem fet. Com ja és conegut, cal acostumar-se al grau local (jo l'indicaré entre corxets, ex: [V]). A sota, una panoràmica de la part de més a la dreta del sector.

Panoràmica de l'extrem dret del sector

Hem escalfat a les vies 3 i 4 (V+ [V]). Són dues vietes de 4 parabolts que comparteixen una reunió l'entrada a la qual és curiosa venint per qualsevol banda.

La M. Alba a la via #4

Jo mateix, a la via #4

Després d'això hem fet la via que queda més a la dreta, la #1 (6a [V+]). Aquesta és més llarga, 7 parabolts, i és bastant variada: una entrada fineta, un tram amb més canto, un desplomet atlètic i una entrada a la reunió durilla, on, a sobre, he anat creuat de braços.

En Pep, als primers passos de la via #1...

... i jo mateix, encarant el desplom

A continuació hem fet la via #7 (6a [V+]) (5 parabolts). Tot i no ser excessivament llarga, també l'hem gaudit.

Després d'això hem atacat -amb èxit, també- la #20 [6a+], equipada amb 7 parabolts. Té una entrada força fineta amb el primer parabolt bastant allunyat. Després van sortint cantos fins a sota un sostret on es segueix, finament, cap a l'esquerra. Una apretada per superar el desplom i entrem a una magnífica placa amb alguns passos de finura, especialment per xapar el darrer parabolt. Uns passets més de finura i xapem la reunió.

Sobre el desplomet de la via #20, estudiant la placa final.

Aprofitant que el darrer tram d'aquesta via (la #20) és comuna amb la #19 [6b] li hem fet un intent en top-rope. En Pep volia estudiar el pas clau que se li va resistir un altre dia i avui ha trobat la seqüència bona. A mi també m'han sortit tots els passos però cal una tibada molt salvatge per superar el desplom abans d'ajuntar-se amb la via #20.

Després d'això, en Pep m'ha mostrat la resta de vies del Roset i m'ha portat fins a Can Marica per un camí -emboscat, com no- paral·lel a la base de la paret. Ja tinc deures!

Nenes revoltant per l'Àliga

Aquest matí teníem intenció d'anar a Collbató a fer unes vies fàcils i llargues a la zona de la Taca Blanca per tal de que les nenes anessin fent metres. Però el dia no s'ha llevat gaire agradable. Com que si arribàvem a Collbató i el dia pintava fred l'alternativa era fer una caminada i això no els agrada gens, hem decidit canviar de plan un cop hem pujat al cotxe i ens hem dirigit cap al revolt de l'Àliga.

Allà hem fet una via molt agradable, que comença per un diedret, passa per una aresta i acaba per un altre diedret a la dreta del primer (V), molt ben assegurada. Allà he fet el muntatge necessari perquè puguessin pujar dos en top-rope: així jo podia pujar amb una de les nenes cada vegada i anar donant suport moral -i físic, en cas necessari.

Ascensió tutoritzada...

..amb tot luxe de indicacions

Després, ens hem ficat a la Pachan (IV+) per acabar de rematar la festa

Clàudia a Pachan

Mònica a Pachan