Fermí

Aquest matí hem fet el funeral per en Fermí, un company de la nostra escola de ball. En els darrers anys, amb la Rosa havíem estat molt actius en el món del ball de competició -fins que l'exigència de la competició al màxim nivell ens treia la pràctica totalitat del nostre temps lliure. En Fermí havia estat un bon company amb qui sovint havíem compartit classes i entrenaments. Després de superar una primera envestida, un càncer se l'ha endut a la segona, i ha servit per recordar, una vegada més, que la nostra estada en aquest magnífic lloc és passatgera. Bon viatge, Fermí! Sigues valenta, Carme!

Per sort, a la tarda en Tati m'ha ofert una nova escapada, física i mental -avui calia-, aquesta vegada cap al Cargolaire. Hem provat unes vies que darrerament ha obert en Sebastià a la part esquerra, més o menys on indica el punt groc a la foto següent, treta (sense permís) del blog d'en Jortx i que serveix per posar una nota gràfica al que seria un post de text.

Situació aproximada de les noves vies

Efectivament, tal com m'havia semblat, les tres de la dreta són unes línies que m'havia mirat fa un temps i que semblaven prou atractives per fer vies d'iniciació.

Hem començat per la que queda a l'esquerra d'aquestes, crunx. En Sebastià proposa 6a, però jo no he estat capaç de fer-la en cap dels dos intents (oh frustració!). Cal dir que hem intentat anar tota l'estona per la placa de la dreta, el que fa que la tercera xapa quedi molt a l'esquerra i en resulta un tram molt dur tibant d'una lateral ronyosa amb la dreta i un romo ronyós amb l'esquerra. Per evitar aquest pas hi ha la possibilitat d'anar cap a l'esquerra per un tram terrós. Potser per aquí la cosa surt més senzilla, però menys atractiva.

Després del fracàs a crunx, he fet la CanRomu (V+) i la Segell de Qualitat (V) sense problemes. En aquestes, com a la crunx, caldria una bona pluja o una bona aspiradora industrial per acabar de netejar la roca del polsim inevitable en recorreguts nous.

Com que en Tati s'ha enfilat per la Mesas (6b+) l'he provat en top rope. L'entrada és inhumana: empotrament de dits bo en una fissura per l'esquerra, empotrament dolent per la dreta, esquerra a un pla fastigós i creuament bastant forçat fins a una orella bona. Tot això justet de peus i on el millor és un bec que belluga. Traduit: tibada de cinta. El resum: pas de bloc a l'entrada i passejada (V+) molt guapa, això sí, per la resta.

En Tati ha fet alguna extravagància desplomada que li ha vingut de gust i he enfilat cap a el vistassu (6c) que feia temps que volia provar. M'he penjat a totes (bé, menys la darrera) però almenys aquí he pogut anar veient i fent els passos: li veig color.

Sant Benet

Avui hem decidit fer alguna clàssica de Sant Benet amb en Jortx i en Ramon. La via escollida ha estat la Gómez-Xalmet a la Prenyada. Es tracta d'una via clàssica i molt recomanable que segueix un marcat díedre en diagonal que acaba enfilant-se al bombo de la prenyada. Ressenya aquí.

Jo l'havia feta per primer cop l'any 1981. Aquella vegada, a la 2a tirada vàrem fer bastant d'artificial, com es pot veure a la foto de sota. A la ressenya que vaig fer aleshores hi tinc marcades les assegurances que vàrem trobar: 2 pitons a cada un dels llargs del díedre (3r i 4rt) i l'artificial equipat. Val a dir que ara (fa uns tres anys vaig tornar-hi i està igual) la via està molt ben assegurada amb parabolts -alguns en llocs on es podria protegir fàcilment amb tascons, però no seré jo qui inciti una incursió pirata :)

El meu company, en Pep Vinyoli, a la 2a tirada (any 1981)

Avui hem fet el que eren originalment les dues primeres tirades en una, com sol fer la majoria de gent. En resulta un primer tram amb uns passos verticalillos que es tomba per arribar a un arbre on es feia reunió. A partir d'aquí la cosa es complica: primer un xic de ramonage per sortir en díedre una mica extraplomat (6a). Aquesta vegada ha sortit en rotpunkt, tot i que he hagut de bufar de valent. He posat un friend en el primer tram, abans d'arribar a l'arbre, més per alleugerir pes que per qualsevol altra cosa.

Jo mateix a la part dura del primer llarg

En Ramon arribant al tram desplomadet

En Jortx, sense ni despentinar-se a la sortida del primer llarg

El segon llarg és un díedre en el que es progressa majoritàriament per la placa de l'esquerra. Dues savines i un bon nombre de parabolts fan que quedi ben assegurada (V).

En Ramon iniciant el 2n llarg

El principi del tercer segueix la tònica del segon fins que el terreny s'ajeu fins arribar a un bon arbre on hem fet la reunió. Tampoc no hi manquen assegurances (V).

La quarta tirada surt en vertical de l'arbre i flanqueja cap a l'esquerra fins situar-se a la vertical del darrer llarg (IV). Aquest consisteix en uns primers passos verticals amb bon canto que aviat ens menen al cim per terreny més arrampat (IV+).

El descens és un ràpel de 25 metres.

La ventolera que feia ens ha fet desistir d'empreses més agoserades i finalment hem optat per anar a fer la normal de la momieta, que jo encara tenia pendent!

Arribem a peu de via i -ja és mala sort- trobem una cordada que just s'estava preparant per fer-la. Decidim esperar el nostre torn i agafar paciència.

La primera tirada és un flanqueig assegurat amb parabolts que va seguint una lleixa fins pràcticament a la reunió. El més complicat és al principi. No és especialment difícil, però no s'hi val a badar (IV+).

Jortx al flanqueig del primer llarg

La segona tirada és una típica placa montserratina de posar-s'hi bé (V). Està assegurat correctament amb parabolts i un pont de roca que li dóna el caire montserratí. Hi ha una reunió uns 5 metres abans de l'enorme forat característic i és on l'hem fet nosaltres, tot i que aquí no ho recomanen i potser tenen raó: val la pena fer una visita al mega-forat!

Jo mateix, arribant a la 2a reunió

D'aquí es surt en terreny progressivament més senzill (IV+,IV, III) fins arribar a una reunió en un bon replà a dos metres del cim. Des d'aquí amb cordes de 60m es podria baixar amb un sol ràpel fins al peu de via. Nosaltres ho hem fet en dos trams, un fins al collet amb la Mòmia on hi ha una bona instal·lació i l'altre fins baix.

I seguint amunt, al tercer i darrer llarg del dia

I ben contents de la feina feta, cap a casa! El dia m'ha deixat un molt bon gust de boca. Caldrà tornar a fer quelcom similar ben aviat!
 

Sant Martí Sarroca

Avui hem fet una altra sortida de muntanya amb nens: el camí equipat de Sant Martí Sarroca. Aquesta vegada l'itinerari era una mica més exigent que altres passejades que s'han fet darrerament. Això i el fet de que es demani als participants estar federats ha propiciat que al final hem acabat sent quatre adults i quatre nens. La resta de la troupe han anat a fer una passejada amb visita a les bodegues Torres inclosa (crec).

Es tracta d'un itinerari circular amb punt de partida i arribada a prop del castell de Sant Martí Sarroca:

El Castell, vist des d'un pont de roca

La ruta transcorre inicialment per una pista que s'enlaira sobre el congost de les valls. Aquesta s'abandona per un trencall que surt de baixada a mà esquerra (marques grogues). De tant en tant es troba alguna corda que ajuda a superar els trams més drets tot i que no és imprescindible el seu ús llevat que trobem el terreny moll.

El camí ressegueix per baix uns cingles calcaris molt erosionats amb abundants balmats i formacions curioses:

L'itinerari segueix el peu de cingles calcaris erosionats

La canalla en una balma

Per la mateixa zona hi discorre una via ferrada que sembla prou exigent i interessant malgrat consistir essencialment en un flanqueig horitzontal tipus baumes corcades. Atrevits com són, la canalla ha tastat la sensació que suposo enfilar-se per una ferrada:

Uns passos per la via ferrada

La ressenya d'aquesta ferrada, extreta d'aquí:

Ressenya de la via ferrada de Sant Martí Sarroca

Finalment, cal dir que a la zona hi he vist algunes vies d'escalada i alguna zona amb potencial per obrir-hi alguna via. Per exemple, al costat del riu hi ha aquest sectoret amb mitja dotzena de vies que semblen entre V+ i 6x.

Un sectoret amb mitja dotzena de vies

No he trobat cap informació sobre aquestes vies enlloc. Algú en sap alguna cosa?

Tarda de Moretona

Aquesta tarda hem anat a la Moretona amb en Tati. Sols hi havia estat una vegada i d'això en fa un munt d'anys. L'escalada moretonenca és just al contrari que els desploms calderins, cosa que ja va bé: de tant en tant toca posar a punt la finura...

Hem començat amb una via que queda a l'esquerra de la Passarell -deu ser la sense nom (V+). D'aquí hem passat a la Passarell (6a+). M'he hagut de mirar dues vegades (còmodament penjat) la tibada d'una llastreta vertical que constitueix el crux de la via. Seguint cap a la dreta, ens hem posat a l'obra d'en Jortx, la Panolieta (6b). He caçat prou bé a la primera la regleta d'esquerres que hi ha al pas xungo, però m'he penjat per estudiar el que venia. Vista la seqüència he tirat bé fins la darrera xapa des d'on, recte amunt, només he aconseguit tocar la R sense valor per xapar-la. Sembla que la cosa és per la dreta...

A continuació crec que hem visitat el sector psiquiàtric [és que sols tinc un croquis de fa 20+ anys (l'adjunto a baix, no en recordo la font, demano disculpes)... Jortx, estem impacients per una ressenya digna :)] i crec que he fet la cultisme (6a). Té una entrada molt potent però la resta és una disfrutada contínua i agraïda on cal tibar sense excessos bo i buscant l'itinerari addient.

La darrera que he provat ha estat malalts manresans (6b). Una de les vies clàssiques del sector, que comença a acusar un xic de patinosi i que resulta bastant durilla. Tot i que entro ben decidit, acabo reposant a totes les xapes menys la primera. He hagut de trobar una manera còmoda per agafar la gran llastra lateral-invertida que queda a l'esquerra perquè la forma òbvia no m'ha sortit. Resum: regleta ínfima d'esquerra, pla triangular per la dreta, pujar peus i caçar la llastra. D'aquí peus amunt i estirar fins a una mega-gota d'aigua /tridit poc profund i creuar amb l'esquerra cap a l'esquerda. A la darrera xapa, uns passos de pujar peus amb mans dubtoses i viatjar fins a la R.

En Tati, a més de fer alguna de les que he fet jo, s'ha dedicat als seus projectes, essent el més destacat el trobar una variant d'entrada d'una via d'en Parra. Ha vist una seqüència bona tot i que té algun moviment per escagarrinar-s'hi.

I no, aquest post no té fotos, la càmera s'ha mort de fàstic a la motxilla :(

Un croquis prehistòric

Terradets, CADE

Feia temps que tenia ganes de fer una bona tàpia i la CADE de Terradets figurava entre les favorites. Repassant el meu quadern de piades, vaig veure que l'havia fet fins a la feixa per primera vegada el desembre de 1981. Diria que es tractava de la sortida avançada d'un curset d'escalada i aleshores la vaig fer tota de primer perquè jo era el monitor (curiositat: aleshores jo tenia 15 anys i l'edat mínima per inscriure's -amb autorització paterna- eren 16). Uns anys més tard la vaig fer fins dalt, però d'això ja en fa una estona llarga.

He tingut el privilegi de comptar amb en Kim com a company. Ja havíem comentat la possibilitat de fer-la fa un temps i, finalment, aquest cap de setmana ha estat l'escollit. Hem quedat per trobar-nos al bar del llac perquè ell ha estat a la zona els darrers dies. Quan he passat per la font de les Bagasses, feia una rasca impressionant: pel congost baixava una llengua de boira i el vent fred feia trontollar el cotxe... Uff quin panorama! Sortosament després d'esmorzar i fer un xic de temps, quan ens hem plantat novament al parking de la font hem vist que a peu de via ja hi tocava el sol. El vent, però, no ens ha abandonat fins estar ben bé al peu de paret. A la primera tirada ja hem anat en màniga curta, com ha de ser a Terradets!

La via comença sobre el túnel, al costat de la Supertramp, una de les línies blanques més marcades que es veuen mirant la paret a distància. Cal dir que per seguir la via va bé portar una bona ressenya. Alguna de les que es troben per internet estan, senzillament, malament. Per això n'he penjat una d'elaboració pròpia més avall. A continuació descric el més rellevant de cada llarg, que són uns quants.

1r. Una rampa senzilla ens mena a un muret on hi ha un parabolt. Després es remunta el diedret fins arribar a la R en una còmoda repisa.

2n. Sortir per la dreta de la repisa a buscar un parabolt. A partir d'aquí anem progressant verticalment en una placa amb algun pas delicat. Hi va havent assegurances tot i que he posat un tascó i un friend.

En Kim a la part final del 2n llarg

3r. La tercera tirada va bastant cap a la dreta, flanquejant i en diagonal ascendent.

4rt. Diedret d'anar fent.

5è. La tirada va en diagonal cap a l'esquerra, a buscar el díedre que forma el dau característic. Té uns passos delicats i patinosos però ben assegurats. Es fa R al terç superior del díedre.

6è. Sortida pel díedre per arribar dalt del dau. Es continua amb uns passos fins que menen a un segon díedre patinós lleugerament inclinat a l'esquerra. Arribem a una feixeta que queda a l'alçada de la falsa feixa i seguim a l'esquerra per trobar la R sota un petit díedre que conforma la tirada següent.

7è. Puja en vertical fins arribar a una altra feixeta. Nosaltres hem fet una R intermitja perquè la ressenya més decent de les dues que portàvem (l'altre no quadrava per enlloc) indicava reunió a l'esquerra en una savina. Arribats a aquesta la feixeta cal seguir amunt, (parabolt visible) en un tram patinós (V) on és una incògnita saber si els peus aguantaran. La reunió queda un xic a la dreta.

8è. L'antic llarg de A1 que en Kim ha fet (volia dir "s'ha polit", però polida ja n'era prou -i massa- la roca) evidentment amb soltura en lliure (6b, diuen). Jo he fet un A0 al primer parabolt (no podia pas tibar prou per arribar a una llastra relativament bona per la dreta) i a una bagota que penja d'un clau. Per la resta de passos m'hagués calgut una provisió constant de magnesi per minorar la patinosi... Superat aquest tram, la resta és un passeig fins la reunió.

En Kim passejant-se en el desplom (antic A1)

9è. La sortida de la reunió és un pas ben potent, agafat de cantells no excessivament bons i bastant patinosos. Fet aquest pas, queda una placa on he posat un tascó i un friend. Després es va fent bé fins un arbret en una feixeta on hem muntat reunió.

10è. La via original sembla que va un centenar de metres a la dreta seguint la feixa on s'ha fet reunió. Nosaltres, en canvi, hem anat a buscar un parabolt que queda uns 15 metres a l'esquerra, que s'ha de xapar enfilat a un tronc mig mort (quina por). Una tibadeta (V) i ens plantem a la feixa, on caminem un centenar de metres fins trobar un arbre al peu del díedre que forma un bloc adossat a la paret. Veurem un parabolt uns metres a sobre, al mig d'una placa tombada.

11è. Llarg de tràmit, amb dos parabolts a la placa tombada i un flanqueig horitzontal fins la reunió.

12è. Tirada de IV amb una marcada tendència a l'esquerra fins a una reunió al principi d'una placa més vertical i compacte.

13è. Llarg preciós amb magnífiques gotes d'aigua. El principi del llarg és el més durillo, primer en la vertical de la reunió, seguint una fissura i després flanquejant a l'esquerra. Després la cosa es tranquilitza en agafar un diedret a la sortida del qual cal anar en diagonal a l'esquerra fins la reunió que queda uns metres a l'esquerra d'una savina. He posat un tascó després del diedret. La resta està equipada. Sols cal controlar les ziga-zagues de la corda per evitar el fregament.

Jo mateix sortint de la R12

14è. Aquí hem empalmat dos llargs. El primer tram (25m) és un llarg flanqueig (III) cap a l'esquerra fins a trobar un arbre inmens al peu d'un dauet (reunió opcional). Es puja pel díedre de la dreta del dau fins coronar-lo i aquí comença una magnífica placa vertical. Hi va havent canto, però cal saber trobar-lo i navegar a esquerra i dreta adequadament. Un llarg guapo i exigent (V/V+)

Jo mateix als darrers metres del 14è llarg

15è. Llarg de tràmit en diagonal a la dreta fins a un arbre magnífic on fem reunió.

16è. Comença en diagonal a la dreta per unes plaques taronja mig trencades fins arribar a un diedret. Pugem un parell de metres pel díedre i continuem essencialment per la placa de la seva esquerra, on hi ha alguns passos finets però correctament assegurats.

17è. La darrera tirada! Comença flanquejant a la dreta per anar a buscar un esperonet. Es segueix en vertical per un terreny un xic trencat per sortir al cim per uns blocs entre desplomets. La sensació de passar de la vertical a l'horitzontal és impressionant.

Jo mateix als primers metres de la darrera tirada

El darrer pas de la via vist des del cim amb el pati corresponent

Els protagonistes

Malgrat el tacte extremadament patinós d'alguns trams, (especialment el tram des de la falsa feixa fins a la feixa) la via ens ha deixat un excel·lent gust de boca. Ara sols hem de pensar quina serà la propera!

A continuació penjo una ressenya de la via. Sols he marcat els parabolts que són clau per orientar-se en algun moment. N'hi ha un bon munt més, acompanyats de pitons i de savines (bé, similars a savines). Com a molt hem posat dues assegurances més en algun llarg. Jo he posat tascons (m'encanten) i algun friend petit (i també hem posat un grapat de bagues savineres). Nosaltres hem tardat 5 hores i quart.

Calders peta

 
No és que el lloc geogràfic anomenat Calders estigui en procés de descomposició, sino que els xais que visiten els desploms acaben petats. Almenys això és el que m'ha tornat a passar aquesta tarda en què el Tati m'ha tornat a treure a passejar.

Per començar, avui m'he ficat a la via del Corb (6a+) aprofitant que sembla que ja fa molt temps que el niu està deshabitat i, per tant, s'hi pot tornar a escalar. Es una via interessant però patinosa, amb textura de marbre. Va seguint una fissura amb tendència cap a l'esquerra. Els passos més complicats estan just al començament, amb una entrada desplomadeta de tibar-li i cap al final, poc abans d'arribar a la reunió.

Després he fet la aluminosi (6b) que també segueix una fissura, aquesta vegada vertical. Una entrada durilla, com a tot arreu, i després anar aguantant, aprofitant la fissura per empotrar el braç dret de tant en tant i fent algun ramonage en algun punt. La darrera xapa queda força a la dreta i indica que cal fer un flanqueig estrany cap aquesta direcció. L'entrada a la reunió requereix una apretadeta addicional. També surt a vista, però ja apareixen els primers símptomes de petament.

A banda fer la del Corb, en Tati ha continuat el seu escalfament passejant-se per la Barrut. Després, uns companys han muntat la dels xais (6b+) i m'hi han deixat les cintes perquè pugués barallar-m'hi. Aquí les apretades ja són més intenses, especialment al primer tram: una entrada durilla per anar a buscar una successió de cantos bons però bastant allunyats entre sí, fins xapar el segon parabolt. A partir d'aquí van havent-hi bones gandes, però cal trobar les adequades d'entre un seguit d'opcions no tan bones. Xapo el darrer parabolt des d'un canto horitzontal que queda a l'esquerra i a partir d'aquí un parell de tibades per arribar a la reunió. M'he penjat arreu, però els passos han anat sortint i l'he deixada muntada per fer-li un segon intent que ha acabat sortint pitjor que el primer: em feia mal tot. M'he arrossegat vilment! Espero que, com a mínim, m'hagi servit d'entrenament per la propera.

Mentrestant, en Tati ha fet algun intent al seu projecte del dia, la boicot (8a). Avui li ha trobat el moviment clau per aguantar al crux i ha estat a punt d'engalomar-la perquè els altres movimentsja els té totalment controlats. El proper intent ha de ser el bo!

En Tati, aguantant fort a boicot

Hem marxat gairebé a les fosques, mentre l'Esteve encara feia el darrer intent del dia -qualificable pràcticament de nocturn- al seu projecte...
 

Passejada per Calders

 
Aquest matí hem sortit altra vegada amb la Rosa, que feia dies que no escalava. Segons la previsió del temps, el matí havia d'estar ennuvolat, però quan m'he llevat he vist -encara amb les lleganyes als ulls- que a la casa del davant li tocava el sol. Sembla que farà bon dia...

Però no. A mida que avançava el dia, s'ha tapat completament i quan hem arribat al Cargolaire estava ben tapat. Fins i tot plovisquejava un xic.

Com que l'objectiu no era pas passar fred, hem decidit fer una passejada per la zona. Primer li he mostrat el sector dels desploms a la Rosa i de passada he pogut reviure els esdeveniments del passat dimarts. Després hem tornat cap al Cargolaire i hem agafat un caminet que baixa cap als camps del meandre, amb l'objectiu de visitar el Castell. Tants dies veient-lo com presideix les nostres grimpades i encara no l'havíem vist de la vora!

El Castell de Calders. La torre i restes d'una edificació annexa

Com ja s'endevina des de lluny, està bastant malmès. No obstant això, encara es poden veure restes de la muralla que envoltava la torre característica que es veu de lluny i altres edificacions menors.

També des d'allà es veu perfectament l'antic meandre i com la riera va acabar per anular-lo cercant el camí més fàcil.

Com que de tornada la pujada fins al Cargolaire ens ha escalfat el suficient, hem decidit anar a fer una via. L'escollida ha estat la Barraca (6a), la darrera abans de la gran cova.

La Rosa, a la Barraca

Com ja vaig comentar en un post anterior, es tracta d'una via de finura, d'aquelles d'anar fent. Una entrada vertical seguida d'una zona amb passos amb poc canto, on cal pujar peus amb decisió, i un tram final on l'entrada a la reunió és segurament el pas més delicat. La Rosa l'ha fet força bé després de mirar-se un parell de passos agafada a la cinta, el que demostra que està en forma després de molts dies de no tocar roca. En aquesta via la baixada no està exempta d'emocions i la Rosa s'ha hagut de gronxar un xic per tornar al punt de partida :)

Després d'això estàvem glaçats i se'ns acabava el temps. De tornada hem pogut comprovar com, efectivament, anava sortint el solet. Lamentablement, avui no han fallat les previsions de la meteo.