Fanal Nocturn

Després d'un munt de dies de no fer via llarga, hem anat a Àger, a la Fanal Nocturn del Cap de Ras. Ha suposat estrenar-me a una paret on no em faria res tornar-ne a fer alguna altra. Una altra estrena ha estat poder comptar amb en Mohawk com a company de cordada, junt amb en Jortx.

La via ha estat àmpliament explicada a diversos blogs. La gent del Club de Montaña Ayud tenen una bona ressenya que em permeto copiar aquí.

L'aproximació és evident un cop situada la via, cosa que, d'entrada, ens ha costat un xic. Un cop a peu de paret, com que no sabia què tal em trobaria a la via després de temps de sols fer (el) totxo, m'he demanat els primers llargs i he acabat fent els tres primers.

El primer llarg (6a+) té un començament plaquero on s'ha de donar la talla tibant de coses xiques i controlant bé els peus. He anat fent fins la darrera xapa on he hagut de fer un esforç extra per xapar perquè les cordes no es deixaven. Serà que m'ha agafat en fred però m'he ben inflat i he preferit penjar-me per estudiar la sortida de la zona xapada, que no té especial dificultat. Després ve un terreny sense especial interès (IV), travessant una feixa que puja en diagonal des de la dreta i acabant enfilat en un bloc on hi ha la R1. El primer tram del llarg està ben assegurat i després es poden posar alguns tascons, aliens i friends al gust.

Als primers passos del primer llarg...

... buscant la millor ruta!

El segon llarg comença per terreny senzill (III) i arrampat per anar a buscar una placa vertical precedida d'un petit desplomet. Uns passets de placa ben guapos (V) ens porten a una cornissa des d'on accedim a la R2, un xic a l'esquerra. El llarg està equipat, podent llaçar una savina al començament de les dificultats.

El tercer llarg (IV+) comença superant un tram vertical per anar cap a l'esquerra a buscar un díedre senzill però guapo. Es surt del díedre cap a l'esperó de la dreta per enfilar més o menys recte cap a la R3. A banda d'una xapa a la vertical de la R2 cal equipar la resta de llarg, novament amb tascons, aliens i friends al gust.

En Jortx, sortint a l'esperó del tercer llarg.

A continuació venen dos llargs esplèndids que han anat a parar a mans d'en Jortx. El quart (6a+) comença per una placa preciosa, amb bona presa fins poc abans de la primera xapa. Aquí comença un tram de placa vertical solcat per una fissura. Per arribar-hi cal anar amb compte de no tocar massa una llastra sospitosa i de seguida ens trobem fent uns passets delicats a esquerra i dreta fins entrar en un terreny més senzill que ens porta a un desplom força espectacular. Sortosament apareixen bones gandes que fan que el pas surti amb menys dificultats de les esperades. Per acabar un tram senzill fins la R4. Hem posat un alien després de la primera xapa i la resta està al seu lloc.

En Jortx, procurant evitar la llastreta sospitosa...

... i en Mohawk arribant a la reunió.

El cinquè llarg (V+) també és una meravella, en aquest cas exclusivament de placa. Després d'un primer tram per terreny senzill, la dificultat està en pujar peus per anar a buscar l'esquerda que creua la llastra/bloc. A continuació, una placa ben maca, amb flanqueig a l'esquerra per finalitzar el llarg. Aquí no hem afegit res a les assegurances que hi ha.

En Jortx encarant les dificultats del llarg.

En Mohawk encarant els darrers metres del cinquè llarg.

En Jortx també ha estat l'encarregat de fer el següent llarg (IV), de tràmit per anar a buscar la R6. Finalment, no sabem si hem anat per la Burundanga, però està clar que hem arribat al lloc correcte!

I el mestre Mohawk ha esta l'encarregat del tercer llarg difícil de la via. Una entrada bloquera amb peus bastant justets per anar a buscar una fissureta cega i d'aquí a algun canto millor (6a+). Després algun pas interessant per sota d'un bloc característic, tot això assegurat en la seva justa mesura. Arribat a aquest bloc la dificultat va minvant fins arribar la R7 on hi ha un spit i que hem reforçat amb algun merlet i un friend.

En Mohawk a l'entrada bloquera del setè llarg.

Al darrer llarg hem anat cap a la dreta fins on la cornissa convida a sortir al cim per una placa a la dreta d'una fissura.

El descens es fa seguint la cresta cap a l'est fins trobar una gran fita que indica una desgrimpada d'uns metres fins una feixa. Seguint aquesta feixa cap a l'est anem perdent alçada fins arribar a la base de la paret. Sols ha restat un passeig fins al cotxe i un altre fins a casa on hem arribat (bé, almenys els del Bages) a temps per dinar -tard, però dinar!

Revolt familiar

Avui havia de ser dia de grans projectes, però finalment la ferralla s'ha quedat al seu lloc. En comptes d'això, hem fet una sortideta familiar, amb la Mònica i la Rosa cap al Revolt de l'Àliga, un bon raconent per anar en poca estona. La Mònica amb el llibre a sota el braç perquè a l'insti hi té més feina de la que voldria!

Hem començat fent la clàssica Pixapins, on la Mònica s'ha enfilat amb alegria fins que el cap li ha dit prou.

La Mònica a Pixapins.

Després, la Rosa i jo hem fet la també clàssica Stradivarius (V+) per seguir amb la via #9 que va a la seva dreta i de la que no recordo el nom (V). La Mònica també n'ha fet un tram fins a on hi ha un passet llarg que no ha tingut ganes de lluitar.

A Stradivarius.

La Mònica a la #9.

Per acabar, la Rosa i jo hem fet el 2n 6a començant per la dreta, que segueix un díedre desplomat la mar de curiós.

Jo mateix al díedre esmentat.

Perles. Els Roures

Després de molt de temps, avui hem tornat a sortir a escakar en Pep, la M. Alba, la Rosa i jo. En Pep va proposar Perles, i cap allà hem enfilat perquè jo no hi havia estat mai. La zona m'ha encantat per la roca impressionantment bona que hi trobem. Alhora, hi ha una bona varietat de vies que ens han deixat un molt bon gust de boca.

En Pep ens ha portat al sector dels Roures on hem pogut comprovar que s'hi han anat obrint unes quantes vies més, a banda de les que hi ha ressenyades. Més a la dreta de la Estel, se n'hi troben un bon grapat més. Imagino que algun dia es donaran a conèixer.

Malgrat que no hi havia cap cotxe, en arribar a peu de paret ja hi havia dues parelles franceses que estaven enfilats. Cap problema: hem començat tastant algunes de les vies noves.

La Rosa i jo ens hem posat a Obelix (V+) per escalfar. Uns passos de placa, un tram arrampadet -on ens creua una via de IV- i sortida seguint una fissureta on hi ha un pas curiós.

Després hem fet la via que hi ha a la dreta de la Estel, de nom xxx. Aquesta no té el grau al costat del nom. Imagino que, per coherència amb la resta que hem anat fent, serà un 6b doncs hi ha alguns llocs on cal mirar-s'ho bastantet.

Jo mateix a xxx.

Aprofitant que els francesos han anat movent-se cap a l'esquerra, ens hem posat primer a la Corfú (6a) i despres a la Mikonos (6a). Si existeixen les vies '10', aquestes dues ho son sense cap mena de dubte. Ofereixen una escalada tècnica, gestual, amb bon canto, continuïtat... què més es pot demanar?

Aquí tenim en Pep en acció a Corfú.

Aquí la Rosa a Corfú...

... i aquí a Mikonos.

Després hem fet les dues de la seva dreta, que també comparteixen reunió: la Boira (6a) i la Estel (6a). Dues vies més que són una veritable joia de l'escalada i que hem disfrutat de valent.

Jo mateix a Estel.

A aquestes alçades aquest tram de paret s'ha anat omplint, amb 4 guiris rudes de parla anglesa que semblaven anar de curset i alguns del país no rudes. Total, que ens hem desplaçat cap a l'esquerra, on en Pep acabava de fer la Ninota (6c).

Com que me l'ha recomanada tant, m'hi he posat i val a dir que s'entén perfectament la seva recomanació. Un altre viote! Aquí he hagut de treballar bastant més, però el grau és agraït, com a la resta. La Rosa també ha fet tot el tram difícil però ha quedat fosa quan ja entrava a la zona més suau. Però fins aquí ho ha fet tot! Felicitats!

La M. Alba a Ninota...

... i la Rosa a la mateixa via.

Per acabar la sessió, en Pep i jo encara hem fet la Filigrana (6c). Si dic que és una altra via '10' es pot pensar que exagero, però és així: placa fineta a l'entrada seguida de desplomets on, miracolosament, apareixen gandes als llocs justos! Sembla talment com si la roca hagués estat creada per ser escalada. Impressionant!

A la primera panxeta de la Filigrana...

... i estudiant la sortida.

En acabar, cap a Ponts a menjar un xic abans de tornar a casa. Val a dir que ens ha quedat un molt bon gust de boca! També ha estat un subidón per la Rosa, que mai no havia escalat tantes vies amb tant d'èxit.

Respecte a la graduació, he fet servir la que apareix als peus de via perquè els graus que han sortit a altres llocs no em semblen coherents entre sí. Per exemple, a vista he trobat més senzilla -o igual- la Corfú que la Mikonos (a l'inrevés que a les ressenyes) i més dura -o igual- la Filigrana que la Ninota. I pel que fa al grau absolut, hi ha llocs on els 6c serien 6a+, però això no vol dir que aquests darrers siguin els correctes. El sector és una petita joia, on es pot gaudir plenament de l'escalada. I això és el que compta!

Esquivant la foscor a la Vinya Nova

Aquesta tarda hem anat a la Vinya Nova. Pensàvem que la primera setmana després del canvi d'hora encara hi hauria temps... doncs hem acabat tornant quan la lluna feia ombra!

Hem començat anat al pis de dalt, amb unes ressenyes que duia el Tati. Hem començat per la via de més a la dreta, la #30 d'onaclimb. Es una via amb una roca amb poquíssim relleu, agònica i nyapera (Esquirol) a la que li donen 6b+. Serà perquè el conjunt no arriba a la vertical, perquè tots dos l'hem trobada molt dura -bé, jo més, que m'ha hagut de penjar a un munt de llocs. No m'ha agradat i menys per escalfar.

En Tati ha volgut provar una vieta de 7b+ que queda allà a l'esquerra però ha decidit desgrimpar des de mitja via. Tampoc no li ha agradat especialment...

Després hem anat a les vies #4-#7 del blog dels esgarrapacrestes. Jo m'he posat a la via #4 (6b) Dies de Ràbia, que ha sortit a vista però lluitant molt. I pensar que a onaclimb està de 6a, juaaaaaa juaaaaa, me parto! Un munt de passets de nyapetes, flanquejos, romets i peus precaris conformen una via continua i guapa, però dura!

En Tati s'ha tret la via que va a la dreta d'aquesta (7b+). Aquí està clar que hi ha bacallà del bo!

Per acabar he fet una ullada al 6c de la dreta (la #7, Fucking Brilliant)  que també té fama de dur. Al voltant de la primera xapa hi ha un pas molt estrany, que mig m'ha sortit al segon intent en top rope. Després, s'ha d'anar tibant de valent, però s'hi veu color. Algun dia caurà...

I amb tot això, quan hem recollit trastos era negra nit... Quin canvi!

La Seca!

Aquesta ha estat una setmana passada per aigua. Això vol dir que portava un grau de fanatisme bastant elevat... i he convençut la Rosa perquè m'acompanyés a fer una escapada matinal de les que fem de tant en tant. Si cal ser a casa d'hora, una de les millors opcions és el Cargolaire, on hi tinc feina a dojo.

La casualitat ha fet que fa gairebé exactament 2 anys que vaig fer un primer intent a La Seca i avui tenia la intenció de fer-li un altre tiento, amb la secreta esperança que seria el definitiu.

Hem començat escalfant a la ja clàssica Tarda de Sant Joan (V) per continuar amb El Vanguardista (6b), com a la darrera visita.

La Rosa a la curiosa entrada a la R de Tarda de Sant Joan.

Jo mateix a El Vanguardista...

... i la Rosa als primers metres de la mateixa via.

Després, hem fet cap al peu de La Seca (6c+) i m'he posat a muntar les primeres dues xapes. Quan hi he estat posat, he decidit acabar de muntar-la fins dalt i en el procés he fet una bona volada a punt de xapar la 4ª xapa... i és que m'he ben embolicat! Està clar que cal anar-hi des de la seva esquerra i no per sota com he intentat. I després, també se'n surt per l'esquerra...

El desplomet d'entrada de La Seca (ho sento, no hi ha evidències de l'ascensió, jeje).

Amb la via muntada penjant-me de tot i força, i havent provat el llançament de diverses formes, li he fet un pegue en top-rope que ja ha sortit. Curiosament, el que em va millor és llançar amb l'esquerra amb els peus més o menys a sota meu. Després, un canvi de mans i cap a l'esperonet i amunt. A la placa, cal controlar un parell de regletes d'esquerra i cuidar els peus per xapar la 4ª i a partir d'allà, sortida agònica amb molt de compte per l'esquerra fins agafar un esperonet per acabar flanquejant a dreta fins la R.

Després, ha arribat el moment de la veritat! El llançament ha sortit molt controlat així com la superació del sostret. Cal dir que pràcticament he ignorat la 2ª xapa: l'he xapat quan la tenia a sota els genolls i gairebé del mateix lloc he xapat la 3ª. Després ha estat qüestió d'aguantar els moviments de finura fins la cadena. Finalment!!

Després d'embutxacar-me La Seca, ja he tingut la feina feta. Per acabar la sessió, encara ens hem posat al Diedretnotanfacilet (V+), on hem gaudit d'alguns moviments tensos sobre poca presa!

La Rosa, al Diedretnotanfacilet.

I ben contents, cap a casa!
 

Moretona: Placa del sol naixent

Aquesta tarda hem tornat a tastar les plaques moretonenques amb en Jortx. Avui hem visitat la placa del sol naixent, on hi ha algunes vietes interessants per mi i un projecte per al bou.

L'escalfament cal fer-lo a llocs no massa fàcils, així que em fico a La Pelleringa (6b). La via té un pas complicat on cal pujar molt els peus confiant en la seva adherència i la resta es va fent bé. Anant a vista no he confiat prou i m'he hagut de penjar. Al segon intent però ja ha sortit!

Després m'he posat a Rudo Alpinista (6b). Aquí hi ha un pas bastant dur a l'entrada. Com que he vist a en Jortx fent-lo m'ha sortit a la primera. La resta de via és qüestió d'anar aguantant, però tibant bastantet.

Un aprenent d'alpinista fent la Rudo Alpinista

Per acabar, he muntat un top-rope a la Sinequano (6c) i li he fet un tiento. No hi he vist color! Als primers metres hi ha alguns passos de foradets xungos i peus llisos que no m'han semblat gens evidents... ja ens ho mirarem algun altre dia!

I mentre jo m'he arrossegat, en Jortx s'ha ventilat la Síndrome Post-Orgasme (7a+) en un plis-plas. Felicitats!

En Jortx resolent amb autoritat la Síndrome Post-Orgasme.

Demà toca descansar, que sortir dos dies seguits és massa per la canalla!
 

Fresca prohibitiva

Aquesta tarda hem enfilat cap al prohibitivo en Tati, en Jortx i un servidor. He escalfat fent la Normal de l'Aspirina (6a). La via consta d'una entrada en bavaresa fins a un petit relleix -amb excursió inclosa al preu- i un tros de placa que es fa curt i amb roca regular al darrer tram.

A continuació, com que la resta de vies fàcils ja les havia fet i no tenia ganes de repetir-les, ja m'he posat a la feina i he fet El drac de la fissura (6b+). La via té la dificultat concentrada en el tram de la tercera a la quarta xapa, on cal tibar de bustietes xiques i confiar en que els peus aguantin a la roca un xic patinosa. Via interessant.

Després estava moralment obligat a intentar triomfar a la Riss (6b+). Li he fet un primer intent, posant les cintes i recordant els passos... i recordant que la via és molt dura pel grau, especialment a les dues darreres xapes. El segon intent no ha estat pas gaire millor a partir de la penúltima xapa, i és que no hi ha una seqüència clara i bona sino que sembla que n'hi ha múltiples de bastant dolentes. Dos intents han estat el màxim que li he concedit a la via avui. El proper dia, dos més i així successivament :)

Lluitant amb la Riss, que no es deixa!

Mentrestant, els bous han anat fent de les seves i ho han engalomat tot. Ni la bonyegada de cap que s'ha fet no ha aturat en Jortx! Sóc l'ovella negra del grup, beeeeee, beeeeeee!!

En Jortx, a la Normal del dolmen (6b+)

I en Tati, engalomant una via nova, de la que han anat caient pedretes a dojo...

I avui hem passat fred per primera vegada després de l'estiu. Fred de debò, perquè passava un airet del que deixa glaçat... A veure si ja caldrà anar buscant el solet a partir d'ara!