La Vinya

Seguim amb les sortides a Berga, en aquest cas a La Vinya, lloc que m'ha proposat en Josep, amb qui hem estat sortint darrerament. Jo h havia fet una visita fa una colla d'anys, en un matí glacial. Aleshores estaven acabades d'obrir i em va semblar que el sector mereixeria una altra visita... ara fa 8 anys!

Comencem fent la Super Guapu. A la guia nova li han pujat la graduació a 6b, tot i que no la tenia pas anotada així. En tot cas, és una via llarga i variada, amb alguns passos que demanen una certa atenció. Val a dir que la vegetació hi ha anat creixent i convindria fer anar les tisores de podar -en Josep ha fet feina manual perquè s'ha hagut de barallar en un punt.

  Començant la feina a Super Guapu.

Després d'aquesta hem fet l'Àtic Galàctic (6b) que va just al seu costat. Té un inici rabiós, un tram més suau, un pas de decisió per flanquejar a la dreta i una arribada a la reunió peculiar: potser es pot anar recte per un còdol que té una pinta dubtosa, però nosaltres ho hem fet per la dreta, a buscar la fissura i d'aquí a la reunió.

  En Josep a Àtic Galàctic.

A continuació, en Josep proposa de fer Giacomo Canto Romo (6b+), una via que ell havia tastat i que se li havia resistit. El començament ell el recordava exigent, però realment van sortint cantos suficients, de forma que et plantes a sota el crux prou bé i encara hi ha possibilitats de reposar. Després has de pujar peus a sobre un bony prou bo (on t'agafes abans amb la mà) i aquí hi ha la tela. Jo ho he resolt amb un quarç de dretes que em permet pujar el peu dret sobre el bony mentre la mà esquerra tiba en lateral i després invertit. Estirant fort es pilla un forat bo i després és qüestió d'anar fent. El Josep no ha encertat els moviments mentre posava les cintes i ha hagut de penjar-se. A mi m'ha sortit a la primera amb tota la informació recollida :) El desgast de forces ha fet que el company s'hi tornés a posar en top-rope després.

  Dos pegues a Giacomo Canto Romo.

Baixant hem deixat muntat un top-rope a la Sigues Guarro i Dissimula (7a) fins la reunió de la Giacomo. M'hi he posat per veure si li veia color i no n'hi he vist pas, tot ho he vist negre :) Verticalitat amb canto molt xic, amb moviments a esquerra i dreta en algun punt i tot plegat molt dur. No sé si el nom de la via ha de donar cap pista... Jo he pujat com un tocino, he desmuntat la R i avall!

Per acabar la feina, ens hem posat a una de suau, la Mandonguilles de Burilles (6a), prou llarga i ben guapa. Ha servit fer refredar-nos com cal i, de passada, per acabar la sessió amb un triomf.

 Una foto ben guapa a càrrec d'en Josep a Mandonguilles...

Algun dia s'hi pot tornar, perquè encara tinc vies pendents. Avui m'emporto la Giacomo, que encara no havia fet, ben content. Faltarà provar la Teula Trencada algun dia i, potser, la Super Pepe, tot i que segurament és dura de pebrots...

Coll de Vilaformiu

Ahir vaig comprar finalment la nova guia d'escalada del Berguedà. Fent-li una primera ullada em va cridar l'atenció un sector del que no en sabia res, el Coll de Vilaformiu, prop del Mercadal Superior. Avui hem sortit amb en Pep i en Xevi i, tot pujant, els he comentat aquesta possibilitat. En Xevi no hi havia estat i en Pep ho contemplava també com una de les propostes, tot i que ell ja hi havia estat i s'havia polit la quasi totalitat de les vies que hi ha. Així que enfilem cap allà.

La guia descriu 10 vies, 8 d'elles d'esportiva equipada que és el que tocava fer avui amb les previsions de temps inestable. El grau, majoritàriament de 6a, cosa que està bé, tenint en compte que el grau berguedà sovint està collat. Però després d'aquesta visita diria que aquí no és pas així, penso jo.

Ataquem la placa que concentra les 5 vies més llargues i, a priori, més interessants i encetem l'escalada amb la Dels Socis (6a). Escalada sobre calcari molt adherent, gens sobat (vies de 2013) i d'anar fent. Una dansa que et porta de presa en presa i aviat em planto a la reunió, a uns 25 metres del terra. Una via guapíssima, generosament equipada i que ens ha semblat suau, ideal per començar a treure's la mandra.

 En Xevi, a la primera del dia.

En Pep ja les ha fet totes i en Xevi té ganes de fer metres, així que ells aniran fent en top-rope per poder passar-ne més via i aprofitar millor el matí. A continuació em poso a la de la seva dreta, amb xapes grises, l'Ocell de Ferro (6a). Aquesta és més difícil que l'anterior, amb un parell de passatges on cal concentració. La roca i l'equipament són excel·lents, però, i permeten gaudir plenament del llarg, que comparteix reunió amb l'anterior.

 Gaudint de l'escalada.

Després d'aquesta ens posem a la darrera que comparteix R, la Pangeats (6a+). És d'un estil similar a l'Ocell de Ferro, potser un xic més mantinguda. Té també algun lloc on cal mirar-s'ho amb més atenció, especialment quan s'ha de creuar una franja més vertical que creua la via en diagonal. M'ha semblat molt xula també!

  Estudiant els següents moviments.

Després m'enfilo a la de la seva esquerra, Chevere (6a). Si no recordo malament, també té la principal dificultat en la superació d'una franja més vertical. Com passa a les altres vies, segurament hi ha diverses opcions als diversos punts clau. La que m'ha sortit sense conèixer-les és segurament una d'elles i no necessàriament la millor. Dic això perquè a la part superior hem vist que hi ha diverses opcions, o bé més plaqueres o bé més atlètiques... al gust de cadascú!

  Superant una frangeta més vertical.

Per acabar, la Equilibrium (6a), d'un estil similar. Després d'uns metres més arrampats d'entrada on hi ha una espàrrec de parabolt del 8 sense plaqueta (?) arribem a un tram més vertical. Aquí he tibat d'un monodit mentre anava pujant peus per arribar a un cantillo un xic a l'esquerra. Aquí m'he anat obligant a anar recte, tot i que m'ha semblat que mig metre a l'esquerra la cosa es suavitzava força. Però aquí es tracta de gaudir del gest, aprofitant que la roca t'hi convida!

  En Pep, negociant algun moviment més delicat.

El lloc m'ha agradat força. No he tibat massa perquè la roca no és vertical, però he fet una bona colla de moviments guapos, dels que es fan quan intentes i aconsegueixes el control total de cada pas. He fluït en tot moment i això s'agraeix molt, segurament és l'essència de l'escalada! Llevat de la primera del dia, que ens ha sembla més senzilla (però no per això menys guapa, que realment és guapíssima), a les altres hem fet moviments similars i no sabríem dir quina és més difícil que l'altra. Una vegada trobada la millor combinació en cadascuna d'elles potser podríem opinar millor, però això serà un altre dia.

  Una raconada ben xula, com gairebé totes les del Berguedà.

Avui ens hem donat per satisfets si tots tres hem escalat 125 metres de bona roca, amb sol i suficientment lluny dels xàfecs que sentíem retronar no massa lluny.

Bauma de Can Solà

Avui l'Ernest tenia ganes de conèixer la Bauma de Can Solà. Jo simplement tenia ganes de sortir i m'ha estat la mar de bé. El lloc permet una retirada ràpida si el temps es complica... i darrerament el temps ens està fent força la guitza, per dir-ho molt finament.

Per escalfar, ens hem posat a Oriol (6a) i després a l'Esperó de la Martina (6a+), que jo havia fet diverses vegades.

 Escalfant a Oriol.

Després ens n'hem anat a la #8 (6b) de la ressenya que adjunto més avall, que havia fet amb la Cristina i  companyia. Avui l'he fet posant cintes i també ha sortit sense massa complicacions. L'Ernest s'acosta fins la reunió de la #9 (7a) i deixem un cap de la corda per fer-li un top-rope. 

 Al 6b nou (#8).

Aprofitem l'altre cap de la corda per fer la #12. A la ressenya del bar Anna estava de 6b+/6c i a la ressenya del BlocEmpotrat de 6c. L'altre vegada li vaig fer un parell d'intents en top-rope i em vaig haver de penjar en tots dos. Avui he deixat que l'Ernest la muntés i l'he vist tan sobrat que he decidit posar-m'hi per sota, perquè està prou ben assegurada. El començament són uns passos ben desplomats, on cal tibar de bones gandes. Després hi ha un bon repòs i anem fent ressaltillos amb alguna tibada. El pas més complicat és on les xapes estan juntes i avui ha sortit! Baixo més que content! En tot cas, és un 6c suau.

 Engalomant, avui sí, la #12 (6b+/6c).

Després d'aquesta encara ens posem a la #10, el Díedre de l'Aran (6c). Aquí també hi van estar batallant els companys l'altra vegada. Jo no m'hi vaig posar perquè ja estava prou baldat amb l'intent a la #12. Avui l'Ernest s'hi ha posat i ha tret el pas d'entrada esbufegant força. Jo decideixo posar-m'hi també des de sota i aconsegueixo fer l'entrada. Després d'aquí ja només queda anar fent fins la R! Embutxacada també! Realment només és el pas bloquero de l'entrada, com ja diu la guia.

  A la zona suau del Díedre de l'Aran.

A continuació l'Ernest li ha fet un tast en top-rope al 7a (#9) i ha anat traient els passos. Després s'hi ha posat des de sota i ha fallat a la franja compacta de dalt, quan després ja sembla que només calgui aguantar una mica. Llàstima! Jo també li he fet un intent però m'ha costat Déu i ajut arribar a la segona xapa i me n'he anat avall.

  Em costava aguantar-me... potser és perquè desploma? Espero que sigui això!

  L'Ernest aguantant prou bé al seu intent.

Per acabar, l'Ernest encara tenia ganes de gresca i s'ha posat al Díedre Brulé (6b+) a l'extrem dret del sectoret. Jo estava més que baldat i he fet un top-rope fins que me n'he cansat. Se m'obria tot!

  Acabant la feina en top-rope... i gràcies!

Ha estat una tarda molt ben aprofitada. El temps ens ha deixat escalar, sense sol i sense pluja, la combinació perfecte! I marxo ben content, acabant els deures que havien quedat pendents l'altra visita. De cara al futur, però, la cosa es complica aquí. Queda poqueta cosa assequible... Adjunto la ressenya del BlocEmpotrat, on m'he pres la llibertat d'afegir-hi els noms de les vies:

Olga Frontera

Després del semi-fracàs de l'altre dia, avui hem tornat a quedar amb en Pep Ll. i l'he convençut per anar a fer l'Olga Frontera, que ell ja ha fet. A mi em servirà per fer una bona via i, alhora, conèixer una paret on no he escalat mai.

Ens acostem amb cotxe fins a Alòs i enfilem la pista. Aquests dies ha plogut un munt i els rius baixen més que plens. Tant, que en un punt la pista està a nivell del riu i van entrant onades del riu cap a un bassal enorme. Havia sentit que els rius encara anirien creixent i, per precaució, opto per deixar el cotxe un xic abans d'aquest bassal i acabar d'arribar a peu. Més tard veurem que altres no han tingut tants miraments... però més val prevenir, no sigui que hagi de deixar el cotxe allà uns quants dies.

 El Segre des de la R1. Gairebé desbordat.

La via es localitza bé gràcies a una inscripció al seu peu. Començo jo el primer llarg, on hi ha algunes xapes i s'ha de posar alguna coseta més. La roca està seca, tan sols hi ha humitat a alguns punts on hi ha terra, però no hi posem els peus damunt. Aquí les filtracions deuen anar totes cap endins, perquè no hi ha cap xorrera enlloc.

  Encara que no ho sembli, en Pep està escalant, concretament al primer llarg.

No és el rostoll que sembla aquí.

En Pep fa el segon llarg i apura fins a un arbre des d'on assegurarem el tercer llarg. Posa algun friend per tranquil·litzar la cosa en algun punt, però la tirada es va fent la mar de bé.

En Pep, a la segona tirada.

Enceto el tercer per l'esquerra de la reunió, enfilant-me per una feixa en diagonal a la dreta. Aviat hi ha una xapa que convida a posar-se a la placa ultra-estètica que marca la lògica de tota la via. Poso un parell de friends, un 0.75 abans de posar-me a la feina i un camalot groc en un forat ad-hoc. La tirada és preciosa, plaquera, exigent a primera vista, però amb cantos que van sortint arreu i que permeten gaudir plenament de cada moviment. Encara que les xapes semblen llunyanes ràpidament es van acostant, pas a pas, sense patir massa. La reunió és peculiar i jo la faig posant-me cap a l'esquerra per no estar penjat inútilment.

Dues vistes de la tercera tirada des de la R3. Sol i ombra.

En Pep fa la quarta tirada. Comença per un díedre d'aparença dubtosa i passa després cap a la dreta on un bon tascó protegeix l'enfilada al cim d'un gendarme. Després ve un passet de placa fina, amb les xapes que queden força a la dreta i obliguen a fer moviments estranys. Es fa bé.

 La quarta té una roca que sembla dubtosa, però que aguanta.

Tiro a fer la cinquena. A pocs metres de la R, un universal protegeix els primers passos que abans eren un xic exposats, tot i que no són difícils. Després es van posant cosetes i anem seguin una fissura ampla, no sempre amb roca excel·lent. Una xapa protegeix el darrer punt de la fissura, on cal anar a l'esquerra un xic. Després remuntem uns blocs fins la reunió al peu d'una placa espectacular.

Aquesta placa l'ataca en Pep i la gaudeix de valent. Moviments guapos a més no poder, sobre bona roca. Què més demanar? Es veu que per l'esquerra hi pugen un parell de línies de xapes que es veuen ben atractives. Caldrà venir a treure-hi el cap algun dia!

 La darrera tirada de la via.

Des d'aquesta R vaig tirant per l'aresta fins unes anelles i des d'aquí localitzem el ràpel a la banda contrària de la via, en una alzineta. Aquí uns 45 metres que no arriben a la vertical ens porten a un terreny des d'on es baixa caminant, seguint traces de camí entre trossos de tartera i de bosc.

La via m'ha agradat molt. Està equipada però cal posar alguna cosa més si vols anar segur. El parxís d'aliens, els camalots del 0.75 i el del 2 més alguns tascons han estat els nostres companys. No hem passat calor malgrat l'època de l'any. És que aquesta primavera és més que peculiar! Fins i tot, hem tingut fresqueta!

Com a ressenya, recomano la del Luichy:

Queraltina en remull

Avui la previsió del temps era més que dubtosa, però malgrat tot amb en Pep Ll. ens hem acostat cap a Berga direcció Queralt. Volíem fer la Queraltina i després fer esportiva... i hem tingut temps just de fer la Queraltina!

A peu de via ens cauen algunes gotes i dubtem. Para i ens animem. Hi torna i reculem... però després decidim posar-nos-hi passi el que passi! Amb la roca un xic molla tiro amunt el primer llarg. En Pep ja l'havia feta però la seva memòria té més d'una llacuna. A la vista del panorama ja veig que s'haurà de posar alguna cosa, jo pensava que estava equipada i en Pep recordava haver posat algun friend i, per sort, en porta algun. Deixo alguna cinta perquè en Pep em comenta que no en calen moltes... i després acabaré havent de fer invents...

El primer llarg és ben variat, sobre un terreny curiós, amb bones fissures. A alguna zona que devia ser dubtosa s'ha fet una neteja impressionant, deixant-ho tot perfecte. Crec que he posat un parell d'aliens i un parell de camalots petits, però els tascons haguessin anat més bé encara. El pas més difícil és l'entrada a la reunió, en contra de les indicacions verbals que duia :) He arribat pelat, havent de fer servir els dos aliens que em quedaven com a cinta exprés. En Pep ha agafat alguna cinta més per si de cas.

 Ambient patagònic al primer llarg.

El company fa la segona, on també es pot posar alguna coseta. Aquesta tirada és força més suau, però també té una zona ben guapa entremig. L'ambient que ens envolta és ben boirós i bufa ventet, sort que anem força tapats! Per sort no plou... encara!

 El segon llarg és un xic més suau però guapo.

Faig la tercera sense massa problemes. Poso un bon pont de roca i un parell d'aliens i arribo a la placa final, on hi ha moviments ben xulos! La roca és una meravella i van sortint cosetes aquí i allà, de forma que la tirada sencera és una meravella!

 Fem el tercer llarg i ens despengem en plan esportiu.

Anem amb corda simple de 80m, així que passo la corda per l'anella i em despenjo fins la R2. D'aquí despenjo el company fins la R1. Jo també m'hi despenjo i des de la R1 ens plantem a terra just al moment quan comença a ploure amb ganes. Recollim ràpidament i baixem al cotxe mentre plou a bots i barrals. Pel camí de Queralt baixa un veritable riu d'aigua, i això que només fa uns minuts que plou... Al cotxe ens refem una mica i la resta de la refeta la fem al restaurant la Barraca davant d'un te calentó.

 La boira se n'ha anat quan ha començat a ploure amb ganes.

La via m'ha agradat força. El company ja l'havia fet i la recomanava, no així la part inferior que la gent sembla que també va fent. És una via molt ben trobada -i netejada- enmig d'un terreny que no sembla que hagi de permetre una via tan bona.

Pala Alta: Brothers Ruiz i del Lluís

Avui he tornar a sortir amb en Xevi, amb qui feia una bona colla de dies que no sortíem. Té ganes de fer via, però suau així que li proposo anar a la Pala Alta, a fer la Brothers Ruiz i, si tenim temps, la del Lluís.

En Xevi comença el primer llarg de la Brothers. Té uns primers metres on has de mirar-t'ho (V), amb algun pas ben vertical, tot i que sempre amb força bona presa i una més que bona protecció de xapes. Després la via flanqueja cap a l'esquerra i acaba d'arribar a la reunió per un diedret incipient. El recorregut fa força ziga-zagues i val la pena gestionar bé la corda.

En Xevi, al primer llarg.

El segon llarg té un inici rabioset per sortir de la reunió. Després tenim una placa excel·lent, amb roca adherent i preses petites però franques de peu i alguns passos d'adherència de peus. Es va a buscar un esperonet/fissura i aquí torna a haver-hi algun pas més delicat, però sempre amb prou bona presa. Al darrer tram, la via flanqueja fortament a la dreta, i s'entra a la reunió gairebé de baixada.

Placa d'entrada a la R2.

La tercera tirada va per una placa suau però excel·lent. Metres i metres de bona roca, que només baixa lleugerament de qualitat quan s'acosta al dau a sobre del qual farem reunió en unes anelles. Tot el llarg va en marcada diagonal a la dreta. Pensàvem que aquí hi hauria menys assegurances, però en Xevi ha escurat completament l'arsenal de cintes que s'havia endut!

El tercer llarg, en llarga diagonal a la dreta.

El darrer llarg és la cirereta del pastís. Començament més que vertical però amb bona presa fins posar-se damunt del desplomet. Després segueix per la fissura amb bon canto i finalment ataca descaradament el mur de franges vilanovines que ens porta al cim. Aquí hi ha algun moviment on s'ha de tibar més, especialment per anar cap a la dreta i fer els darrers metres de la via. Des de la reunió hi ha bones vistes al darrer llarg!

 Darrera tirada i darrera apretada! Llarg estrella!

Anem caminant cap al Coll de Porta i retornem a peu de paret, aquesta vegada a fer la del Lluís, però entrant per la Temps de Neu, com fan molts. El primer llarg de la Temps de Neu és mantingut, amb bon canto excepte un passet més finet on has de mirar-t'ho una miqueta. Més amunt, el terreny es suavitza i acaba amb una rampa fins la R1.

La segona tirada, a càrrec d'en Xevi, va a buscar un diedret a mà esquerra. Val la pena posar alguna coseta perquè hi ha unes bones excursions, si no.

 La segona tirada de la del Lluís.

Faig el tercer anant a buscar una xapa cap a  l'esquerra. Abans es pot posar un bon alien i després està tot on toca. Fem reunió uns metres a l'esquerra de la darrera de la Brothers Ruiz, segons el color de les xapes.

El darrer llarg també té un començament lleugerament desplomat. Cal anar pujant peus poc a poc i aviat s'agafa bon canto. De xapes, però, n'hi ha poquetes i cal anar buscant per posar-hi alguna coseta perquè si no et jugues alguna galeta, malgrat que alguna ressenya suggereix portar només cintes: "via equipada", diu (3 xapes, 30 metres). Si no recordo malament, la darrera xapa està estranyament baixa i hi ha una apretadeta des d'allà fins al cim. La reunió, en un parabolt ja en zona plana al cim.

 Arribant al cim de la del Lluís.

La ressenya, del bar de Sant Llorenç, útil (només) per situar les vies:

El resum, dues vies ben xules. La primera equipada en excés, però preciosa. A la segona penso que és imprescindible portar alguna cosa. Jo portava un joc d'aliens i de tascons i he anat fent. Preciosa també.

Ha estat un matí ben aprofitat i que ens ha permès dinar a casa... tard, però dinar a casa :)

Tarda a Fígols

L'Ernest i el Josep avui m'han portat a Fígols, un altre sector de Berga on no havia estat mai. Pensàvem que potser passaríem calor... i gairebé hem passat fred :) Si no m'equivoco amb el google maps, cal deixar el cotxe a 42.188208, 1.846382. Aleshores prenem un corriolet marcat amb fites i marques de PR que ens porten a peu de parets. Quan el camí agafaria un tros equipat amb alguna cadena, seguim la paret cap a l'esquerra i en poca estona trobem les vies.

Els companys m'han portat a fer vies escollides. La primera, l'Hereu de Can Clenxa (6a+). Em suggereixen que esperi a que la faci l'Ernest perquè suposadament costa de veure algun pas. Quin bon consell! Quan m'hi poso, al principi vaig fent, però no és pas com l'altre dia al Mercadal! Hi ha algun passet ben llarg, on cal remar sense miraments. Després la via va en diagonal a la dreta, anar fent. I després em quedo en terra de ningú. Es veuen marques verticals de gats per l'esquerra, d'aquelles que indiquen el gat no s'ha aguantat i em falta una presa per moure'm. Miro per la dreta i tampoc. Total, que em penjo i m'ho miro i remiro una bona estona. Trobo un lateral per l'esquerra amagat i resant perquè els peus aguantin, aconsegueixo fer el pas. Tot força delicat i encara queden uns quants metres més senzills però ben exigents! Un bon fracàs per començar! En Josep la treu, però esbufegant una miqueta... L'hem trobat ben dura!

L'Ernest i jo mateix a L'Hereu de Can Clenxa.

Després d'aquesta ens posem a Presin'Fat (6b), una colla de metres més cap a l'esquerra. No té pèrdua: és la única que sembla humana de la zona. L'Ernest la fa, però no amb la mà a la galta. El Josep ja fa estona que ha dit que la farà en top-rope i d'alguna forma l'Ernest també m'ho recomana i jo que li faig cas :) El començament és ben bloquero. Per anar a buscar una llastra bona a la dreta cal abans tibar d'una lateral clau. Un cop a sobre d'aquí el terreny no és tan vertical però uns metres més amunt tenim una altra zona d'adherència que ens costa força. Ha sortit... amb la corda per dalt! El Josep, baixant, li ha trobat algun truc que ja no recordo quan escric això. Després ve un tram d'anar fent i un mur final atlètic. Posar-s'hi té un passet i pel mig cal tibar força seguint una fissureta. Després encara hi ha un alejillo per arribar a la reunió, amb canto raonable, però. Més mantinguda que la de l'Hereu, però de l'estil: dura!

  L'Ernest a Pressin'Fat.

 En Josep, tibant la lateral per acabar de resoldre l'entrada de Pressin'Fat...

 ... i encarant el mur final.

Abans hem deixat un corda a l'Hereu per poder intentar Clar de Lluna (6c) en top-rope. Té el començament igual que l'Hereu i després continua recte. Superar el sostret és més senzill del que sembla i un xic més amunt hi ha el crux de la via. Es tracta d'anar a buscar una llastra per la dreta a l'indret on és bona, que és bastant amunt. El problema són novament els peus: la roca és llisa i poc adherent, com ho demostren més rallades verticals (quanta goma que deixa la penya!). Hi ha un peu bo força a la dreta, però per arribar a la llastra en condicions he de provar-ho bastants cops. Finalment surt, no sé gaire com i vaig seguint amunt, ja sense aturar-me. Això sí, entremig hi ha una colla de passets delicats de veritat! Molt dura també!

 A Clar de Lluna. El crux és per anar a agafar la llastra que tinc 2 metres més amunt.

Anem cap a la dreta perquè l'Ernest ha d'escalfar per al seu projecte i ens posem a un 6b que resulta ser més: Ciecas el del Turrón (6b+). Una entrada estratosfèrica, llisa de coll**** seguida d'un tram més suau. Després va a buscar la fissura de l'esquerra i millor seguir-la força perquè la placa, malgrat el magnesi, no és ni de tros 6b+. Més amunt es pot anar escalant s'arriba a la R amb una mica de dignitat. Diria que ha sortit, en top-rope naturalment, però agonitzant.

 Cremant torrons a Ciecas el del Turron.

L'Ernest acaba la sessió posant-se a VertiSub (7a) on hi ha tomàquet del bo. Falla en un pas inesperat i aprofita per investigar un xapatge que hi ha força amunt. Sembla que els passos queden controlats. Encadenar-los serà una altra cosa...

L'Ernest  a VertiSub.

En resum, avui ha estat un entrenament peculiar. Està clar que no sé aguantar els peus en parets llises sense relleu, com les que abunden aquí. Com ho fa la penya? No ho sé pas! Potser necessito uns altres gats o potser és que, simplement, les vies són dures pel grau proposat. Però m'he endut una sensació similar a la darrera vegada a l'Estany. Caldrà tornar-hi, però no hi ha gaires vies que siguin assequibles aquí...