Túnel de rentat: Roc de la Palomera

Després de bastant temps, avui he tornat a sortir amb la M. Alba i el Pep. Ahir va estar diluviant una bona estona i aquest matí havíem quedat per trucar-nos després de comprovar el temps: sols quedaven restes de boira. Per tant, en marxa!

En Pep ja coneix la zona, però per a mi és completament nova. Una aproximació un xic feixuga potser hauria de ser garantia per estar sols... però no: l'efecte internet es nota! No us penseu, però: sols erem dos grups!

Després de la pluja d'ahir l'aproximació ha estat un veritable túnel de rentat. Cada fulleta ens deixava anar la seva goteta i us puc assegurar que de fulletes pel camí se'n toquen un munt! Sort que en Pep feia de guia i anava eixugant un xic al seu pas... En arribar al sector "Palomera 2" hem hagut de canviar-nos de roba!

La ressenya de la zona la podeu trobar aquí tot i que més avall he copiat la ressenya de la zona on hem estat i així el post té almenys una imatge -és que la càmera s'ha quedat a baix al cotxe!

Hem començat per la Bardo (V+). Un inici finet, un tros arrampat amb grans bolos i algun pas finet més amunt ens porten a la reunió. Totes les vies d'aquest sector són llarguetes el que fa que siguin encara més disfrutones.

A continuació hem fet la Mandala (V+/6a). Uns passos verticals i de mirar-s'ho una mica a la zona de la fissura cega i anar fent més amunt. Comparteix reunió amb l'anterior.

A continuació ens hem posat a la Bienbujcá, tot i que a peu de via diria que hi diu quelcom diferent. La ressenya marca 6a, però per no haver de tibar més d'això cal anar per l'esquerra al mur vertical. Voler anar recte per les xapes (el que obliga fins i tot a anar un xic a la seva dreta) m'ha portat a una zona de nyapes, un xapatge agònic i haver-me de penjar. Evidentment que no és 6a ni en broma! Després és qüestió d'anar tibant una mica i la cosa va sortint.

Per acabar el matí, hem fet la Punky Marciano (6b), aquesta sense majors problems. Bé, cal tibar-li fort al muret vertical del principi i aguantar bé la resta, però s'ha pogut fer!

I després d'això, a enfilar el camí de tornada!

El resum: Una zona amb vies bones i llargues! Roca bona, tot i que al despenjar-se queia alguna coseta. Equipament igualment bo.

Les vies del sector Palomera 2, extretes, sense permís, d'onaclimb
 

El retorn

Per a molts, les vacances són l'època de més fanatisme... Aquest any, per a mi han estat unes setmanes de desconnexió total amb les rutines de l'any. Això vol dir que també m'he desconnectat de la roca i m'he dedicat a altres plaers, entre els que la vagància hi ocupa un lloc destacat :)

Així que avui, ja amb un notable síndrome d'abstinència he quedat amb en Jortx (sí, sí, el que ja no pot sortir a la tarda) i en Tati per anar a fer una tibadeta. La proposta del Tati era a Calders, sector Vista Pirineu. Com que era un lloc que no havia visitat, m'ha semblat perfecte tot i la manca de vies assequibles: Un V+, un 6a i un 6b+. La resta, de 7b en amunt... En arribar al dipòsit ja em trobo a en Tati, acompanyat de l'Esther. Al cap d'un instants apareix en Jortx i ens posem en marxa.

Aquí trobareu més informació d'aquest sector, petit, però que bé es mereix una visita.

Vàrem començar per la Bicoca (6a). Després de tants dies de no fer res -ja feia broma dient que ni tan sols em sabria encordar- ha sortit però ja m'he inflat un xic buscant com solucionar el pas tonto que té als volts de la segona xapa. L'arribada a la reunió també té interès però no ha costat pas tant.

En Tati a la Bicoca

Com que no m'han donat oportunitat de tastar el V+, després d'aquesta hem atacat la Trifulga (6b+). Des de baix ja es veia que aquí caldria tibar de valent i per això li he deixat al Jortx l'honor de posar les cintes. Després de que el sibucot l'ha fet sense despentinar-se m'hi he posat jo... i m'he despentinat! Es fa raonablement bé fins a la darrera xapa. A partir d'aquí cal buscar una xorrera per la mà dreta i després s'obren diverses possibilitats, cap de les quals té el canto suficient pel meu gust. He fet diversos intents, quedant-me a un pas del canto final salvador però cada vegada he vist que no hi havia prous turrons... Baixo i més endavant faig un segon intent. Aquesta vegada he anat més decidit però novament he fracassat al darrer pas difícil (cal dir que hi ha un bon vol). Finalment, en Jortx l'ha tornat a fer i l'he desmuntat en top-rope, arrossegant-me vilment... està clar que tants dies de repòs no proven :)

En Jortx encarant els darrers metre de la Trifulga...

... i jo, intentant fer el mateix

Entre intent i intent en Tati ha anat provant un del seus projectes inhumans... Quan he marxat, encara s'hi estava barallant!
 

Rasos de Peguera: Les Agulles

Després de l'activitat d'ahir avui tocava roca. Prop del refugi dels Rasos hi quedava el sector de les agulles sense cap visita per part meva. Per tant, ens hi hem acostat. L'aproximació no és evident i, com és conegut, mal descrita a la guia. Seguint el camí que ens portaria al Rusc hem d'estar a l'aguait en un revolt a l'esquerra: a la dreta surt un caminet que, després de baixar uns dos metres, segueix gairebé horitzontal fins a un mirador entre dues roques. Cal descendir a la dreta abans d'arribar a aquest mirador.

Hem començat per la Desesperances. Les dues primeres xapes són molt tècniques, amb poca presa. La resta, és qüestió d'anar fent: van sortir els cantets justos al moment just. La via fa una bona llargada, que deixa amb bon gust de boca. El grau oficial és V+, clarament apretat.

Desesperances

Després hem fet Oju la laja. També ha sortit en rotpunkt a vista però havent de lluitar. Especialment els primer metres són durs, durs. I la resta, no és pas regalada! Oficialment, 6a però també aplica el comentari anterior.

En Ramon a Oju la laja

Vida social al camp base: consultant la guia, collint madalenes ...

Farts d'estar asseguts a l'arbre -i, entre nosaltres, sense valor per provar el 6a+ que quedava a l'esquerra a la vista del pa que s'hi dóna- hem anat a visitar la zona inferior.

Hi destaca una agulla ben estètica amb dues vies amb pinta de ser força dures. I a la dreta de tot, malgrat que ja se'ns acabava el temps -coses nostres- m'he enamorat de la via L'Enric te la recomana (6b+) i no me n'he pogut estar de provar-la. L'entrada és una successió de bons cantos amb assegurances bastant allunyades. De mica en mica el canto comença a escassejar fins a un pas llarg on cal anar a caçar una bústia que no he vist. Repòs i després de localitzar la bústia arribo al següent químic. Aquí ja no ho he vist clar: sembla que per anar al darrer químic la cosa està fotuda, especialment de peus. Com que no tenim temps per provatures em despenjo i cap a casa... Un altre dia serà.

Jo mateix a la part agraida de l'Enric de la recomana

Ha estat una bona cura d'humilitat -perquè no crec pas que l'activitat d'ahir justifiqui els patiments d'avui!

Duatló: bici i cresta

Avui hem fet una combinació de bici i cresta que ha resultat força disfrutona. Els integrants de l'equip: En Ramon, les Roses i jo.

Aparquem el cotxe a l'esplanada del pàrking de l'antiga estació d'esquí dels Rasos de Peguera i preparem trastos (10:15): els d'anar en bici i els de grimpar. Hem baixat en bici fins al poble de Peguera, hem amagat les bicis darrera una casa ensorrada i hem enfilat el camí cap a la cresta de Peguera, ressenyada en diversos llocs.

La vall del poble de Peguera. Res a envejar a Suïssa o similars

La cresta transcorre d'est a oest i comença per un terreny ben senzill...

El primer tram de "cresta". Anem cap al marron al fons...

...i anem conquerint petites elevacions

...per anar-se complicant progressivament. Així, en una punxa hi trobarem una instal·lació de rapel d'uns 8 metres. Si bé es pot desgrimpar sense massa dificultats, ha anat bé per agafar soltura en aquesta maniobra.

El primer ràpel

La següent dificultat és una xemeneia (10 metres amb un pas de IV) equipada amb 2 químics.

La xemeneia

Després de la xemeneia hem seguit fins al cim de l'agulleta que la domina on he muntat reunió en una cinta amb maillon que hi ha (així practiquem les reunions incòmodes, jeje). El Ramon ha fet el tram en solo integral el que li ha restat tots els punts d'homologació que havia acumulat treballosament fins al dia d'avui...

Després ve un ràpel d'uns 12 metres amb un començament difícil perquè es comença de costat i la corda tiba de costat. Els que no hi estan acostumats tenen algun moment de tensió pel fet d'haver de controlar el fre i la postura simultàniament...

L'inici estrany del ràpel

Després d'això, un tram de IV+ on m'he posat les ninjes porsiaca, equipat amb dos químics. Es un passet un xic just de peus i amb una fissura a l'esquerra que fa de mal agafar. Després la cosa es tranquilitza tot i que la roca ja no és tan bona. La reunió es fa a l'anella del següent ràpel.

Des d'aquest ràpel es veu una altra instal·lació a la següent agulleta (estem parlant d'agulles que fan tres metres d'alt i que estan a una distància de sis metres una de l'altra) i jo m'hi he encaminat. He baixat directe des d'aquesta segona agulla però l'itinerari m'ha semblat molt rebuscat. He suggerit als altres que fessin el ràpel directe fins baix sense passar pel darrer bony-agulla.

El final de la cresta

Aquí li ha tocat a la meva Rosa de fer venir les cordes correctament... Segur que s'ha curtit de valent (encara em parla, però) ...

Quan hem estat tots a baix portàvem unes 2h i poc des del començament i era una bona hora per dinar. A més, feia sol a estones i s'estava a recer del vent! Per tant, a dinar s'ha dit!

Després hem tornat a retrobar les bicis (14:00) i ens hi hem enfilat per tirar vall avall un trosset. Hem anat seguint els rètols que indiquen el camí dels bons homes...

Indicadors del camí dels bons homes amb dues variants. Nosaltres, empenyem

... i hem anat passant per l'Estany i el Racó tranquil que havia visitat feia uns dies. Evidentment, en aquest camí no hem pas anat tota estona a sobre la bici sino que l'hem acompanyat al costat un bon tros de la pujada. A la zona on s'aparca per anar al Racó tranquil hem enfilat un corriol que porta al mirador de la Figerassa (seguint un rètol que anuncia un fort pendent -de pujada- però ja no ens venia d'aquí).

I des del mirador, baixada! Pel camí parem en un prat per fer veure que fem una migdiada (les Roses no eviten la parada però sí que els nois fem la migdiada...) i seguim baixant fins a trobar la carretera que puja als Rasos on teníem un segon cotxe -no tenim pas prous cames com per tornar a dalt pedalant. Mirant les hores de les fotos veig que als volts de les 17:45 posàvem les bicis al cotxe.

La cresta no és gaire exigent. El tram en bici és essencialment (malauradament no tot) baixada (-1000 metres aprox)... Però estem ben servits!

Placa Sibarit

Aquesta tarda hem organitzat una romeria (en Ramon i la seva Rosa, la Gemma i la Judith i la meva Rosa i jo) cap a la placa Sibarit. Com que era la primera visita a la zona, ens hem liat per arribar-hi, malgrat l'abundant informació que hi ha arreu. La ressenya, entre altres llocs ,està aquí.

Hem començat per la Pa las niñas (V). Després, Nas de mocs (V+) on la meva Rosa ha passat saltant...

La meva Rosa, passejant-se per nas de mocs.

El Ramon a nas de mocs i la Judith a pa las niñas (com no!)

La Gemma, a nas de mocs.

El Ramon, vigilant atentament la seva Rosa al dificil començament de pa las niñas

He seguit per El vuelo de Doria (6a+), on ja s'ha de tibar un xic més (la meva Rosa, amb algun repòs, també l'ha feta i tan ample!) i l'insuportable pes del cul (6a). Diria que el pes és més difícil que nas de mocs! (Efectivament, com diu en PGB al comentari)

Per acabar, m'he posat al mono pestoso (6b/+), que també ha sortit a vista. Tibant i bufant fort, això sí!

I jo mateix, tibant a mono pestoso!
 

Moretona express

Aquesta tarda hem quedat per tibar una mica amb en Jortx. Poca estona perquè el xicot ha de marcar una bona pila de gols al darrer partit de la lliga... També, després de molt temps de no escalar, també ha vingut la Rosa, que es pensava que tindria feina a la tarda però finalment no ha estat així. Malgrat no ser un sector gaire indicat per ella, l'ombra ha pesat més que qualsevol altre consideració (que desconsiderats!) i hem enfilat cap a la Moretona.

Hem començat per la noia de les bruquis (V+). Anar fent i uns passos de finura per xapar la reunió. Cap problema per cap dels tres :)

Aprofitant que estàvem al costat, m'he posat a el repte del semilolo (6b) per suggeriment d'en Jortx. Té una zona fina per sortir d'una repiseta al principi i unes tibadetes des de la darrera xapa a la reunió. Aquesta es pot xapar amb la mà esquerra a una orella-xorrera que s'endevina bona des de baix i tot. Amb bon seny, la Rosa no s'hi ha posat!

Jo mateix, al darrer tram del repte del semilolo

Després hem anat a muntar la Guerrillera (6a) perquè la Rosa li pugués tibar de gust. I certament que ha tibat de valent, tot i fer algun repòs.

La Rosa, a Guerrillera

La proximitat amb la Malalts Manresans (6b) i que aquesta la tingués pendent des de la visita amb en Tati ha propiciat el fet d'intentar-la. Aquesta vegada ha sortit, però s'ha de treballar de valent a pràcticament tota la via!

En Jortx, a malalts manresans

Per acabar he fet la integral semilolo-directíssima (6a) per muntar aquesta darrera perquè en Jortx s'hi barallés una estona. I la tarda no ha donat per més. Ben contents cap a casa!

Racó tranquil

Després d'alguna setmana d'inactivitat roquera, aquesta tarda he fet la meva primera visita al Racó Tranquil, amb una companyia de luxe: en Toni, de qui no coneixia plenament la seva profunda vocació roquera, i en Ernest, el pare d'un bon grapat de creacions de la zona.

Hem anat resseguint els racons #1, #2 i #3, bo i gaudint d'un molt bona selecció de vies.

Hem començat pel Diedrin V. Com no podia ser d'altra manera, es tracta d'un diedret maco d'anar-s'hi posant bé. Ja serveix per veure de quin pal va la zona: bona adherència de la roca, que cal aprofitar bé per no fracassar.

Ens donem per escalfats i ens posem a la Júlia 6b, a la dreta de la Cquie. Una via llarga, amb un parell de zones on cal mirar bé on es posen els peus per anar guanyant un centímetre darrera l'altre, alguna llastra i més d'un rom... En resulta un recorregut de gran bellesa.

Seguim cap a la dreta, fins al sector #2 i ens fiquem a la Coca de llardons V+. Pura agonia de finura i adherència fins arribar al sostret des d'on es xapa una reunió. Un pas de bloc bastant salvatge ens permet superar la panxeta i arribar fins a la runió de dalt. Diguem que és un V+ difícil!

Després hem fet la Trencadits (6c). Una entrada desplomadeta, amb restes de mullena en algun lloc, ens porta a un bon cantell per l'esquerra ja superat el desplom. Obertura de cama a dreta i allargar (l'envergadura ajuda) fins a un bon canto que dóna per acabades les dificultats. Embutxacar-me aquesta via ha estat un regal inesperat però més que benvingut després de molts dies de no fer esportiva!

D'aquí hem passat a la Gusti (6a). El pas més difícil és l'entrada, on cal tibar-li un xic. Després, la via és un festival d'anar fent, amb roca magnífica. Un altre 10 de via.

Per acabar, hem anat fins al sector #3, el de més a la dreta, per provar una via de l'Ernest a la dreta de la Dilluns de pasqua: la Sinfonia alpina (6c). Veient el pa que hi donaven, i tenint en compte que ja portava uns quants metres escalats he optat per fer-la en top-rope. Ha esta una elecció sensata perquè hi ha un parell de passos amb poc canto on cal visualitzar molt bé la seqüència salvadora on he fet us de la corda. Aleshores es deixa fer...

Baixant d'aquesta, l'Ernest encara m'ha animat a deixar el top-rope per la Dilluns de pasqua però en veure de què anaven els passos a la secció dura he optat per quedar-me a terra... Un altre dia, potser :)

En resum, una tarda més que profitosa per conèixer un racó excepcional de la mà d'uns locals!