Tornant a Vallirana

Feia força temps que no anava a Vallirana i avui, un dia fresc d'hivern, li he proposat al Pep Ll. d'anar-hi i aprofitar per visitar els sectors de més a la dreta que s'han anat obrint. Sortim amb el cel tapat per núvols alts, però quan arribem al nostre destí ja s'intueix que tindrem un dia esplèndid.

Aparquem a la serradora i, després d'uns dubtes inicials, enfilem el camí que passa per sobre, entrant primer endins. Més amunt també tenim algun dubte més i acabem anant pels camins que porten als sectors tradicionals... És millor seguir la pista fins trobar una indicació de Cal Becó i aleshores començar a pujar. A la baixada així ho hem fet!

No tenim clar quan allunyat està el sector Antípodes, però cal anar tirant amb paciència i al final el camí es torna a acostar a la roca i aquest és el senyal clar. Un caminet acaba de pujar al peu de les vies. Tal com arribem ens trobem una línia de químics, Post-Modern Prometheus (V) i decidim començar l'activitat aquí, a veure com respon el company que està convalescent. Una via d'anar fent, amb roca més bona del que sembla d'entrada, i que acaba sent prou interessant.

A la primera del dia. En Pep en acció.

A continuació fem la de la seva dreta, l'Últim Aborigen (V+), que es fa també amb tranquil·litat, només hi ha una apretadeta a l'inici i una al final.

A l'Últim Aborigen.

Després ens posem a Lazarus (6a), que té el nom escrit a la paret i sembla que serà xula. I la veritat és que no defrauda. Maca, vertical, amb moviments interessants i sense apretar excessivament.

 

A Lazarus. Molt recomanable.

A continuació, fem Cantamañanas (6a+). Aquí ja s'ha de tibar una mica més! L'entrada és fineta i després toca fer alguns moviments interessants, en terreny un xic més que vertical. Per sort, va sortint més canto del que sembla, però s'ha d'encertar anant a vista. Després d'un bon repòs torna a venir una panxeta que es pot encarar bé anant recte, però cal mirar-s'ho. Després la cosa es suavitza força.

Jo mateix fent Cantamañanas. Molt bona, però més picant.

A continuació fem La Deriva, suposadament 6a, però que m'ha semblat més dura que l'anterior i, per mi, podria ser 6b en comparació amb les altres. És vertical o, en tot cas, amb molt poc desplom, però hi ha alguns moviments durs de veritat -o no he vist alguna presa clau. Des d'un forat gran que es deixa agafar invertit es pilla un canto bo d'esquerra i una fissureta diagonal per la dreta. D'aquí jo m'he hagut d'estirar molt fins pillar una lateral roma de la que gairebé m'escapo avall. Després ja apareix canto per la dreta i ja només toca anar fent fins la reunió. Ha sortit, però esbufegant!

A La Deriva. El moviment més dur del dia és en aquesta via.

Després hem fet Broken Tree (6a). Aquesta és força més suau que l'anterior, un love-climbing en comparació. Una secció una mica més tensa per resseguir una fissura boníssima per la dreta i ja està. L'arribada a la reunió és vertical però té unes bones gandes.

Broken Tree.

Baixant deixo cintes a Bellerive Bluff (6a+). Aquí la part de baix es resol prou bé i la zona de la panxeta es deixa fer molt bé. El tomàquet està a la part de dalt, que desploma i força. He anat fent la mar de bé fins que he tingut la reunió a la cara, però no em sentia amb forces per xapar-la. En comptes de buscar algun canto millor, m'he fos i... pilla! Una voladeta i tornem-hi que no ha estat res! Amb la reunió posada l'hagués pillat, però no m'he atrevit a tirar-me a l'anella sola! L'arribada a la reunió és el més dur de la via, convé arribar-hi fresquet -aleshores el canto ha de ser suficient per aguantar-li.

Està clar que els metres acumulats han anat passant factura. A les vies anteriors s'ha hagut d'anar tibant, a vegades més i altres menys, però això s'acumula, sobretot si no s'està acostumat a tibar-li, com no ho estic des de fa algun temps. Per sort la petamenta ha arribat quan ja era l'hora de desfilar per dinar a casa, de forma que hem tingut una matinal més que aprofitada, amb 7 vies ben xules i no pas especialment curtes (20-25 metres). Les ressenyes, al bloc del Fernando!

Garraf - Miramar i Pas de la Mala Dona

Avui hem anat a buscar el mar amb els companys Jordi i Xevi. La proposta ha estat fer la Miramar a la Falconera, tot i que el Jordi ja l'ha feta. Aprofitem que serà el darrer cap de setmana que es pot escalar per aquí...

La via comença pel clàssic flanqueig de la SAME. A la primera reunió es surt recte amunt en un llarg boníssim que els companys em deixen fer de primer. He posat un alien sortint de la reunió i un altre friend encara abans de pillar la primera xapa, tot i que hi ha canto i la roca és boníssima. A partir d'aquí toca anar gaudint, amb passos molt estètics, a voltes amb bon canto, a voltes amb menys canto, però sempre es va trobant una forma raonablement suau d'anar progressant, buscant el camí més lògic. Hi ha un parell de llocs un xic més delicats, però la resta es fa molt i molt bé. Quan s'acaben les xapes es pot posar algun friend abans del darrer pitó des d'on s'arriba a la reunió ja amb molta comoditat.

Escalar amb el mar als peus és sempre una delícia 

i més si la roca és tan guapa com aquesta segona tirada.

La tercera tirada va a buscar un díedre, primer per terreny poc atractiu, però amb bona roca i passos xulos al díedre en sí. Llàstima que és curtíssim!

El curt díedre de la tercera tirada, vist de baix...

... i des de dalt.

Anem amunt fins al peu de les vies que hi ha a la part superior i sortim per l'esquerra, la Brazo de Hierro. El Jordi és l'encarregat de fer aquest llarg ben guapo, amb roca de primera... però que també es fa curt. Una llàstima! Des de la reunió que ha improvisat tirem amunt fins que ens podem treure els peus de gat.

Bona escalada a Brazo de Hierro.

És molt d'hora i toca decidir què més fer. Finalment ens decantem per anar al pas de la Mala Dona, tot i que el pàrking de dalt es veu farcit...

Està clar que avui, amb el fred anunciat, ha vingut Déu i sa mare, perquè hi ha un munt de penya per aquí. El Jordi portava al cap fer la via Aniversari fins dalt, però en Xevi no té ganes de tibar més del compte, així que decidim fer primeres tirades, en plan esportiu al sector anomenat Bonsai.

Com que no ens coneixem gaire els peus de via, ens equivoquem i ens posem a una altra via, la Friqui de Mar (6a), que queda a l'esquerra de la Aniversari. Això ho comprovem abans de posar-nos a escalar, però ja hi ha gent a la que volíem fer... En Jordi fa un intent, però l'entrada se li atravessa. La provo jo i em surt, però apretant de valent. Més amunt, la cosa es suavitza una mica, però de tant en tant hi ha algun alejillo. Una apretada a mitja via i una altra apretada per entrar a la reunió serveixen per inflar una miqueta els braços, que ja va bé.

Fent esportiva a El Friqui de Mar.

Esperem fins que la Aniversari (V+) quedi lliure. I esperem força, realment, però al final ens hi podem posar mentre en Xevi va desfilant ja cap al cotxe. Aquí l'entrada és més agraïda. I després també! La roca és bonísssima tot i que està llimada fins a extrems insospitats. Segur que originalment punxia de valent. Ara les punxes estan ben fresades pel pas de la penya. Bona via, un xic més curta que l'anterior.

Primers moviments de Aniversari.

Entre l'espera que ha fet passar una estoneta i que no queden vies que ens atreguin, decidim plegar trastos i agafar el camí de retorn.

Ha estat una matinal amb una bona via, la Miramar, especialment per la segona tirada, completada amb una mica d'esportiva sobada. Un bon lloc per a un dia fresc com avui...

Montroig - Montalegre

Avui, primera sortida de l'any, li he proposat al Jordi d'anar cap al Montroig, confiant que la boira quedaria per sota i es podria escalar a la Pala Alta. El trajecte en cotxe el fem sota la boira, ben per sota de 0ºC i, fins i tot, tenim un petit ensurt amb un parell d'anades laterals del cotxe passant per els bonys de sobre un pont, voltant Balaguer. Arribem al revolt on s'aparca i aquí sí, estem per sobre la boira, però només uns metres. Hi trobem una parella que ahir també van estar aquí i comenten que la boira puja i baixa... Total que decidim anar més amunt, fins a l'ermita. Ho encertarem de ple, perquè allà ens tocarà el sol... també justet justet!

Quan arribem estem sols però això canviarà ràpidament. Si l'altra vegada vam començar per la dreta, avui ho fem per l'esquerra. Em poso a la Via de l'Òliba (6a), la de més a l'esquerra. Unes tibades només començar i algun passet més amunt, però es deixa anar fent. Molts metres de bona via.

 En Jordi, a la primera del dia.

A continuació, em poso a la Biodecodificació (6a+), a la seva dreta. Aquesta és força atlètica, amb una zona on sembla que tot ha de costar molt i no ho fa tant, perquè apareix bon canto tot i que no ho sembla. També es pot reposar prou bé abans del desplomet que s'intueix complicat, però que també té molt bon canto. Més curta que l'anterior però molt guapa també.

 Atacant el desplomet. Per sort, hi ha bon canto.

Segueixo per la de la seva dreta, la Via de l'Anna (6a). Uns que volten per allà comenten que si és V+ i us puc assegurar que m'ha semblat un bon 6a! Hi ha finura de la fina al principi i uns alejillos després que li donen el seu puntet. Quan s'agafa el díedre la cosa ja es torna força més senzilla. Molt guapa també.

  La Via de l'Anna és més fina del que sembla...

Mentrestant la zona del Retaule on estem s'ha farcit de gent, alguns del quals van en plan clàssic fent llargs a la Rampes Divertides (V). Aquesta creua bastantes vies d'esportiva i tinc algun dubte sobre què fer. Finalment, em poso a la Marmix-Daividson (6b), saltant-ne una en la progressió lògica perquè està ocupada per la parella que ens havíem trobat al revolt. Vaig fent i m'espero a que pugui creuar la diagonal. Hi ha un passet dur per sortir de la diagonal, en un ressalt curiós on s'ha de tibar força. I torna a haver-hi unes tibades a la part final, on m'ho remiro bastant abans de decidir-me a fer el pas. Però surt a vista sense contratemps, com les altres. 

 I la boira ens ha respectat, però ens ha xafat els talons!

En Jordi decideix que aquesta ja no la farà. Per tant, pleguem trastos, ens acomiadem de la multitud que queda a aquest sectoret i enfilem cap a casa, a temps per dinar. Han estat quatre vies llargues i bones -més activitat que si haguéssim fet el pla A, que queda aparcat per una altra ocasió.

Chani a la Falconera

Després d'uns dies caminant per Rodellar, avui tocava tancar l'any tocant roca. Amb en Xevi havíem dit d'anar a fer la Chani a la Falconera en companyia d'en Joan B., conegut del ciberespai, però amb qui no havia coincidit mai a la vida real. Ens hem plantat al port prou d'hora com per tenir fred mentre fem l'aproximació per la banda obaga. Arribats al coll amb el Pas de la Mala Dona trenquem cap a l'esquerra fins trobar una fita que indica un corriolet que en uns pocs metres ens porta a un pi des d'on comença l'aventura.

Començar rapelant té el seu punt, perquè saps que per sortir hauràs d'escalar sí o sí! Un primer ràpel ens deixa a la boca d'un avenc des d'on muntem el segon, aquest de 45 metres, fins a la sorra del peu de la cova. Una corda fixe ens ajuda a descendir lleugerament per anar a buscar la R0, a la paret esquerra de la cova, mirant el mar. 

Preparant la R0.

M'encordo i començo el primer llarg, una desgrimpada senzilla i un flanqueig fins la reunió, a la punta de l'esperó.

El segon comença per la vertical de la reunió. Al principi la roca té un tacte de marbre que no convida massa a escalar, però és el que hi ha. He posat un friend abans d'un pont de roca que es veu des de la reunió. Després n'hi ha un altre i un parell de claus més, en el crux de la tirada, quan toca flanquejar cap a la dreta. Després hi ha un díedre inclinat que es deixa fer prou bé i hi ha algun clau més fins arribar a la reunió, sobre un bloc. Es pot assegurar còmodament assegut, però els parabolts inox queden molt amunt, t'has de lligar a la mida justa!

Progressant per la segona tirada.

Els companys, entrant al díedre diagonal que porta a la reunió.

La tercera tirada comença recte amunt, a buscar una primera xapa a uns metres de la reunió. Un alien ajuda a anar a buscar una altra xapa des d'on es va en diagonal cap a la dreta fins a l'inici d'un díedre obert. Aquí es podria fer una reunió -hi ha qui la fa- i també es pot agafar una variant que va cap a l'esquerra. La nostra ressenya suggereix seguir, tot i que porto poques cintes. Hi ha un passet sobre roca un xic sobada, protegit per un parabolt. Després s'ha d'anar en diagonal a la dreta, en direcció a una xapa que queda sobre un bloc sortit. Passar el bloc torna a tenir un passet i de seguida ens posem a un díedre on es va pujant, llaçant alguna savina i algun pont de pedra. Aquí he hagut d'improvisar cintes exprés i he arribat ben escurat i amb força ròssec fins a la reunió (cadena + anella) en un replà a l'esquerra del díedre.

Als primers metres de la tercera tirada.

Els companys fan el canvi de reunió i li passo les cordes a en Xevi que ens conduirà fins al cim. La quarta tirada comença amb un pas de placa per entrar a la paret on cal tibar una mica. Després s'ha d'anar un xic a la dreta, seguint el camí més evident que acaba portant al díedre que es veu des de la reunió. Hi va havent alguna xapa i algun pitó i es pot amanir al gust!

Inici del quart llarg.

La darrera tirada és molt guapa però llàstima que és molt curta. Es veu una xapa rovellada que segurament no aguanta gaire més del seu pes però es poden posar aliens a gust. Un parabolt inox protegeix el pas de la tirada, on s'ha de tibar una mica, però amb bon canto, fins sortir a la reunió. Des d'aquí només s'han de remuntar uns metres fins al cim -probablement es pugui fer directe, però aleshores s'ha de muntar la R cimera.

Als darrers metres de la via. A partir d'aquí s'acaba la festa!

La via m'ha agradat pel seu conjunt. L'inici amb ràpel, la ubicació sobre el mar, la roca bona amb tacte agradable excepte al principi del segon llarg, el fet d'haver de posar alguns trastos, un itinerari ben trobat... Tot plegat fa un còctel prou agradable per una matinal ràpida. Tan ràpida que fins i tot hem parat a fer temps -amb una cervesa al davant- per no arribar massa d'hora a dinar. De material portava un joc de tascons (que no hem tocat), el parchís d'aliens (hem posat el groc i el vermell) i un joc de friends entre el camalot 0.75 i el 3. El 3 no l'hem posat i dels altres n'hem posat algun. Un bec de roca i una savina crec que completen el que hem posat. La via ha estat restaurada com per no haver de passar por a les reunions. Des d'aquí, gràcies als restauradors. Per cert, he fet l'aproximació amb tres capes i el cap ben tapat i he arribat al cim només amb una!

Tomàquets d'Amagatotis

Avui he sortit amb el Ramon i li havia proposat fer la Tomàquets d'Amagatotis que fa molt temps que tinc a la llista. Tenia clar que el sol no hi entraria fins una mica més tard, però confiava que el segon llarg ja el podríem fer a ple sol -i he encertat a mitges.

Ens hem plantat al pàrking força d'hora i hem estat una estona fent temps. Tampoc no feia un fred extrem, així que decidim anar fent, xino xano. El camí és llarg, en algun punt perdedor, i s'ha de pencar una bona estona fins a peu de via. Arribem escalfats però un airet que baixa del coll ens fa pensar que potser pringarem de fred. Malgrat tot, m'hi poso.

El primer llarg comença amb uns passos exigents, fins anar a buscar la primera xapa. Hi ha bon canto i al final no hi poso res perquè amb decisió s'arriba prou bé. Després hi ha un pitó i més xapes en tendència a l'esquerra. No estan juntes i s'ha d'escalar, però es fa prou bé. El llarg és força mantingut ben bé fins als darrers metres. He llaçat un parell de savines. La primera, que fa un xic de nosa per passar-la per sota, a l'alçada de la foto següent. La segona, a la llastra final que mena a la reunió. Bona tirada!

La primera tirada comença ben vertical.

Des de la R1.

Faré la via de primer, així que també ataco el segon llarg. Hi ha un spit rovellat a un metre de la reunió que d'entrada no havia vist i que protegeix el possible factor dos. Surto un metre per l'esquerra de la reunió i vaig seguint les xapes que es veuen. En un determinat punt no en veig cap més i decideixo anar direcció a una baumeta. Poso un bon tascó perquè sembla que hi hagi una excursioneta i aleshores m'adono que la xapa la tinc un parell de metres a l'esquerra. És que la via continua anant en diagonal a l'esquerra un bon tros encara! Després es va fent. Algun pas més fi, però en general hi ha canto. Passada la vuitena xapa, contant el spit de sortida de la reunió, la via va amb tendència a la dreta. Fets uns quants metres es pot posar un bon tascó. Després toca tirar amunt i en una franja es pot posar un bon pont de pedra. Jo hi he passat el cable d'un tascó. Des d'aquí ja es veuen les anelles de la reunió, en diagonal a l'esquerra.

A la R2 ja tenim el sol que ens escalfa.

La tercera tirada ja és més suau. Costa força veure la primera xapa, però finalment la veig i me n'hi vaig. Terreny verticalet, però amb molt bon canto. Anar fent i prou. Una bona excursioneta, seguint per un terreny arrampat i, quan es redreça, hi ha una altra xapa. Des d'aquí, anar fent metres fàcils en diagonal a la dreta. He posat un alien vermell. Cal anar direcció a la fissura del que serà la quarta tirada. La reunió són un parell d'anelles a terra.

La quarta tirada té un tarannà diferent. Suposadament hauria d'haver-hi un pitó al principi, però no hi és. Un tascó petitet queda a caldo i permet fer el pas d'entrada, vertical i de tibar-li, amb seguretat. Després he posat un Camalot #0.75 i més amunt un #2 que havia portat per si les mosques. Quan s'acaba la fissura es mosquetoneja un pitó, visible des de la reunió, i toca anar amunt, un xic per la dreta i les dificultats baixen ràpidament. He llaçat una savinota bastant seca i he continuat amunt, al final en diagonal a la dreta, fins trobar les anelles de la reunió cimera de la Tuaregs.

 Des de la reunió cimera.

Hem fet un ràpel fins la R2 de la Tuaregs. Des d'aquí un altre ràpel llarg fins al terra.

La via és molt bona. Molt recomanable! Escalar-la amb bona temperatura deu fer-la millor encara. Jo he tingut els dits freds al primer llarg, però no m'he glaçat. Tampoc a la R1, que hi tocava l'ombra. L'hora bona per anar-hi ara a l'hivern ha de ser a partir de les 12 o així, però és el que té voler ser a dinar a casa! 

De material jo portava parxís d'aliens, els tricams (que no he posat), tascons i els camalots #0.75 i #2. I bagues savineres, que no faltin. Hagués pogut llaçar algun merlet, però no m'ha calgut.

La Mòmia. Haus-Estrems

Fa uns dies l'Ernest em va dir que avui havia quedat amb un company per anar a la Haus de La Mòmia, una via de la que havíem parlat i que jo tenia a la llista de pendents des de fa moltíssims anys. Per la raó que sigui, va quedar sense fer a l'època dels 80 i la majoria de companys ja l'havien fet. No abunden gaire els que tenen ganes de fer-la i menys els que volen repetir-la. Per tant, quan en Jordi em va dir que no podia sortir em vaig afegir amb l'Ernest i en Josep.

L'Ernest i jo, amb l'objectiu al fons.

Es tracta d'una via amb fama merescuda de ser exigent. Jo ho tenia molt clar i ho continuo tenint. Per sort, l'Ernest estava ben animat a fer el segon llarg i, per tant, jo no havia de preocupar-me massa.

Arribem a peu de via i ens preparem els trastos. Començo jo i ataco el primer llarg. No és difícil però no és IV, com indiquen les ressenyes, ni farts de vi. Cal anar amb compte i posar alguna coseta si no et vols jugar una nata de campionat. De fet, després de les pluges poden haver-hi sorpreses. A mi se m'ha trencat una crosteta que semblava ben bona, per sort sense conseqüències.

Al primer llarg. Més intens del que sembla.

 

En Josep, arribant a la R1.

L'Ernest es posa al segon llarg. Des d'on l'asseguro (un spit a terra i un burí ronyós) no veig com progressa, però en Josep sí perquè s'ha mogut fins a sota la fissura. I al·lucina veient els esforços que fa l'Ernest per progressar. Em comenta que no l'ha sentit esbufegar mai tant com avui i es comença a preocupar per quan sigui el seu torn... De fet, quan l'Ernest arriba finalment a la reunió després de força estona barallant-se amb el llarg, en Josep decideix posar fi a la sortida, despenjant-se fins al terra. Seguirem l'Ernest i jo, doncs.

L'Ernest ben empotrat al principi del llarg. Jo he anat més per fora.

Canviant de banda, al primer parabolt.

Quan encaro el segon llarg veig l'encastament en tot el seu esplendor. Intento progressar per on diria que ha pujat l'Ernest però no me'n surto. De fet, no aconsegueixo ni girar el cap perquè el casc no em deixa. Després d'un parell d'intents sense èxit ho encaro per l'exterior, per fora de la pedra blanca que molesta a la paret de la dreta. Un parell de passets de decisió i aconsegueixo posar l'esquena a la paret. A partir d'aquí toca anar reptant amunt, fent força amb tot el que es pugui. Superat el pas inicial es va fent raonablement bé, però s'han de tenir ben posats per anar a buscar el burí primer i el parabolt que està un xic més enllà. Quan hi arribo toca girar-se fins posar l'esquena a La Mòmia, però fer-ho té la seva gràcia. Trobo la manera de fer-ho al cap d'una estona de provar alternatives. Realment la paret de la llastra té alguna presa de peu que ajuda força a anar progressant, tot i que la cosa està força polideta! Fins i tot hi ha un canto punxegut que té la punxa ben aplanada a base de fotre-li els gats a sobre! La qüestió és que, a partir d'aquí es pot anar fent raonablement bé. Esbufegant de tant en tant, això sí. De fet, jo m'he parat un parell de cops a fer un glopet d'aigua (et pots deixar de mans en alguns llocs) i refer-me. Però malgrat tot, arribo a la reunió ben baldat. I l'Ernest em comenta que ell hi ha arribat igualment fet caldo. La major part del llarg l'he fet empotrat i només als darrers metres he vist més còmode sortir en díedre: abans la paret és força llisa i no sé si compensa. En tot cas, quan he acabat de fer-lo he pensat que no hi tornaria pas mai. Ara, quan ho escric, encara m'hi podria animar algú... Dec estar boig!

Fent el segon llarg de segon. A la dreta, uns que fan la CESA amb qui ens creuarem.

Tiro la següent tirada amunt. Es veu una xapa ben amunt i cal escalar una mica per arribar-hi. Abans he posat alguna cosa, crec que un alien. Després es va tirant amunt per la llastra. És possible posar alguna cosa, si en portes. Hi ha qui aconsella portar tascons només, però si es porta algun friend del #2 o del #3 segur que es posa la mar de bé. En fi, molt millor seguir el sentit comú que no pas el que recomana segons qui. Trobem una reunió ronyosa on podem aprofitar una xapa i la reunió bona a sobre la primera llastra. Aquesta reunió està ocupada per una cordada de tres així que tiro amunt, a buscar una xapa ben allunyada. El terreny no és complicat, però cal vigilar. Entremig poso un bon tascó, després xapo el spit i arribo a la reunió a sobre de la llastra ampla. Des d'aquí recupero cordes. Quan es tensen, surt el tascó que he posat i va a parar a la reunió ocupada on sembla que li fa nosa a algú i aquest algú aconsegueix enviar-lo avall amb alguna maniobra que no aconsegueixo imaginar. Tot això sense dir ni ase ni bèstia. En fi, sort que no era un friend...

Tercer llarg, molt més suau.

 

Arribant a la R3.

Des d'aquí surt l'Ernest en bavaresa fins una altra reunió més incòmode però amb anelles i d'aquí cap a la dreta, a encintar un bon merlet i canya amunt. Després toca anar a buscar una fissura cega on es pot posar alguna cosa prou bona. El company ha posat un alien, però n'entraria algun més. Aviat som al cim!

Creuo el cim fins a buscar el cable gruixut que ens porta fins a la instal·lació de ràpel. Des d'allà veiem en Josep, que ens ha portat els trastos (i les meves bambes) fins a peu de ràpel. Per retornar a baix decidim anar cap a l'elefant i ens emboliquem una mica abans no trobem el camí que ens interessa, però en poca estona som a Sant Benet on fem una xerrada ràpida amb el guarda i tirem avall.

El ràpel, ben fotogènic des d'aquí!

Ha estat una matinal intensa! El dia ha estat una mica tapat i hem hagut d'escalar amb tres capes de roba, cosa que no és l'ideal, però què hi farem. De material convé portar unes quantes cintes -nosaltres hem anat justets. Tot i que hi ha ha poques assegurances, tampoc no cal passar-se! Portàvem el parxís d'aliens, camalot #0.5 i #0.75 i un joc de tascons. En algun lloc del tercer llarg hagués posat un tricam a caldo i un friend del #2 o del #3 diria que hagués quedat molt xulo en algun lloc. Al segon llarg, que és el xungo, no crec que calgui ni que es pugui posar res, en tot cas, que ho porti el segon de cordada per als altres llargs. No hem portat motxilla ni res, tot a l'arnés i a les anelles del costat, res al darrera -només el magnesi en el meu cas i ni això l'Ernest. Jo m'he cansat d'espatlles, empotrant. En Josep ens ha fet unes fotos magnífiques. Gràcies, llàstima que no ens hagis pogut acompanyar fins dalt!

La Vinya. Èlia + esportiva

Avui en Jordi només podia fer una matinal en sentit estricte, així que hem decidit anar cap a Berga, a fer una via a la dreta de la zona d'esportiva de La Vinya, la Èlia, una alternativa tipus plan B que pot servir per entretenir-se sense massa pretensions.

Arribem d'hora, però el sol ja fa una estoneta que toca la paret perquè avui la boira ha estat poc extensa i concentradeta a la part més baixa -sort, perquè ha glaçat i sense sol la cosa hagués estat un desastre... Enfilem cap al sector d'esportiva de La Vinya, passem pel peu de les vies i anem fins a l'extrem dret on trobem l'esperó per on circula la via.

Comença en Jordi. Als voltants del segon clau hi ha un pas tonto, d'aquests de decisió. Més amunt el terreny es torna més senzill però després es redreça i es torna prou exigent. Com ja va dir en Gatsaule, no sembla cinquè. Això sí, és el llarg més guapo de la via... i amb això ja està tot dit.

En Jordi al primer llarg de la via.

Dia d'anticicló amb Montserrat al fons.

La segona tirada comença més fineta, amb uns passos de flanqueig. Després s'ha d'anar buscant i colpejant la roca, a veure com sona -i no sona massa bé. Amb compte, perquè després de les pluges els blocs que componen la via podrien moure's, vaig fent i de cop s'acaba el llarg, amb una rampa fins la reunió. Deu fer uns 15 metres o 20 a molt estirar.

Entrant a la R2.

El tercer continua seguint la cara plana de l'esperó. Les xapes són al mig, però al costat dret hi ha el fil de l'aresta, amb blocs i bon canto i la via convida a anar bastant per aquí. Anar per la placa resulta fins i tot forçat tot i que hi ha alguns passos ben guapos. Malauradament la cosa dura poc i aviat hi ha la reunió.

L'esperò, estret, de la tercera tirada.La placa és guapa, però l'aresta convida molt.

El darrer llarg és gairebé l'excusa per anar a buscar els ràpels. Flanqueig sobre repises, un ressalt sense massa interès i seguir flanquejant. Trobem una reunió de la que pengen cordes fixes cap a la canal de la dreta. També veig una línia lluent de xapes que puja directe per la placa. Però les anelles de ràpel estan bastant cap a l'esquerra.

 Uns ocellots a la zona on acaba la via.

Quan arriba en Jordi li mostro la nova línia i li dic que probablement valgui la pena rapelar per la línia que s'ha acabat d'obrir. És d'hora i podem fer-li un intent... Des de la nostra R4 rapelem dos llargs de la nova via. El darrer llarg es veu guapo. Però el de sota està ple de sorra encara i decidim no ficar-nos-hi. El primer, també està sorrós encara. Segur que els aperturistes encara hi faran alguna feina de neteja. Quan la donin per bona, segur que serà una via ben guapa.

També hem vist que s'estan equipant algunes vies a la dreta de la Èlia. Una d'elles segueix una línia de fissuretes i es veu ben guapa i molt avançada. A veure què en sabem els propers temps, perquè pinten prou bé.

Com que tenim temps, encara fem un parell de vies d'esportiva que jo no havia fet. Primer la El Pedra Queda Aprop (6a) i després Cristi Quin Corpus Tens (6a+). Totes dues són molt guapes. El Pedra té uns passos curiosos per superar una panxeta i també per arribar a la reunió, amb una bona estirada fins a una bústia salvadora. La Cristi és contínua, amb passets de mirar-s'ho a la fissura, al flanqueig, a l'arribada de la reunió... En resum una via llarga i molt recomanable. Ha estat curiós fer esportiva amb doble corda...

A El Pedra Queda Aprop.

A El Cristi... una bona via de continuïtat.

El resum seria: la via Èlia serveix com a complement o pla B (o C) per una matinal ràpida. El terreny és el que és i la via, ben trobada i equipada no pot millorar el que hi ha. La via que s'està obrint a l'esquerra té pinta de ser molt bona. I les de la dreta també apunten maneres. S'haurà d'estar al cas!