Can Jorba. Manantial

Avui hem aprofitat la tarda per anar a Can Jorba amb en Pep, cap al sector del Manantial. Ja n'hi hem fet algunes, però encara quedava (i queda) feina.

En Pep suggereix escalfar amb la Liquenatus, però a mi no m'agrada especialment, així que ens posem a Supersic (6a+). Ha resultat una via de continuïtat, on no regalen pas res! Ha sortit, però ens ha semblat força dura -potser és que estem freds i aquesta ja et deixa escalfat... Van sortint coses i de tant en tant hi ha algun repòs, però hi ha alguns passets prou interessants.

 Als primers metres de Supersic.

Baixant, poso cintes a la veïna del costat, la Punta Bananas (6b+). El més difícil de la via són els primers metres: començament amb forats exigents i després un tram força llis. Més endavant, s'ha d'anar negociant mirant bé a dreta i esquerra, però es pot anar fent -de l'estil de la Supersic o, fins i tot, potser més senzilla. 

 En Pep a Punta Bananas.

I com a projecte del dia, en Pep duia de cap fer la Ziga zaga (6c). S'hi ha posat, amb la llum del dia ja apagant-se. El començament és d'anar fent, però després del canvi de paret hi ha alguns passos on hi ha cert tomàquet i s'han de mirar amb calma. Quan en Pep torna a ser a baix gairebé no queda claror i jo decideixo fer-li un tast en top-rope, amb el frontal en lloc del casc però. He pujat fletxat, sense temps de mirar gairebé res, quedant-me de tot allò que tocava i posant peus no sé gaire bé on i, per sorpresa meva, ha sortit neta! Quedarà pendent per al proper dia -on, de fet, tornaré a anar virtualment a vista, perquè si he de dir la veritat no recordo ni un únic pas!!

 Als primers metres de la Ziga zaga.

I avui sí que, ben fosc, cap al cotxe. Sort de la lluna perquè el meu frontal comença a dir prou...

Totxo de Ponent (i prohibicions inexplicables)

Per variar, avui hem tingut un dia dubtós, meteorològicament parlant... Mentre anem en cotxe amb en Xevi i en Pep, sembla que no xispeja, però arribant a Collbató es posa a ploure amb certes ganes... A veure si encara haurem d'anar al Bar!

Però ens acostem al Clot de la Mònica, esperem un xic i ens decidim: Cap al Totxo de Ponent, que té una retirada ràpida.

Amb en Pep hi he estat un parell de vegades (2009 i 2010) però encara hi ha deures pendents: un parell de 6c's i més. Per escalfar, fem la Argan (V+) i després la Teaman (6a+). Aquesta darrera em continua semblant força durilla pel grau... Diguem que ja et deixa ben escalfat i més. 

En Pep a Argan.

En Xevi a la mateixa Argan.

 

Jo mateix a Teaman.

En Xevi, fent els moviments que té prohibits a Teaman.

Després ens posem a Xorreres Negres Nunca Máis (6b). És una via força bona: entrada plaquera sobre forats i xorreres i després fissura i bavaresa. Té un tram on la roca no és gaire maca, però està ben netejada i no cau res.

En Pep, atacant la fissura-bavaresa de Xorreres...

... i jo cercant les xorreres de la part inicial.

Com que la Xorreres comparteix reunió amb la Cochamo S.M. (6c) aprofitem per posar-li cintes (bé, la relació causa-efecte és just la contrària, però tant s'hi val :) ). Jo l'havia fet en top-rope i avui l'he encadenada. Ha estat el meu retrobament amb el 6c després de mooolt de temps!

 En Pep al segon crux de Cochamo...

... i jo, després de superar el primer.

En Xevi ha pujat sense despentinar-se (i havent trobat
a faltar el casc, jeje).

Queda temps encara, però les vies que venen són dures; a més, (alguns) ja no estem al 100%... Així que optem per marxar amb bon regust de boca. I això que, a darrera hora, fins i tot ens ha visitat el solet, com convidant-nos a seguir...

···

P.D: Hem tornat per la pista que porta directe a Collbató i hem confirmat dos fets: 1. Segueix vigent la prohibició de circular-hi en direcció Vinya Nova. La multa per no fer-li cas és de 300 a 3.000 €. 2. En sentit contrari no hi ha cap senyal que ho prohibeixi. 

A la vista de tot plegat, insisteixo, opino que, o bé això és un error, o algú s'ha begut l'enteniment...

Can Jorba

Sortida llampec, que les tardes són curtes. Avui, cap a Can Jorba.

Anem per Collbató i ens trobem amb la sorpresa que algun descerebrat ha posat al mig del camí una barrera de les que solen tancar els filats electrificats dels ramats (empenyent amb el cotxe es passa) més un un cartell prohibint la circulació! Representa que no es pot circular per la pista de Collbató cap a la Vinya Nova (però sí en sentit contrari: per l'altra banda no n'hi ha cap, de prohibició). Nois, feu-vos-ho mirar!

Hem començat per High Moon Penny fins la primera reunió (V+), Després, la Poma (6a). Totes dues són de l'any de la picor i segur que van ser molt bones al seu dia -jo no recordo haver-les fet aleshores, però qui sap... Ara, són pur marbre, especialment la Poma.

High Moon Penny.

 A la ultrasobada Poma.

Ens donem per escalfats i ens n'anem al projecte del dia, la Peque (6b+) un xic més a la dreta. Aquí ja trobem roca normal, és a dir, gens sobada! Té una entrada bloquera que es tranquilitza a mida que la via va cap a l'esquerra, a creuar una fissura. Aviat trobem un bon repòs i comença una llarga i mantinguda secció vertical. Un pas llarg amb els peus un xic precaris a la primera part i un altre tram força llis més amunt -on es deu haver d'anar un xic per la dreta- són les zones més dures, però no hi ha trams especialment senzills. Per sort, hi ha algun repòs. Això i saber com atacar el pas llarg és el que m'ha permès engalomar-la, però arribant a dalt força infladet! Val la pena portar cintes suficients, per no haver de fer inventillos...

A la Peque.

I després d'aquesta el negre ja se'ns estava tirant a sobre, així que hem recollit trastos. La Peque és una via recomanable: llarga, mantinguda i sobre roca excel·lent, excepte en algun lloc puntual.

Malanyeu. Stoc de Coc

Al matí ens trobem amb en Mario i en Pep i rumiem on anar. La meteo no pinta massa bé, però acabem decidint anar a Malanyeu. Quan divisem el poble, ens sembla veure un munt de cotxes aparcats... I dos segons després, cua a la carretera abans d'entrar al poble! Resulta que avui es fa una cursa d'orientació a Malanyeu, ni més ni menys que el Campionat de Catalunya per relleus!

Aparquem, doncs, on podem, i ens acostem a la paret. Els companys ja n'han fet un munt i em regalen fer la Stoc de Coc (6b), la via de Malanyeu.

Tan o més important que la via: l'entorn!

Comença en Mario amb una tirada típica de Malanyeu: foradets i anar fent:

 En Mario, atacant el primer llarg.

Els companys em cedeixen el segon llarg (V+, 50m): una meravella! Continuïtat pura i dura, amb algun pas un xic més delicat que els altres. Normalment, es troben bons peus excepte algun tram en adherència: això és un xic més problemàtic perquè avui he estrenat soles als gats... Però no hi ha cap ensurt. I de mans, cal anar aprofitant amb imaginació els forats que van sortint.

En Pep, des de la R2...

 

... seguit d'en Mario.

Arribats a la feixeta de sobre la R2, decidim sortir per la via original: ja que la faig, tant per tant que sigui ben feta! Així que en Pep ataca el tercer llarg (6b). Els primers passos són prou fins. Després un tram amb algun canto raonable i després placa durilla de veritat: forats petits, com els del segon llarg, però en versió monodit, dels que s'ha de tibar en alguns llocs i confiança en els peus. Precisament d'això darrer avui n'he anat escàs i en algun lloc m'ha relliscat un peu, però sense conseqüències: ha sortit! Una tirada molt i molt bona, que acaba en una reunió sobre un arbre.

En Pep, resolent el tercer llarg amb autoritat.

Negociant l'entrada a la R3.

En Mario als darrers metres del tercer llarg.

Faig el darrer llarg. Aquest comença un xic per la dreta on la fissura ofereix alguna possibilitat per arribar al primer bolt que està força amunt. A partir d'aquí, un tram força dur on cal apretar-li de valent fins arribar a una xapa a sobre l'esperó. A partir d'aquí, bon canto fins la R. Els passos d'aquest llarg ens han semblat força durs! No és tan continu com el tercer, però hi ha algun pas aïllat igual de dur. Vaja, que no és IV com marca la ressenya del llibre.

El darrer llarg: Una apretada...

... fins aquí.

La baixada, caminant com ha de ser: per gaudir del camí i per recollir els regals del bosc, que n'hi havia alguns... fins que la pluja ens ha fet fora!

I tanco aquesta entrada amb un record del paisatge que ens ha acompanyat:

Senzillament, impressionant!

Totxo Akino

Sembla que estiguem abonats al sector Mama's and Papa's: avui hi hem tornat, però al sector esquerre, anomentat també Totxo Akino, i avui no hem estat sols!

Hem començat per la banda dreta, amb La Boira (V), Me Cago en la Puta Calavera de Franco (V+) i El Colom de la Rambla (V+). La Boira no té cap misteri i consisteix en anar fent. Algun ressaltillo de tant en tant.

Les altres dues són molt similars, passant una per cada banda de la llastra (quina por!). Les dues tenen el crux a l'arribada a la R, que comparteixen.

A La Boira.

A Me cago... Franco.

 

Al Colom de la Rambla.

Després d'aquestes ens hem posat al díedre (la #7 de la guia), que ja està equipada. Començament de finura sobre regletes en roca gris de l'aigua per arribar a un ressaltillo. Un passet de tibar-li per superar-lo i entrar el díedre. A partir d'aquí, uns quants metros en roca cutre, cutre: jo m'he fotut per barret un bon canto que en Pep havia fet servir. Sort del casc, jeje. Per sort, tenia la xapa a la vora. Després és qüestió d'anar pujant en díedre, empotrant a vegades la part dreta i cercant canto a la placa de l'esquerra. Més amunt, millor. Diria que la via és perfectament prescindible. Suposo que deu estar pels volts del 6b. La part positiva és que les fotos han quedat prou bé :)

A l'inici plaquero de la #7.

Entrant al díedre descompost de la #7.

I avui hem encès el frontal per arribar al cotxe...

Estrenem horari d'hivern: Mama's and Papa's

Avui hem estrenat l'horari d'hivern i, a sobre, amb un dia força lleig. Però el fanatisme ha pogut més que tot això i ens hem plantat a Collbató. Certament, el dia no acompanya gens i decidim anar a The Mama's and the Papa's per si hem de tornar-nos-en com un altre dia.

Comencem una de les vies del davant, suposo que la #5 de la guia nova (V+) que arriba fins dalt. Així escalfem una mica més... Quan en Pep arriba dalt comenta que cau alguna goteta, i així és: En poca estona està la roca molla. Faig com si res i tiro amunt, anant amb compte per no fer cap relliscada inoportuna. Quan arribo novament a baix comprovo que ha remullat Déu n'hi do!

Això no ens impedeix posar-nos a la Nyam nyam (6b+): aquesta no s'ha mullat encara. En Pep li havia fet algun tast i s'hi posa. Treu els passos difícils però queda pillat en sortir de les dificultats. Reprèn sense dificultats fins la R. Sabent com van els passos, m'hi poso i supero el crux -esbufegant força, però surt! Després ve un terreny suau i novament un resaltillo interessant : tipus "si el de sota ha sortit, no em deixaré fotre aquí" ;) Finalment, sóc a la R! En Pep li ha fet un nou intent i ha engalomat sense més.

Nyam, nyam, mur inicial.

Al ressalt final de nyam, nyam...

Després m'he posat a la Iroquesos (6a) perquè es veia un muret ben guapo. També s'hi ha de tibar i buscar-se la vida, sobretot als volts de la tercera xapa, però surt.  Sortosament, a més, porta una estoneta sense ploure -i ja no ho farà més.

A Iroquesos, crec.

Baixant, poso cintes a la #3 (V+). En Pep s'hi posa perquè passa de la Iroquesos (l'ha fet fa poc) i jo el segueixo. Una via amb passos ben llargs, amb una tibada d'un merlet ben interessant, però sense ser tan exigent com l'anterior.

A la #3.

A continuació fem la Peix de Roca (V+) per poder muntar la Iaia iaia posteriorment. La Peix de Roca és ben interessant i agradable. Nosaltres l'allarguem fins la reunió de dalt per poder posar cintes a la veïna.

En Pep a Peix de Roca.

En Pep ataca la Iaia iaia (6b). La primera xapa queda força amunt, però hi ha bon canto. Després, anar fent fins la fissura horitzontal, on comença el pastís. Des de una bona bústia d'esquerres remada per pillar bon canto amb dreta. Regleta d'esquerra i anar a buscar un forat bo per l'esquerra on cal fer lloc per la dreta. Xapatge relativament còmode i remada per anar a buscar un forat regular d'esquerra. Pujada de peus agafant qualsevol cosa fins aconseguir posar-se sobre un còdol bo a l'esquerra. A partir d'aquí festa i amunt. A en Pep li ha jugat una mala passada la corda enganxada en un merlet que no el deixava pujar. Sabent on anar, l'he engalomada tot i que he acabat infladet i en algun moment he tingut dubtes existencials... però m'he dit amunt i així ha estat.

Encarant el tram dur de Iaia, iaia.

Després d'aquesta (portem 6 vies ben guapes) hem plegat veles. Ha estat una bona collita, tenint en compte les circumstàncies.

Serrat d'en Muntaner: Los Lunes al Sol y Abierto hasta el Atardecer

Feia dies, els homes del temps havien donat per perdut el dia d'avui. Sortasament, la realitat ha estat una altra...

Aquest matí Montserrat tenia un aspecte ben poc engrescador, vist des de casa. Malgrat això, amb en Pep ens hem acostat al vessant sud: es veien regalims d'aigua allà on la vegetació l'ha recollida, però la roca es veia prou seca. Decidim anar al vessant oest del Serrat d'en Muntaner.

Comencem per la Los Lunes al Sol. En Pep ha fet el primer llarg (6b) fa poc, així que avui m'hi poso jo. Es comença per un diedret per flanquejar decididament a la dreta quan les xapes així ho indiquen. Aquí ja cal començar a apretar-li. Trobo un pas prou fi abans d'arribar a la fissura de sota la panxa i em penjo per estudiar-lo. Per superar la panxa cal posar-se bé de peus i anar a buscar una presa bona... però amb la mà correcta (dreta). Jo hi arribo creuat i he de fer el segon repòs. Està clar que val la pena haver escalfat prèviament en una via més facilona! Sense anar creuat el pas surt sense més i ja sols resta gaudir fins la R.

 Jo mateix al primer llarg de la Lunes.

El segon llarg, a càrrec d'en Pep, comença amb un pas explosiu, però que ens ha sortit bé a tots dos. Després, una placa mantinguda, amb algun tram un xic llastrós. Al principi, es va fent sense massa dificultats, però quan es redreça cal tornar a fixar-s'hi força! El llarg està ben assegurat, majoritàriament amb parabolts però també amb alguns pitons. Hem trobat mullena en un petit tram, però la resta bé.

En Pep, havent superat la sortida de la R1. Per sort, no
hem de passar per la mullena!

 Al ressalt final del segon llarg.

El darrer llarg és més senzill que els anteriors. Surto per anar a buscar un pitó bellugadís i després es van trobant xapes que menen progressivament cap a la xemeneia. Els metres abans d'arribar-hi transcorren sobre roca dubtosa -cal anar amb compte. Uns passos de xemeneia i una xapa final abans d'arribar a la reunió final. Portàvem un parell de friends per si les mosques, però no ha calgut posar res. 

Anant a buscar la xemeneia del darrer llarg.

Des de la reunió final, un ràpel de 55m fins la R1 i d'aquí a terra (30m, però hem fet servir les dues cordes) sense més dificultats.

Una bona vista del ràpel.

Mentre baixàvem ha començat a plovisquejar i ens hem preguntat què fer. Finalment, hem decidit fer-ne una altra. La que pintava més seca era Abierto hasta el Atardecer i aquí ens hem posat.

En Pep ha atacat el primer llarg (V+) atacant per l'esquerra fins entrar a una placa molt vertical on s'han de controlar bé els moviments. Després, terreny més amable, sobre la roca típica de Montse Sud.

En Pep, encetant Abierto hasta el Atardecer.

Començo el segon llarg (6a) seguint una fissureta a la dreta, que es supera sense dificultats. Després placa suau fins a sota un sostret que baixa en diagonal. Aquí cal anar seguint-lo fins trobar una bona presa que permet passar a la placa (amb canvi de mà inclòs). A partir d'aquí, a gaudir d'una placa excel·lent fins arribar a la R en lleugera diagonal a la dreta.

Un cop superat el crux del segon llarg.

 Els darrers metres de la segona tirada.

Hem optat per no fer el darrer llarg perquè no pinta especialment guapo. Des de la R2 ens plantem a baix amb un únic ràpel de 60m força justos.

El resum és: dues vies prou interessants (les meves primeres a aquesta banda del Serrat d'en Muntaner). La Lunes és més exigent (hagués valgut la pena escalfar a l'Atardecer). La roca és molt bona a totes dues vies, excepte al 2n llarg de la Lunes on hi ha algun tram amb alguna llastreta i exceptuant també un tram del 3r llarg de la Lunes. Hem trobat la roca un xic humida en algun pas -ho hem notat especialment en algun punt del primer llarg de la Lunes, cosa que no ha ajudat...

Però hem aprofitat el matí, que és del que es tractava!